Els economistes tenen preferència per dues paraules: depèn i incentius. La primera els permet sortir airosos de qualsevol debat sense haver de decantar-se per cap opció; la segona és la clau de tots els seus models. Els incentius es poden definir com allò que incita a fer una cosa o a desitjar-la, és a dir, un actiu tangible o intangible que pot accionar un mecanisme dins d’un individu per tal de canviar les seves preferències.
Seguint aquesta lògica, en el camp de l’economia del comportament s’han publicat articles, estudis i s’han dissenyat polítiques públiques per tal d’incentivar canvis individuals o socials. Un clar exemple són els anomenats nudges, en català podrien ser traduïts com “petites empentes”, que són mecanismes utilitzats per institucions i empreses per tal d’aconseguir objectius com el pagament de multes o taxes, hàbits més saludables per part de la ciutadania o un augment dels estalvis dipositats al pla per a la jubilació per part dels clients d’un banc.
El més interessant dels incentius és que permeten adreçar-se a les preferències individuals o grupals com si estiguessis davant un bufet lliure. Són tantes les possibilitats i combinacions que, amb el mecanisme adequat, es pot estudiar com i a què responen grups socials antagònics o individus amb preferències contràries. L’encaix que té la comunitat queer, i qualsevol altre grup social dissident, en aquesta conversa és qüestionar aquells estudis que assumeixen la cisheterosexualitat com a norma, posant de manifest nous mecanismes i noves preferències, és a dir, trencant amb la normativitat vigent dins del món dels incentius.
“Diversificar els models i els subjectes econòmics és rellevant per comprendre d’una manera més rigorosa les diferents realitats que ens envolten”
Un resultat rellevant en aquest debat és l’evolució de la bretxa salarial de gènere entre les parelles llegides com a heterosexuals i les parelles llegides com a homosexuals. Diversos estudis exposen una penalització de les dones en parelles heterosexuals en comparació a aquelles que estan en parelles homosexuals, especialment després de tenir un fill.
Les conclusions dels estudis apunten al fet que la construcció dels rols de gènere i les implicacions dins el sistema familiar expliquen aquesta situació: en l’esquema patriarcal els homes són els que treballen en el mercat laboral i les dones es queden a casa desenvolupant les tasques de cures; en el moment que en les parelles de dones no hi ha home, la replicació d’aquest patró es veu compromesa. Davant aquesta situació la pregunta a fer-se és la següent: quin és l’incentiu que necessita una parella heterosexual per no agreujar tant la distància professional entre l’home i la dona després de tenir un fill? El pas següent seria preguntar-se per les preferències, estimulades pels rols de gènere, que potencien una diferenciació tan gran entre homes i dones segons la naturalesa del tipus de parella en la qual estiguin.
Amb el resultat prèviament mencionat, la manera d’aproximar-se a problemàtiques socials com la bretxa salarial de gènere canvia. En aquest cas es qüestionen no només les dinàmiques del mercat laboral que penalitzen les dones que tenen fills, sinó també les dinàmiques existents dins les parelles. Diversificar els models i els subjectes econòmics, és a dir, apostar per la diversitat i l’heterogeneitat, és rellevant per comprendre d’una manera més realista i rigorosa les diferents realitats que ens envolten, especialment aquelles que segueixen normes, incentius i patrons fora del que considerem la norma.
Olympia Arango, economista del comportament
