Amb motiu del Dia Mundial de la Lluita contra la Sida, al Col·lectius en Xarxa vam conversar amb David Pascual, treballador social i activista LGTBIQ+, sobre el documental ¿Qué pasa con nosotras?. Una peça imprescindible que posa llum a una realitat llargament invisibilitzada: les dones que viuen amb VIH.
“Tot i que el relat públic continua associant el VIH a certs col·lectius, les dones representen prop del 45% de les noves infeccions arreu del món”
Tot i que el relat públic continua associant el VIH a certs col·lectius —sobretot als homes que tenen sexe amb homes—, les dades globals dibuixen un mapa molt diferent: les dones representen prop del 45% de les noves infeccions arreu del món. A l’Estat espanyol el percentatge és menor, però no pas irrellevant. Malgrat això, aquesta realitat no es reflecteix directament en les campanyes de prevenció, ni en l’accés a tractaments. En conseqüència, en l’entorn heterosexual, per exemple, moltes dones ni tan sols es perceben en risc i, per tant, no acostumen a realitzar-se proves periòdiques d’ITS. Això provoca diagnòstics més tardans i una invisibilitat que acaba tenint conseqüències directes sobre la salut i el benestar.
“Moltes dones no estan accedint a la PrEP ni a la PEP. No pas perquè no hi tinguin dret, sinó perquè sovint no se les interpel·la”
La invisibilització es manifesta arreu. Una de les qüestions que el documental posa sobre la taula és que moltes dones no estan accedint a la PrEP ni a la PEP. No pas perquè no hi tinguin dret, sinó perquè sovint no se les interpel·la, molts professionals no els ho proposen i, en alguns centres, tant públics com privats, aquests tractaments no estan plenament integrats. Aquesta exclusió evidencia un problema estructural: un sistema sanitari que continua pensat des d’una mirada androcèntrica, que dona per suposat qui té risc i qui no, qui necessita prevenció i qui no.
“Les especificitats que afecten les dones que viuen amb VIH van molt més enllà del diagnòstic”
Les especificitats que afecten les dones que viuen amb VIH van molt més enllà del diagnòstic. Moltes expliquen que, en el moment del part, se’ls retira el pell amb pell amb els seus nadons —una pràctica segura quan la càrrega viral és indetectable— i que, sovint, se les deriva automàticament cap a la cesària, encara que no sigui necessària. L’estigma també s’infiltra a les sales de part, on es qüestiona la seva capacitat de maternar, se les hipercontrola i se les fa sentir sota sospita. Aquesta supervisió excessiva no existeix en altres contextos mèdics, i reforça la idea que la maternitat de les dones amb VIH és una maternitat que cal vigilar. Aquests relats, que el documental aborda amb molta sensibilitat, mostren com l’estigma no només opera en l’àmbit social, sinó també en l’institucional.
“El moviment del VIH ha estat integrador, capaç d’aglutinar lluites contra l’estigma, les discriminacions i les violències estructurals. Però moltes dones expliquen que quan s’hi apropaven no trobaven espais pensats per a elles”
Històricament, el moviment del VIH ha estat un moviment integrador, capaç d’aglutinar lluites contra l’estigma, les discriminacions i les violències estructurals. Però, paradoxalment, moltes dones expliquen que quan s’hi apropaven no trobaven espais pensats per a elles. Les seves experiències —relacions heterosexuals, violències masclistes, dependències econòmiques, maternitat o prejudicis sanitaris— sovint quedaven en segon pla, desdibuixades en una narrativa dominada per altres contextos. Aquesta absència de mirada feminista no és menor: continuar deixant les dones al marge és continuar deixant-les sense recursos, sense prevenció, sense veu.
“Quan no es reconeix que el VIH afecta de ple les dones heterosexuals, les polítiques públiques, els protocols i les campanyes queden orfes d’aquesta perspectiva”
També hi ha traves socials i institucionals. Quan no es reconeix que el VIH afecta de ple les dones heterosexuals, les polítiques públiques, els protocols i les campanyes queden orfes d’aquesta perspectiva. La manca de referents, de testimonis i de materials específics fa que moltes dones no sàpiguen on recórrer, no trobin espais segurs o no rebin el suport emocional i social necessari.
“Quan la dreta i l’extrema dreta legislen contra els drets sexuals i reproductius, la salut de les dones esdevé un camp de batalla, i les dones amb VIH en pateixen directament les conseqüències”
A tot això s’hi afegeixen els retrocessos polítics que, els darrers anys, han sacsejat la lluita contra el VIH a escala internacional. Administracions com la de Donald Trump van retallar programes de prevenció, drets reproductius i accés a tractaments, i aquestes decisions sempre afecten primer les dones i, especialment, les més vulnerables. Quan la dreta i l’extrema dreta legislen contra els drets sexuals i reproductius, la salut de les dones esdevé un camp de batalla, i les dones amb VIH en pateixen directament les conseqüències.
“Sense les veus de les dones, el relat del VIH és incomplet”
En aquest context, el documental ¿Qué pasa con nosotras?, produït per DiverSOS, és especialment necessari. Escolta dones que han viscut l’estigma, el silenci i la desinformació, i ho fa amb una honestedat radical. La seva existència ens recorda que, sense les veus de les dones, el relat del VIH és incomplet.
“Parlar de dones i VIH no és obrir un tema incòmode: és reparar un silenci històric”
Quaranta anys després del començament de l’epidèmia, encara queda molta feina per fer. Ens calen campanyes amb perspectiva de gènere; professionals formats per atendre sense jutjar; recursos adaptats a les necessitats específiques de les dones; i un compromís real per trencar l’estigma que encara pesa sobre elles.
Parlar de dones i VIH no és obrir un tema incòmode: és reparar un silenci històric i entendre que la lluita contra l’estigma comença sempre escoltant aquelles a qui massa temps hem deixat fora de la conversa.
Manel Ferrer i Lluís Rodríguez, periodistes de Col·lectius en Xarxa de Premià Mèdia i La Xarxa +
