El relat és el camp de batalla. Així ho ha estat sempre, i també ho és ara, quan tot pot ser virtual, cripto, viral o generat. Conceptes com woke, fake i fins i tot llibertat són les armes de construcció massiva del relat que disparen les trinxeres mentre es difuminen els drets o el principi de realitat.
Unes trinxeres cavades, primer, entre dreta i esquerra, però que, en una gran victòria de la primera, es van anar estenent també entre les files de les esquerres. La batalla contra la llei trans espanyola va marcar un punt àlgid d’aquesta guerra cultural entre les esquerres que va fracturar els feminismes i va provocar molt de dolor personal. La tensió és menys evident dos anys després d’aprovada la llei, el febrer 2023, però s’ha acabat? Tot fa pensar que no, vet aquí uns exemples.
En el darrer congrés a finals del 2024, el PSOE va eliminar la Q+ i es va quedar amb LGTBI, sense més. Queden clares quines són les dissidències del sistema de sexe-gènere permeses, les altres no compten. Curiosament (o no), el grup que promociona l’esborrat de les persones Q+, moltes d’elles dones, és el que fa campanya contra l’inexistent esborrat de les dones que esborren.
“El PSOE va eliminar la Q+ i es va quedar amb LGTBI, sense més. Queden clares quines són les dissidències del sistema de sexe-gènere permeses, les altres no compten”
Com a conseqüència d’aquest fet, i això ja no és cap declaració, l’opció no-binària en el camp de gènere, introduïda per Esquerra la legislatura passada, s’ha eliminat dels formularis de la Generalitat socialista. Hi haurà, doncs, gent (real) que haurà de mentir en documents oficials i conformar-se amb una identitat aliena.
També puja de to la batalla per desdibuixar el concepte trans i definir oficialment transgènere i transsexual sobre la base dels genitals. En el cas dels homes trans i gent no-binària, la distinció no s’aguanta per enlloc. En el cas de les dones trans, és pitjor: és perillosa. La distinció és patologitzant i no reflecteix la diversitat de recorreguts vitals: una cirurgia de més o de menys no descriu la discriminació patida en àmbits com l’habitatge o el laboral. És obvi que les dones que han passat per una vaginoplàstia necessiten i mereixen estar cobertes específicament pel servei de ginecologia del sistema de salut públic, però això no justifica més cobertures socials que la resta de dones trans. D’implementar-ho, com estudia un grup de treball del Consell Nacional de Dones, s’estaria creant categories de dones trans protegides i dones trans que no ho són segons la corporalitat i, en el fons, es promouria la normativització dels cossos.
“L’opció no-binària en el camp de gènere s’ha eliminat dels formularis de la Generalitat socialista. Hi haurà gent que haurà de mentir en documents oficials i conformar-se amb una identitat aliena”
Més. Reconegudes trànsfobes estan fent xerrades de “formació” als Serveis Educatius del Departament d’Educació, dirigit a les psicopedagogues que assessoraran els centres educatius quan es presenta un alumne trans. Algunes s’estan aturant, altres no. “Cal saber totes les opinions”, es diu, mentre s’oblida que donar veu al prejudici i el discurs d’odi és fomentar-los.
I tot això, en un context en què els estudis de gènere passen per moments difícils, amb estudis i màsters que esllangueixen o, directament, ja no s’imparteixen per manca d’alumnes. El tractament en xarxes i mitjans de comunicació no n’és aliè, només cal recordar la cobertura mediàtica dels joseluises, els homes cis que es fan passar per dones trans arrel de la llei trans. I després encara voldran fer veure que els partits populistes totalitaris que es fan passar per llibertaris (això sí que és woke) sorgeixen espontàniament!
Són només exemples, però queda clar que la guerra cultural continua i caldrà lluitar-hi. Aviat arribarà un nou embat per al qual haurem d’estar alerta: el model de gestió dels SAI, el futur dels plans d’ocupació per a persones trans del SOC i, sobretot, les tramitacions de la modificació de la llei 11/14 contra l’LGTBI-fòbia i de la tramitació de la llei trans. També importants seran els nous aires que puguin bufar en partits polítics catalans que tradicionalment havien estat ferms defensors d’una mirada àmplia cap als feminismes i els drets LGBTI.
La guerra cultural continua i caldrà lluitar-hi. Perquè, diem ara completa la sentència, el relat (dels nostres cossos) és (encara i sempre) el camp de batalla.
Judith Juanhuix, científica i activista trans
Pride i prou?
