Què ens ve al cap quan parlem d’LGTBIQA-fòbia? Parlem realment de totes les violències que vivim les persones LGTBIQA+?
Segurament el primer que ens ve al cap són el que anomenem discriminacions directes, és a dir, agressions físiques, verbals i/o els assetjaments en diferents entorns (carrer, escolar, laboral, etc.). Aquest tipus de situacions són fàcilment identificables, ens remouen i generen molta por, i és per això que tenen un gran impacte mediàtic.
Aquests factors han fet i fan que sovint oblidem altres vulneracions més quotidianes i que, fins i tot, arribem a naturalitzar. Això les fa complexes, difícils d’identificar i d’abordar. Ens referim a les discriminacions indirectes, aquelles pràctiques, criteris, normatives o inclús lleis que serien pretesament neutrals, però que són susceptibles de causar un perjudici a una persona per pertànyer a un col·lectiu que viu algun tipus d’opressió estructural.
Per exemple, quan en un registre només deixa marcar les opcions d’home i dona, i no inclou de cap manera identitats no-binàries. O quan en un formulari d’inscripció d’una criatura a un centre escolar o una activitat, a les caselles sobre les persones tutores de la criatura només hi consten una opció per a pare i una per a mare, excloent qualsevol realitat familiar que no sigui la de tenir un pare i una mare.
“La violència institucional té un impacte molt directe en la nostra vida quotidiana, i el fet que vingui de les institucions també pot fer que legitimi violències d’altres entorns”
Si hi pensem, moltes d’aquestes situacions de discriminacions indirectes es donen en entorns que no podem controlar perquè són institucionals, és a dir, que es donen en entorns que depenen de les administracions públiques: és el que anomenem violència institucional. Aquesta violència té un impacte molt directe en la nostra vida quotidiana, i el fet que vingui de les institucions també pot fer que legitimi altres violències d’altres entorns, ja que si la mateixa administració vulnera els drets de les persones LGTBIQA+, per què no ho pot fer la resta de la societat? A més, és una violència que moltes vegades afecta de manera específica els col·lectius menys visibles i/o als més vulnerables, com són les persones no-binàries, les persones joves, les migrants, les dones, les persones grans o les persones amb diversitat funcional LGTBIQA+.
Des de les entitats i els col·lectius LGTBIQA+ hem treballat molt per visibilitzar les vulneracions de drets més directes i/o les més fàcils d’identificar, però què passa amb tota la violència institucional que vivim diàriament? Estem dedicant prou esforços a combatre-la? Si bé es van fer grans avenços a l’inici de l’aprovació de la Llei 11/2024, de drets de les persones LGTBIQA+ de Catalunya, amb el nou Model d’atenció en salut de les persones trans o el Protocol d’accés a la reproducció assistida que permetia accedir a parelles de dones i dones sense parella, sembla que no s’ha donat una continuïtat a aquesta lluita i potser caldria preguntar-nos per què.
Personalment, crec que tenim la responsabilitat de continuar treballant i lluitant per aconseguir aquest objectiu, fent sentir la nostra veu i exigint canvis estructurals que garanteixin els nostres drets i la nostra dignitat. Som la força del canvi i, juntes, podem construir un futur millor per a totis.
Elena Longares, Coordinadora del Servei Cruïlles. Espai d’atenció a adolescents i joves LGTBI+ del Centre d’Atenció Jove a les Sexualitats
