“L’habitació: Una de les principals condicions per a una vida sexual satisfactòria és que es reconegui a una persona el dret de la intimitat” FAGC Front d’Alliberament Gai de Catalunya, Manifest (1977)
Et vull explicar què hi ha a la meva habitació. Hi ha un mirall enorme, un armari ple de minifaldilles i calces, un llit de matrimoni que, algunes nits, deixo a altres. Una càmera i un trípode per a les fotos despulladi —o altres formes de mirar-me— i Grindr, per marcar-me en una casella de Non-binary que em fa flexible, que no compromet fantasies alienes. Comentaris trànsfobs sota publicacions innocents d’Instagram, missatges llargs i profunds amb homes i l’autoconvicció d’estar connectant —que si em sento ansiosi, potser vol dir vivi. L’eufòria enxampada mentre follem, quan ve com una onada, quan ve amb els “puta” o “nenaza” impromptu, la vergonya de comprometre la moral pel reconeixement; més agressions trànsfobes a Barcelona ressonen per les finestres, per les notícies. Les nits les passo senceres fingint sentir-me desitjadi.
Si “l’armari” pertany a la sexualitat, aleshores el gènere, el segell enorme que dictamina la majoria d’experiències i privilegis als quals podem tenir (o no) accés com a persones polítiques, és “l’habitació” sencera.
“He estat pornografiant els meus pronoms per viure la sexualitat amb èxtasi, de forma acumulada”
Si et confesso quelcom, és addictiu el plaer de descobrir tot el que pots fer quan surts de l’armari al dormitori. He estat pornografiant els meus pronoms per viure la sexualitat amb èxtasi, de forma acumulada. Cis-passar amb la ploma m’ha fet sentir tan càlidi per dins que s’ha tornat un fetitxe. Els assetjaments sexuals a la feina han vingut amb l’eufòria de gènere de ser reconegudi. No sortir de l’Habitació s’ha tornat un fetitxe.
En altres paraules i paraules d’altres, el gènere és una habitació pròpia. A la meva, a totes hores, reconec l’armari. Però l’habitació és diferent. Alguns matins, l’he vist cada cop més petita. Tant, que si miro per la finestra, torno a veure el poble d’on vaig marxar. Surto amb les calces, la diadema, el lip gloss, per seguir sentint-me eufòriqui. Obro la porta pensant: “avui és el dia que tornaré canviadi. Avui és el dia en el qual seré agredidi.”
Et confesso quelcom: fa anys que no surto de casa.
“En altres paraules i paraules d’altres, el gènere és una habitació pròpia. A la meva, a totes hores, reconec l’armari”
Visualitza una habitació qualsevol a Barcelona. Visualitza-m’hi a mi i posa’m el cos que vulguis veure. Desesperadament vull despullar-me i que em diguis què hi veus. Ja no em reconec entre els esquemes, creences, prejudicis i depressions d’una habitació que no cultiva experiència si no és aliena, si no són codis de gènere matusserament associats a la meva sexualitat. Totes les pornografies de la meva habitació demanen sortir: els vídeos, els diaris, el cos. Els meus dits, incapaços de seguir tocant-me, volen escriure fora d’analogies pobres, “didàctiques” i “universals”. Les meves pors i ansietats, les que m’atrapen a risc de convertir-me en “indesitjable” i “violentable”, volen transicionar.
Et vull explicar què hi ha a la meva habitació perquè m’ofega. Totes les transicions són, i han de ser, públiques. L’Habitació Íntima a la qual tinc dret ara ve amb vistes, però m’aïlla d’una vida social satisfactòria, comercialitza i privatitza el meu dormitori per tal de no trencar el sistema binari de sexualitats amb el qual em masturbo de forma malaltissa. M’aïllo d’experimentar el meu gènere, de tocar-me com toca, per seguir sent només marica una mica més.
Perquè quan fallem, tot el que tenim
és la immediatesa del plaer: tancar
els ulls cansats, redescobrir el batec,
i com nois babaus, fugir cap a
una bellesa intocable.
– Ocean Vuong. “La Masturbació dels Homes”
Naomi Lladó, guionista i persona no-binària
Explorant el no binarisme
