El 2016 la sèrie original de Netflix més vista era Orange Is The New Black. Aquesta popularitat s’estenia, per descomptat, a les audiències queer i sobretot sàfiques, que hi trobaven —potser per primera vegada— relacions lèsbiques (més d’una!) al centre de la trama, amb l’heterosexualitat passant a un segon pla i una Laverne Cox esplèndida (en lloc de l’enèsim home cis) en el paper d’una presonera trans. Alhora, Orange Is The New Black emmarcava aquests personatges en un context d’excepcionalitat com és la presó, la violència de la qual s’estenia a les relacions que s’hi establien, on la sexualitat jugava un paper dominant.
Un cop presents i visibles a la ficció audiovisual, que ens confirma que existim, convé preguntar-nos com és aquesta representació, quines possibilitats ens ofereixen aquests imaginaris. Els finals tràgics per a personatges LGBTIQ+ són tan recurrents que han merescut la seva identificació com a clixés amb el nom de Bury Your Gays (enterra els teus gais) o Dead Lesbian Syndrome (síndrome de la lesbiana morta). La visibilitat, a més, no és la mateixa per a tots els membres del col·lectiu. Per als personatges trans, aquesta realitat ha estat sovint més crua: quan, puntualment, han aparegut en alguna ficció, sovint han estat objecte de burla o de violència, a més de ser habitualment representats per actors cis del gènere oposat reproduint estereotips trànsfobs. Sembla, a més, com si les identitats dissidents o minoritzades només poguessin aparèixer d’una en una, com en la figura del “millor amic gai” que acompanya un grup d’amigues. Això queda lluny de la realitat d’un col·lectiu que és divers i sovint es troba en espais on les identitats dissidents no són minoria.
“Un cop presents i visibles a la ficció audiovisual, convé preguntar-nos com és la representació, quines possibilitats ens ofereixen aquests imaginaris”
Confesso que al paràgraf anterior no he estat del tot honesta: he presentat una imatge caricaturitzada de la presència LGBTIQ+ a la ficció audiovisual que, si bé és un retrat prou fidel de la situació a mitjans de la dècada passada —durant l’auge d’Orange Is The New Black—, no s’ajusta al panorama actual, que és molt més divers, inclusiu i esperançador. Lluny d’un imaginari hipersexualitzat i discriminatori creat des de la mirada heterosexual, els nous adolescents queer poden entendre’s a través de ficcions tendres com Heartstopper, imaginar altres comunitats possibles com la de l’institut de la darrera temporada de Sex Education —on els estudiants populars són persones queer no-blanques i amb diversitat funcional— o sentir-se part d’una genealogia de solidaritat i lluita amb Te Estoy Amando Locamente.
M’agradaria reivindicar, però —ara que no ens hem de conformar amb personatges secundaris estereotipats amb final tràgic i podem triar en quines ficcions volem emmirallar-nos—, la importància de poder triar finals tristos i personatges LGBTIQ+ a vegades conflictius o estereotipats. Contra l’homonormativitat i les polítiques de la respectabilitat, que ens prometen guanyar el joc si respectem les seves regles, és interessant pensar el potencial polític dels estereotips que incomoden perquè impliquen la desviació de la norma —com la promiscuïtat o el qüestionament dels rols de gènere— en lloc de centrar els nostres esforços a desmentir-los. Celebrem, doncs, que vivim en un món on existeix Heartstopper, però no deixem de tornar a Orange Is The New Black.
Alma Gamper Saez, graduada en Filosofia, Política i Economia
Les nostres recomanacions LGTBI+: De ‘Darrere les persianes’ a ‘La mala costumbre’
