Barcelona va tenir l’orgull de convertir-se, juntament amb Ripollet, en la primera ciutat de l’Estat a tenir una regidoria dedicada exclusivament a les polítiques i drets LGBTI. Això va passar l’any 2015, quan Ada Colau acabava d’arribar a l’alcaldia. Estàvem a punt de viure el moment més dolç del moviment feminista, allò LGBTI estava de moda i tot era possible. Barcelona, ciutat dels moviments d’alliberament dels anys 70, del Barri Xino, d’Ocaña i de Flor de Otoño, feia una declaració d’intencions clara i decidida, en sintonia amb la seva història marcada per l’activisme i l’alliberament sexual i de gènere.
Durant el mandat de Colau, amb Laura Pérez liderant la regidoria de Feminismes i LGTBI, Barcelona es va consolidar com a ciutat pionera en diversitat sexual i de gènere. El Centre LGTBI de Sant Antoni i l’Oficina per a la No Discriminació (OND) en són testimonis. Iniciatives com TransOcupació, el programa d’inserció sociolaboral per a persones trans, o les polítiques contra la violència LGBTI-fòbica, van marcar un camí contundent: guanyar drets LGBTI era guanyar drets per a tothom. Aquest compromís es va reflectir en el lema “l’Orgullosa”, que va esdevenir una festa pública i municipal de l’Orgull LGBTI, lliure de la intervenció d’empreses i pinkwashing. La idea era clara: Barcelona era LGBTI, Barcelona estava orgullosa de ser-ho, i això convertia el 28-J en una celebració de ciutat.
Però el temps va passar. Va venir una onada conservadora que va fer trontollar moltes coses que pensàvem que ja serien així per sempre. Amb l’arribada del govern de Jaume Collboni i el PSC, la regidoria LGTBI va ser degradada a comissionat, disminuint la seva visibilitat i capacitat d’incidència en les polítiques municipals. La manca d’informació sobre les actuacions d’aquest comissionat ha augmentat la percepció d’inacció. La ciutat ha experimentat un retrocés alarmant en polítiques LGBTI, que venia anunciat pel nomenament de Najat El Hachmi com a pregonera de la Mercè, criticada per les entitats LGBTI per les seves declaracions “trànsfobes i islamòfobes”.
“La Barcelona d’avui, la de Collboni, ha abandonat la seva tradició de lideratge en drets LGBTI”
La manca de recursos destinats a l’OND és un altre símptoma de la deixadesa del govern actual. Sense advocats ni mediadors, moltes persones discriminades o agredides queden desprotegides, cosa que posa en risc els avenços en drets civils. La nova política d’empadronament deixa fora moltes persones vulnerables, especialment aquelles que depenen d’ONG per subsistir. Aquesta situació s’agreuja amb el Pla Endreça, que, segons denuncien entitats com Arrels, dificulta la vida de les persones sense sostre, de les quals aproximadament un 35 % són LGBTI.
Finalment, “L’Orgullosa” ha deixat de celebrar-se. En línia amb el model Collboni de Louis Vuitton i la Fórmula 1, aquesta absència ha estat substituïda per una privatització descarada de la celebració de l’Orgull, amb el protagonisme del conglomerat d’empreses Pride Barcelona, que ha privatitzat l’espai públic, impedint l’accés a algunes places amb begudes de l’exterior i amb preus astronòmics per consumir a les barres.
Barcelona ja no és l’Orgullosa. La Barcelona d’avui, la de Collboni, ha abandonat la seva tradició de lideratge en drets LGBTI. En comptes de polítiques inclusives i transformadores, hi ha una gestió simbòlica que ignora els drets dels seus ciutadans més vulnerables. Mentre Collboni no corregeixi el rumb del seu govern, els col·lectius LGBTI estan cridats a ser part de l’oposició. És urgent que la ciutat recuperi el seu orgull i el seu compromís històric amb els drets LGBTI.
David Jiménez, activista LGBTI i militant de Barcelona en Comú
Civisme no significa res
