El chemsex, aquesta combinació de sexe i substàncies psicoactives que es dona especialment entre homes homosexuals, persones trans i homes que practiquen sexe amb altres homes (HSH), s’ha convertit en una pràctica cada vegada més present a ciutats com Barcelona. Tot i això, en comptes d’abordar-lo des d’una mirada de salut pública i benestar, sovint ens trobem amb discursos marcats per l’estigma, la culpa i la criminalització.
Parlar de chemsex continua sent, per a moltes persones, una experiència de silenci i por. L’associació automàtica amb la irresponsabilitat, l’addicció o el risc extrem no només no ajuda, sinó que aïlla, fa mal i impedeix accedir a recursos i informació de manera segura. En lloc d’una resposta compassiva i informada, massa vegades es reforça la vergonya i l’aïllament.
“En lloc d’una resposta compassiva i informada, massa vegades es reforça la vergonya i l’aïllament”
Els darrers mesos, a Barcelona, hem vist com les batudes i intervencions policials han augmentat en espais amb connotació sexual o queer. Aquesta repressió no només no resol res, sinó que agreuja la situació: espanta, estigmatitza i empeny les pràctiques cap a contextos encara més invisibilitzats. És urgent dir-ho clar: la criminalització no porta enlloc, només a més aïllament.
I això ho sé perquè ho he viscut en primera persona. En un moment de crisi, quan el que necessitava era ajuda mèdica i emocional urgent, em vaig trobar amb mirades de judici tant per part de la policia com en el servei d’urgències. Comentaris fora de lloc, prejudicis evidents i una sensació de ser tractat com algú “que s’ho ha buscat”. En comptes de sentir-me sostingut, em vaig sentir exposat, com si el meu patiment no fos digne de respecte pel context en què havia aparegut.
“En un moment de crisi, quan necessitava ajuda mèdica i emocional urgent, em vaig trobar amb mirades de judici tant per part de la policia com en el servei d’urgències”
Aquest tipus de tracte només reafirma una cosa: hi ha un problema greu d’estigma social. I aquest estigma, alimentat des de les institucions públiques, allunya moltes persones dels serveis sanitaris i de les forces de seguretat de l’Estat, per por, per vergonya o per desesperança.
El col·lectiu LGTBI ja porta prou càrregues històriques perquè, a més, se’l continuï responsabilitzant del seu propi dolor. Necessitem una resposta política clara, valenta i compromesa amb la realitat. No podem continuar actuant com si això fos un problema individual. El chemsex també és una qüestió col·lectiva i social, i ha de ser tractada com a tal.
“El col·lectiu LGTBI ja porta prou càrregues històriques perquè, a més, se’l continuï responsabilitzant del seu propi dolor”
No podem acceptar més silenci institucional. Calen protocols específics, formació en perspectiva LGTBI i reducció de danys per als professionals sanitaris i policials, i una voluntat real d’escoltar les veus de les persones que viuen aquestes situacions.
En moments com aquests, és fonamental recordar-nos que la culpa no és la sortida, sinó l’acompanyament. Ens hem d’abraçar més. Ens hem de mirar amb menys judici i més compassió. El suport comunitari és una eina poderosa per trencar l’estigma i ajudar-nos a créixer junts, sense deixar ningú enrere.
“No podem acceptar més silenci institucional. Calen protocols específics, formació en perspectiva LGTBI i reducció de danys per als professionals sanitaris i policials”
El que necessitem no són més discursos paternalistes, sinó espais on sentir-nos segurs per parlar, escoltar i ser escoltats. On cadascú pugui decidir com vol viure la seva sexualitat i el seu consum, amb informació, acompanyament i respecte.
A l’ONG STOP, on participo, treballen des d’aquesta mirada: posem la persona al centre. Entenem que no hi ha una única manera de viure el chemsex, i per això oferim serveis adaptats a cada realitat.
“El que necessitem no són més discursos paternalistes, sinó espais on sentir-nos segurs per parlar, escoltar i ser escoltats”
L’objectiu no és jutjar ni dir a ningú què ha de fer, sinó oferir eines perquè cadascú pugui prendre decisions amb autonomia, coneixement i seguretat.
Tractar el chemsex amb responsabilitat vol dir parlar-ne. Vol dir escoltar. Vol dir deixar enrere la por per fer lloc a l’enteniment. I, sobretot, vol dir entendre que darrere de cada història hi ha una persona que mereix viure sense ser jutjada.
“L’objectiu no és jutjar ni dir a ningú què ha de fer, sinó oferir eines perquè cadascú pugui prendre decisions amb autonomia, coneixement i seguretat”
Reclamem als polítics que deixin de mirar cap a una altra banda. Que s’impliquin en la lluita contra l’estigmatització i apostin per polítiques públiques basades en la reducció de danys i el respecte als drets humans. I a nosaltres, com a comunitat, ens toca continuar obrint espais d’abraçada i de llum.
Perquè sols és fàcil no veure els motius, però junts és molt més difícil no aixecar-nos.
Sergio Cuho, activista LGTBI i vicepresident de l’ONG Stop
L’auge de les apps i la “normalització” del consum de drogues porten a un augment del chemsex en els últims anys
