Quan parlem de participació, ens referim a molt més que assistir a una activitat o expressar una opinió. Participar significa tenir una influència real sobre les decisions que ens afecten, ser part d’un procés en el qual es reconeixen i valoren (genuïnament) les nostres aportacions.
Ara bé: la paraula “participació” sembla estar de moda i això comporta certs perills, perquè sempre queda molt bé dir que qualsevol cosa que fem és “participativa” encara que realment no ho sigui. És important, doncs, no caure en el que autorxs com Peter Beresford defineixen com a tokenisme: la realització d’esforços simbòlics en què les persones són incloses en processos de decisió de manera superficial i sense un impacte real. Un exemple d’això es pot trobar en certs processos de consulta pública, en què les persones són convidades a donar la seva opinió sobre una decisió ja presa o sobre opcions molt limitades, sense cap possibilitat d’influir realment en l’elecció final. Aquests processos pseudoparticipatius, com és evident, reforcen la sensació d’inutilitat i desafecció cap a les institucions, i és una de les raons per la qual moltes persones decideixen deixar d’involucrar-se.
“Els processos pseudoparticipatius reforcen la sensació d’inutilitat i desafecció cap a les institucions”
En l’àmbit de la participació en els serveis i entitats d’atenció social, i en el marc del projecte europeu coParticiPA, coordinat per la Universitat de Barcelona i en què la Fundació Enllaç col·labora, vam organitzar un grup de discussió amb persones grans LGTBI+, i també voluntariat, de cara a reflexionar sobre aquest tema. Durant la trobada, una de les persones participants va definir la participació com “la capacitat de fer sentir la teva veu per canviar allò que no t’agrada, contribuint no només al teu propi benestar, sinó al de tota la comunitat”. A aquest grup el van seguir diferents entrevistes individuals que ens han permès aprofundir en aquesta qüestió.
“La participació és una eina clau per a les persones grans LGTBI+, que sovint es troben que no tenen en compte les seves necessitats específiques”
Els i les usuàries d’Enllaç van destacar la Fundació com un espai segur, un lloc on poden expressar les seves inquietuds, preferències i necessitats de manera oberta, sabent que seran escoltades i no jutjades. Aquestes condicions són necessàries per crear els espais de participació reals i que Enllaç està compromesa a desenvolupar. És imprescindible, però, que altres espais, com els serveis i les entitats socials que atenen persones grans o al col·lectiu LGTBI+, també siguin espais segurs, especialment per aquelles persones que travessen situacions vitals de major vulnerabilitat, per poder desenvolupar espais de participació.
Els espais segurs no són simplement llocs físics. Són espais en què la confiança i el respecte són els pilars principals. En els serveis i entitats socials, la participació és una eina per a la millora col·lectiva i és clau per a les persones grans LGTBI+, que sovint es troben que no tenen en compte les seves necessitats específiques, tal com diferents membres d’Enllaç fa temps que alertem en aquest i altres mitjans.
“Reivindiquem la necessitat de garantir que ningú no es quedi enrere, assegurant espais on se sentin escoltades, segures i amb capacitat de decisió sobre els serveis que reben”
A més, la participació és una eina fonamental per a combatre la soledat no desitjada i la discriminació que moltes d’elles viuen i han viscut al llarg de les seves vides. Per això, reivindiquem la necessitat de garantir que ningú no es quedi enrere, assegurant espais on se sentin escoltades, segures i amb capacitat de decisió sobre els serveis que reben. Només així ens podrem assegurar, a tots i a totes, un envelliment digne, lliure de discriminació, i amb un paper actiu en les decisions que ens afecten.
Joan Casas Martí, investigador predoctoral a la Universitat de Barcelona i col·laborador de la Fundació Enllaç
Les persones LGTBI+ ens sentim més soles? O la soledat s’entén amb marcs cisheteronormatius?
