A la dècada dels vuitanta, quan les lesbianes sortíem en grup i en parella pels carrers de Barcelona, el més habitual era rebre agressions verbals i físiques que la major part de les vegades acabaven a cops de puny. Per això moltes de nosaltres anàvem armades amb porres extensibles i esprais. Hi havia setmanes que les agressions eren diàries. Tot començava amb un Bolleras!, Tortilleras! Sí, i què?, era la resposta. Allà s’iniciava la batalla campal.
“Als vuitanta, quan les lesbianes sortíem en grup i en parella pels carrers de Barcelona, el més habitual era rebre agressions verbals i físiques”
De fet, als quinze anys ja vaig rebre senyals que el camí com a lesbiana no seria fàcil. Va ser quan la meva nòvia em va deixar perquè volia ser “normal”. Encara conservo en un calaix l’extensa carta comunicant-m’ho “oficialment”. Un parell d’anys més tard, als disset anys, una amiga a la qual li havia deixat feia mesos 500 pessetes, una quantitat considerable per l’època, em va fer xantatge quan li vaig reclamar que me’ls tornés… “No voldràs que li digui a la teva família que ets lesbiana, oi?”, em va etzibar.
Per sort, gràcies als discos de 45 rpm d’en Joan Capri que escoltava de petita en família a l’hora de dinar, havia desenvolupat un sentit de l’humor tragicòmic, que encara ara m’ajuda en determinades situacions.
“Als quinze anys ja vaig rebre senyals que el camí com a lesbiana no seria fàcil. Va ser quan la meva nòvia em va deixar perquè volia ser ‘normal'”
L’any 1977, quan tenia divuit anys, vaig entrar a la universitat a estudiar Psicologia per entendre alguna cosa, del que passava pel meu cap, però sobretot, pel cap dels altres. Va ser caminant pels passadissos de la facultat quan de sobte, em trobo que s’està fent una presentació del Front d’Alliberament Gai de Catalunya al paranimf. Els meus ulls no donaven crèdit. En finalitzar la presentació vaig acostar-me a un dels organitzadors per preguntar si hi havia dones, dones lesbianes, clar. Va respondre que no n’hi havia cap, però em va passar un full mecanografiat en paper carbó amb els noms i telèfons d’una trentena de dones, que vaig suposar eren lesbianes.
Maria Giralt Castells a Formentera. Foto: Cedida
Pocs dies més tard, vaig anar a la primera manifestació del FAGC a les Rambles on es reclamava la derogació de la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social. Érem unes cinc mil persones, crec que va ser de les primeres manifestacions intersectorials després de la mort del dictador, hi havia estudiants, feministes, obrers, partits polítics, sindicats i les associacions de veïns, molt actives en la lluita antifranquista.
“Vàrem abandonar el FAGC després que en una assemblea general un dels dirigents, traient pit de psicoanàlisis, manifestés que ‘les lesbianes teníem un penis petit'”
Els següents dies els vaig passar trucant a totes les dones de la llista, efectivament, vaig comprovar que no totes eren lesbianes, algunes em van enviar directament a fer punyetes, però vaig aconseguir convocar-ne a deu al cinema Catalunya, en el bar Núria a la rambla de Canaletes va néixer el primer Col·lectiu de Lesbianes de l’estat. El 3 de desembre de 1977 es va fer la presentació oficial del Col·lectiu de Lesbianes i la del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, al cinema Niza de Barcelona.
Un any més tard, vàrem abandonar el FAGC després que en una assemblea general un dels dirigents, traient pit de psicoanàlisis, manifestés que “les lesbianes teníem un penis petit” (sic). Ens va abraçar la Gretel Ammann, que sempre que coincidíem al bar LaSal, ens deia amb mig somriure còmplice: “Ja vindreu, ja…”, i efectivament, així va ser. Al cap d’uns mesos començava a treballar al bar de lesbianes Daniel’s, però aquesta ja és una altra història.
“De seguida vaig comprovar que la visibilitat, per a les lesbianes, comportava una alta dosi de valentia”
Com he començat dient, de seguida vaig comprovar que la visibilitat, per a les lesbianes, comportava una alta dosi de valentia. Érem les amazones de la Barcelona dels vuitanta.
Els anys en què les lesbianes passàvem els estius a Formentera, creuant l’illa en bicicleta esquivant les sargantanes i ens banyàvem nues a les platges turqueses de Ses Illetes, tot rellegint “Te deix, amor, la mar com a penyora”.
I és a Formentera on resten les cendres de la Gretel Ammann, que en 1989 escrivia “Quan el temps i l’espai no són i existeix la memòria… és sempre“.
Maria Giralt Castells, directora de gayles.tv i de l’àrea social de Pride Barcelona
Isabel Franc i Rosa Navarro: “L’amor entre dones ha estat històricament invisibilitzat perquè qüestiona el patriarcat i el posa en perill”
