Des de Chrysallis Catalunya tenim més que assolit que la ciència es troba sempre en contínua evolució, no hi ha res immòbil i absolut en aquest món. Tant és així que celebrem i abracem els canvis de paradigmes perquè ens permeten continuar avançant. Un postulat s’accepta mentre funciona, i no es fa servir per encaixonar o restringir.
De fet, les reduccions, els absolutismes o les mires estretes són comportaments que s’han d’evitar perquè són bastons a les rodes de l’avançament científic. L’evolució només succeeix en sistemes on hi ha diversitat, on hi ha opcions, en sistemes que no són tancats.
La diversitat permet adaptabilitat i resiliència i permet, també, trobar opcions i solucions fora del paradigma inicial. És per això que fer servir la ciència —o la biologia, concretament— per separar, aïllar, excloure, reduir o encaixonar, va contra els seus fonaments. És curiós descobrir com la diversitat ens fascina de manera natural, com quan ens trobem gaudint de l’espectacularitat de colors i formes que conté un escull de corall, o de l’enorme varietat de plantes que hi ha als boscos i selves. Que trist i pobre seria tot si aquesta exorbitant varietat es reduís únicament a dos colors o dues formes! Per què aquest plaer que ens provoca la diversitat en altres àmbits, ens costa tant de veure a la nostra societat?
“L’evolució només succeeix en sistemes on hi ha diversitat, on hi ha opcions, en sistemes que no són tancats”
Tenim la tendència a intentar classificar les coses en petites i rígides capsetes. Aquesta tendència genera un miratge de simplicitat. Fa que, sense esforç, ens puguem categoritzar, generar-nos un sentiment de pertinença i, en definitiva, evitar-nos l’esforç d’haver de pensar massa, però el món que ens envolta no és fix, no es pot categoritzar d’una manera senzilla, no és estàtic. És tan ric i complex que, precisament el que provoca és que hi hàgim de dedicar temps per pensar-hi.
És per això que ens hauríem de preguntar: Què ens estem perdent si reduïm la societat en capsetes i fem postulats reduccionistes? O millor dit, a qui estem deixant fora?
“Fer servir la ciència —o la biologia, concretament— per separar, aïllar, excloure, reduir o encaixonar, va contra els seus fonaments”
Encaixar i diferenciar éssers humans en capsetes, reduint la riquesa de la nostra diversitat, ens ha portat un conflicte darrere l’altre, que han causat moments molt foscos a la nostra història: segles d’esclavitud, de racisme, segregació de la societat, guerres i genocidis. Però això no és cosa del passat llunyà ni tampoc involucra només una petita part de la societat. De fet, si observem amb cura, si intentem analitzar la realitat que ens envolta, podem veure situacions quotidianes on aquestes capsetes continuen fent de les seves. Veiem, per exemple, com persones són excloses, insultades, vexades o fins i tot assassinades pel sol fet de no poder acomodar-les en aquesta definició senzilla i poc elaborada de la que parlàvem més amunt.
Cal, per tant, insistir en el fet que un postulat s’ha de mantenir només si funciona, com a la ciència. Si no, cal canviar-ho.
Així doncs, hem d’acceptar que, per molt senzill i elemental que sembli, afirmar que el cos de les dones i el cos dels homes són diferents entre ells, és un postulat incorrecte. I ja és hora de buscar-ne un de nou que podria ser tan fàcil i elegant com dir que cada persona té el seu cos, únic, irrepetible, funcional i divers.
Sara Sdelci, biomèdica i membre de la Junta de Chrysallis Catalunya
