Ser una persona gran trans en aquest país no és només envellir; és sobreviure. És arribar viva després d’una vida marcada per l’exclusió, la precarietat i la lluita constant per existir. En el meu cas, com en el de tantes altres, no hi ha reconeixement institucional, ni cotitzacions acumulades, ni una vellesa tranquil·la: hi ha memòria, cicatrius i una dignitat que no ens han pogut arrabassar.
“Sense drets reconeguts, la majoria de dones trans vam haver de buscar la vida com podíem. La prostitució i el món de l’espectacle van ser sovint les úniques sortides”
Durant el franquisme, la nostra identitat no només era ignorada, sinó perseguida. Moltes vam ser expulsades de les llars familiars sent adolescents. Altres, condemnades a la presó per existir, per vestir-nos com sentíem, per no encaixar. La ley de vagos y maleantes i la llei sobre perillositat i rehabilitació social van servir per reprimir-nos sense miraments.
“Avui, en la vellesa, moltes no tenim dret ni a una pensió. Se’ns demana haver cotitzat, però ningú vol recordar que ens van tancar totes les portes”
Amb l’arribada de la democràcia no va arribar la llibertat per a tothom. Sense drets reconeguts, la majoria de dones trans vam haver de buscar la vida com podíem. La prostitució i el món de l’espectacle van ser sovint les úniques sortides, sempre des de la marginalitat, sense contractes, sense cotització, sense seguretat. Vam viure exposades a violències, malalties, explotació i silenci.
La SIDA va arrasar entre nosaltres als anys 80 i 90. Va ser una pandèmia que s’endugué moltes companyes sense cap suport institucional, i que a moltes altres ens deixà encara més soles. En aquell context, no poques vam acabar recorrent a l’alcohol i altres substàncies per poder suportar el dolor, la soledat i la vergonya que la societat ens imposava.
“Reivindico una Llei de Memòria Trans que repari el dany històric que hem patit. Que ens reconegui en vida, no només amb homenatges quan ja no hi siguem”
Avui, en la vellesa, moltes no tenim dret ni a una pensió. Se’ns demana haver cotitzat, però ningú vol recordar que ens van tancar totes les portes. Algunes hem viscut literalment al marge del sistema, i ara aquest mateix sistema ens gira l’esquena. No hi ha residències inclusives, ni protocols adaptats, ni una mirada social que ens abraci. Hi ha por, silenci i molta memòria.
“Perquè l’edat no ens defineix; els drets, sí. I les persones grans trans no som víctimes: som supervivents”
Reivindico una Llei de Memòria Trans que repari el dany històric que hem patit. Que ens reconegui en vida, no només amb homenatges quan ja no hi siguem. Reivindico també el dret a envellir amb dignitat, amb acompanyament, amb serveis socials que ens tinguin en compte. No volem compassió: volem justícia.
Perquè l’edat no ens defineix; els drets, sí. I les persones grans trans no som víctimes: som supervivents. Som memòria viva d’una lluita que no ha acabat.
Gina Serra Insua, presidenta d’ATC Llibertat i membre de la Federació Plataforma Trans
L’Orgull que no arriba a les residències: el silenci també és discriminació
