La demència, incloent-hi l’Alzheimer, és un trastorn que comporta un declivi de les capacitats cognitives i una pèrdua significativa d’autonomia. Afecta profundament milions de persones, les seves famílies, i els sistemes sanitaris i socials arreu del món. És una malaltia inherentment devastadora. Requereix una atenció i suport especialitzats que, sovint, no es donen adequadament, per manca de conscienciació, formació adequada i recursos. La demència no discrimina, però l’experiència de viure amb ella pot variar significativament depenent de qui ets.
Per a moltes persones LGTBI, el diagnòstic de demència arriba amb capes addicionals de complexitat. La demència conflueix amb l’edatisme i, en el nostre cas, amb desafiaments relacionats amb l’orientació afectivosexual i la identitat i expressió de gènere, entreteixint un entramat de dificultats que reclama una resposta especialitzada que rarament s’ofereix dins els límits dels sistemes sanitaris i socials actuals.
Dins les comunitats LGBTI, existeix una diversitat social, cultural, econòmica, etc. molt àmplia. Les vivències d’una persona LGBTI poden haver estat modelades per tots aquests factors, incloent-hi, a més, la salut. Això sovint es descriu com a “diversitat dins la diversitat”, on una persona que s’identifica com a LGBTI també pot formar part de diverses minories o grups amb necessitats particulars. Elements com l’origen cultural, viure en entorns rurals, la situació econòmica o social, la separació de la família, la manca d’una llar, les discapacitats o els problemes de salut mental contribueixen a una desigualtat acumulativa que demana una atenció més específica i detallada.
En línies generals, les persones grans LGTBI freqüentment pateixen de solitud, ja que tenen menys probabilitats de tenir una parella, fills, o un contacte regular amb familiars, i es troben amb serveis que no reconeixen les seves necessitats específiques. No fa falta insistir que prevalen els entorns heteronormatius i cisnormatius. Moltes d’elles depenen de les seves “famílies escollides” més que de les famílies biològiques, tot i que aquest suport pot disminuir amb l’edat i les dificultats legals associades.
“És el moment d’enfrontar-se a la demència des d’una perspectiva inclusiva i respectuosa amb la diversitat”
Això les porta a dependre més dels serveis socials, encara que sovint temen que aquests serveis no siguin inclusius o sensibles a les seves necessitats. A més, les persones trans amb demència poden arribar a oblidar la seva transició, i és possible que algunes persones LGTBI no ho hagin fet públic abans de la demència, afegint una altra dimensió de complexitat al seu suport i atenció.
La societat en general ha començat a veure l’Alzheimer i altres tipus de demència com prioritats sociosanitàries. Des de la Fundació Enllaç considerem imperatiu no oblidar les necessitats específiques de la població LGTBI d’edat avançada. Cal desenvolupar programes d’atenció especialitzada que considerin l’orientació sexual, la identitat i l’expressió de gènere, per garantir que tant aquestes persones com els seus cuidadors disposin del suport adequat.
Ara és el moment d’enfrontar-se a la demència des d’una perspectiva inclusiva i respectuosa amb la diversitat, assegurant que tothom pugui gestionar aquesta condició amb dignitat i suport, al marge de la seva identitat. La societat està davant una oportunitat única per redefinir la narrativa entorn de les persones LGTBI que pateixen demència, oferint-les no només el reconeixement sinó també l’atenció especialitzada que necessiten en aquesta fase de la seva vida.
Pilar Cañabate, antropòloga i treballadora social, col·laboradora i patrona d’Enllaç
