És una cosa així com una llegenda: “Les lesbianes no van ser tan perseguides durant la dictadura i la transició”. Diuen que la manca de visibilitat va acabar convertint-se en una estratègia de protecció davant la violència que el règim va exercir contra les dissidències. És cert, però només a mitges. A grans trets, hi va haver dues lleis que van anar especialment contra la població queer: la Ley de vagos y maleantes, primer; i, després, la de Peligrosidad y rehabilitación social. La veritat és que, analitzant els expedients de les dues lleis, hi consten molt pocs casos de lesbianes, però això vol dir que van ser menys represaliades? Doncs no. No necessàriament.
Deixant de banda el paper que va jugar l’Església catòlica i que van jugar les famílies en el control i la violència contra les lesbianes, el que és cert és que el règim es va fer amb un altre instrument molt útil per evitar les relacions sàfiques: el Patronato de Protección a la Mujer. Aquesta institució, dependent del Ministeri de Justícia, estava en mans de diferents ordes religiosos. Les dades ballen. No sabem exactament quantes dones van passar per quants centres, però va estar en funcionament entre el 1941 i el 1983. En teoria, l’objectiu era redimir les dones “caigudes” i promoure que no caiguessin més, és clar. A la pràctica, es va convertir en un mecanisme de control cruel i violent que va sotmetre milers de dones espanyoles a una disciplina fèrria.
L’accés a la documentació sobre el Patronat continua essent complicat, però els darrers anys hem pogut trobar petits vestigis d’aquell gran monstre.
“Durant la dictadura franquista, psiquiatres com Vallejo Nájera van practicar indiscriminadament tractaments d’electroxoc a les lesbianes”
G., per exemple, era una noia de vint anys que tenia relacions sexuals amb altres dones. Deien que era mentidera i que tenia “fortes tendències homosexuals”. Va ser derivada del Patronato a un centre psiquiàtric, pràctica que sembla habitual segons alguns expedients a què hem tingut accés. La informació mèdica està especialment protegida, així que amb prou feines podem seguir el rastre de les que van ser psiquiatritzades.
De nou, el silenci.
El psiquiatre Guillermo Rendueles va treballar al centre de Ciempozuelos i explica que hi arribaven les que les monges creien “irreformables”: “Les lesbianes queien totes perquè eren vigilades a sang i foc”, va declarar. En la mateixa línia, la supervivent del Patronat i una de les principals expertes en la matèria, Consuelo García del Cid, assegura que “totes les que mostraven o no amagaven la seva condició sexual anaven directament al manicomi”. Algunes mai no han pogut amagar la ploma que, avui, d’altres lluïm amb tant d’orgull. Aquestes, les que ni volien ni podien amagar qui eren, van ser probablement les més castigades. De moment, només ens podem moure en el terreny de les hipòtesis, però durant la dictadura franquista, psiquiatres com Vallejo Nájera els van practicar indiscriminadament tractaments d’electroxoc. Ara, en diuen teràpia electroconvulsiva.
Vigilades amb crueltat, moltes lesbianes van ser psiquiatritzades en contra de la seva voluntat gràcies a la impunitat amb què va comptar el Patronato. Les famílies podien perdre la pàtria potestat de les noies i era habitual que apliquessin la política de la dispersió allunyant-los de les seves ciutats i pobles d’origen. Lluny de la seva gent, dels seus cercles més íntims, la violència i la impunitat estaven assegurades, encara que moltes de nosaltres no sapiguem què és la protecció d’una llar. Ho diu més bonic Gloria Anzaldúa: “Jo no vaig trair la meva gent, sinó ells a mi”. Però ha arribat el moment de la reparació. Buscarem les nostres sota les pedres fins que ens demanin perdó a totes.
Andrea Momoitio, periodista feminista i lesbiana. Fundadora de Pikara Magazine
Consuelo García del Cid: “El franquisme i el Patronato van fer un genocidi contra les lesbianes”
