El Grup Comunicació 21, editor dels diaris Línia, ens presenta una nova publicació, valenta i avançada. Dedicada al col·lectiu LGTBI de la nostra ciutat, amb la novetat de ser eminentment barcelonina i amb ànima de barri. I, sense saber-ho, impulsora d’una iniciativa que vol reflectir el rumb del govern municipal en les polítiques LGTBI.
Sabem que el col·lectiu viu disseminat pels diversos carrers de la ciutat, però no es viu amb la mateixa intensitat a tota la ciutat el fet de ser del col·lectiu. Ens trobem amb una espècie de sexili de barri, on les persones LGTBI moltes vegades es veuen forçades a desplaçar-se al centre de les ciutats per una falta d’oferta més enllà de les zones considerades tradicionalment “segures” per a la lliure expressió del col·lectiu.
Per això és tant important l’aposta que es fa des de Línia per contribuir a aquesta descentralització.
És precisament fora d’aquesta zona tradicional on el Grup Comunicació 21 té la seu; un espai dedicat en cos i ànima a la permeabilitat d’un mitjà local amb els seus barris. I m’agrada passar-hi per veure, davant de la seva seu, el nou carrer Girona, recentment pacificat, on el verd i les llambordes recuperades s’obren pas.
I és que les obres de construcció del carrer van descobrir-nos les antigues llambordes, que servien de paviment de l’Eixample els anys 60.
“Ara, la ciutat que lluitava per ser lliure lluita per no deixar de ser-ho”
I ara que hem aconseguit una publicació com aquesta, trobo que és una lliçó magistral parar-se a pensar en com era la Barcelona que trepitjava diàriament aquestes llambordes. Un testimoni silenciós de la Barcelona del passat que, com les llambordes, havia quedat enterrada.
Estem parlant d’una època on encara tot estava per fer, i on el col·lectiu encara no tenia els drets garantits. Jerónimo Saavedra, històric president de Canàries (i dels primers polítics LGTBI, tot i que no sortís de l’armari fins a l’any 2000), parlava sempre de com persones LGTBI d’arreu d’Espanya visitaven Barcelona per intentar agafar una mica d’aire en plena dictadura, en una Barcelona que ja era far de llibertat, però que encara estava molt lluny de ser una Barcelona lliure.
No era infreqüent que, amb l’excusa de lligar, persones homòfobes aconseguissin entrar a casa d’homosexuals, agredir-los, robar-los i fer impossible la denúncia. Qualsevol conducta fora de la norma era durament reprimida i qualsevol intent de denúncia podia acabar amb la víctima denunciada.
D’aquells temps, per sort, només en queden les llambordes, les històries i els registres.
Ara, la ciutat que lluitava per ser lliure lluita per no deixar de ser-ho. De la mateixa manera que un dia, sobtadament, es va descobrir que les llambordes seguien allà, és possible que un dia, no-tan-sobtadament, ens adonem que l’odi ens torna a reprimir amb duresa.
És evident que ens cal reivindicar-nos, treballar per consolidar el grau de convivència en què hem aconseguit viure; ens ho devem a nosaltres mateixos, però també a tots aquells que van lluitar per la dignitat.
Amb el gran Jordi Petit discutíem fa poc sobre la importància de seguir visibilitzant. Perquè és precisament amb el testimoni dels històrics del col·lectiu de la nostra ciutat que es pot comprendre la dimensió del que passava. Persones com nosaltres, amb els seus projectes, desitjos i neguits, que només podien ser com són de portes endins. En ocasions, ni tan sols això. Que van deixar-se la joventut per reclamar una cosa tan senzilla com el respecte a la dignitat humana. I que ara veuen amb preocupació el risc d’involució de tot el que considerem guanyat i que, per a ells, és fruit d’una àrdua lluita.
Per tot això, és un honor i tot un acte de reivindicació que aquelles llambordes avui siguin trepitjades per la tolerància d’una publicació com la vostra. Perquè és clar que la Barcelona d’aleshores és l’ombra de la Barcelona d’avui. Una ombra grisa, fosca, de la qual no crec que ningú pugui estar orgullós, però que no cal obviar, perquè forma part del nostre passat més recent.
Quan una iniciativa de ciutat amb les seves arrels als barris decideix apostar per una publicació com aquesta, hem de posar-hi perspectiva. Felicitar-nos i, alhora, entendre la dimensió del projecte. Per tot el que representa. Per molts números més.
Javi Rodríguez, Comissionat de Polítiques d’Infància, Adolescència, Joventut i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona
