Segons la definició més acceptada, es considera que una persona viu una situació de sensellarisme quan no té accés a un habitatge que reuneixi les condicions bàsiques d’habitabilitat. És a dir, quan no disposa d’un espai estable, segur i digne on viure, sigui de propietat, de lloguer o cedit temporalment per altres persones, institucions públiques, entitats socials o empreses.
Estudis d’associacions com ACATHI o Ahora Dónde ens diuen que, en el cas de les persones LGBTIQ+, el rebuig familiar és una de les primeres causes de sensellarisme, seguit de la discriminació i la violència per LGTBI-fòbia, la pobresa i l’exclusió laboral, els problemes de salut mental i consum, i altres barreres d’accés als recursos d’atenció.
“En el cas de les persones LGBTIQ+, el rebuig familiar és una de les primeres causes de sensellarisme, seguit de la discriminació i la violència per LGTBI-fòbia”
Aquella frase que deia “Enlloc no s’està com a casa” de la pel·lícula El mag d’Oz, que la fada Glinda feia repetir a la Dorothy picant amb els talons d’aquelles sabates de robí vermelles, no sempre és certa quan parlem de gais, lesbianes o, per exemple, persones trans. En aquests casos, no només desapareix la idea de casa: també s’esvaeixen el sostre, les parets, el confort quan fa fred o el llit per anar a dormir.
“Aquella frase que deia “Enlloc no s’està com a casa” de la pel·lícula El mag d’Oz, no sempre és certa quan parlem de gais, lesbianes o, per exemple, persones trans”
Segons un estudi europeu de FEANTSA, ILGA-Europe i True Colors United s’estima que entre un 20% i un 40% de les persones joves en situació de sensellarisme podrien identificar-se com a LGBTIQA+.
Encara ara, entre els joves, perviu aquell argument ranci de la Barcelona olímpica que venia a dir que els carrers de la ciutat s’havien “netejat” de persones que hi dormien per mostrar la vila al món. Com qui escombra el terra de casa i amaga la brutícia sota l’estora.
“S’estima que entre un 20% i un 40% de les persones joves en situació de sensellarisme podrien identificar-se com a LGBTIQA+”
Barcelona, la ciutat que ja fa temps que expulsa els seus veïns i veïnes per falta d’un habitatge assequible, no pot tornar a ser aquella que fa desaparèixer les persones sense llar com qui amaga la pols sota la catifa. I més que mai, amb l’auge de l’extrema dreta, no ho pot fer deshumanitzant les persones en situació de sensellarisme, ni obviant que les causes estructurals i del sistema arrasen amb l’humanisme, la convivència o el sentit de la comunitat.
En el seu llibre El derecho a las cosas bellas. Vindicación de la vida holgada, Juan Evaristo Valls Boix ens explica com les ciutats modernes s’estan convertint en espais predisposats pel capital i no per la vida; orientats al treball i no a l’habitació; a la producció i no a la convivència. El sistema que t’acull com a persona treballadora t’expulsa quan, per diferents circumstàncies, no pots entrar en la roda de la producció i el consum. Llavors, com deia Judith Butler, les persones del col·lectiu LGBTIQA+ som, d’entrada, doblement devaluades, i les nostres vides són menys vivibles i menys dignes de dol.
“Segons l’últim recompte de la Fundació Arrels a la ciutat de Barcelona, hi havia almenys 1.384 persones dormint al carrer, la xifra més alta registrada fins ara”
Segons l’últim recompte de la Fundació Arrels (desembre de 2023) a la ciutat de Barcelona, hi havia almenys 1.384 persones dormint al carrer, la xifra més alta registrada fins ara. Encara que a Catalunya no existeixen dades actualitzades de tot el territori, les entitats socials estimen que podrien ser fins a 18.000 persones vivint al ras o en centres residencials.
“No són prou les banderes o els logotips de colors. Cal garantir l’habitatge, les oportunitats i els drets, també a qui ha estat expulsat del seu propi espai d’existència”
És important que les xifres i els números freds no ens amaguin les vides que la ciutat —i el sistema— deixen fora: joves, a vegades menors, expulsats de casa seva. Cal pensar que quan parlem de persones LGBTIQA+, aquestes xifres generals es combinen amb causes específiques de rebuig, discriminació i invisibilitat, també en el procés de recuperació de la vida, la feina o la llar, quan aquestes han de tornar a l’armari o han d’amagar la ploma a albergs o centres per intentar-ho de nou. Ens cal que, com a societat, recuperem aquella frase de la Dorothy no com a metàfora, sinó com a compromís real.
No són prou les banderes o els logotips de colors. Cal garantir l’habitatge, les oportunitats i els drets, també a qui ha estat expulsat del seu propi espai d’existència. Sempre serà millor una Barcelona que s’estimi més acollir que lluir.
Manel Ferrer i Lluís Rodríguez, periodistes de Col·lectius en Xarxa de Premià Mèdia i La Xarxa +
El dilema de la violència sexual a les xarxes
