Quan avui s’afirma, amb lleugeresa o mala intenció, que “això amb Franco no passava”, el que realment s’està fent és negar la vida, el patiment i el silenci imposat a milers de persones trans durant la dictadura. No és una frase innocent: és una mentida que blanqueja la repressió.
Durant el franquisme, especialment a la perifèria, als barris obrers i als pobles petits, la transexualitat no existia com a concepte. No hi havia paraules, ni referents, ni explicacions. Si eres trans, no sabies què et passava. Només senties que no encaixaves. I quan no tens llenguatge, el dolor es viu cap endins.
“Durant el franquisme, la transexualitat no existia com a concepte. No hi havia paraules, ni referents, ni explicacions”
El règim, sustentat pel nacionalcatolicisme, imposava rols de gènere rígids i inqüestionables. Home fort, proveïdor i obedient. Dona submisa, mare i esposa. Tot el que sortia d’aquest esquema era pecat, desviació o delicte. I aquesta violència no sempre es manifestava amb cops o presó: moltes vegades ho feia a través del silenci absolut.
“A la perifèria, la ignorància era total. No sabíem que hi havia altres com nosaltres. No sabíem que no estàvem soles”
A les grans ciutats, amb totes les limitacions, podien circular rumors o històries llunyanes. Però a la perifèria, la ignorància era total. No sabíem que hi havia altres com nosaltres. No sabíem que no estàvem soles. I això generava culpa, vergonya i una sensació constant d’error personal.
L’únic contacte amb alguna cosa semblant a nosaltres era, sovint, el transformisme d’alguns artistes. Figures que apareixien com a espectacle, com a paròdia, com a excepció tolerada perquè era ficció. Mai com a realitat vital. El missatge era clar: això només pot existir dalt d’un escenari, no a la vida real.
“L’únic contacte amb alguna cosa semblant a nosaltres era, sovint, el transformisme d’alguns artistes”
Quan el carnaval es va tornar a legalitzar, per a algunes de nosaltres va significar una cosa profundament contradictòria. Era l’únic moment de l’any en què podíem vestir la nostra identitat, encara que fos sota l’excusa de la disfressa. Unes hores de veritat, seguides d’un retorn obligat a la negació. Aquella no era llibertat: era una treva mínima.
“Quan el carnaval es va tornar a legalitzar, per a algunes de nosaltres va significar una cosa profundament contradictòria. Era l’únic moment de l’any en què podíem vestir la nostra identitat”
Es diu que durant el franquisme es podia “viure bé”. Sí, sempre que et neguessis a tu mateixa. Moltes persones trans van sobreviure complint el que s’esperava d’elles, però el preu va ser altíssim: vides ajornades, identitats enterrades, anys irrecuperables.
Per això cal dir-ho clar, sense suavitzar-ho: amb Franco sí que passava. Passava en silenci. Passava a la perifèria. Passava dins de casa. Passava dins del cap i del cos.
“La memòria trans també és memòria històrica. I no permetrem que torni a ser esborrada”
I aquest dany, encara avui, no ha estat reparat. La memòria trans també és memòria històrica. I no permetrem que torni a ser esborrada.
Gina Serra Insua, presidenta d’ATC Llibertat i membre de la Federació Plataforma Trans
Treballar sent trans: quan el sistema decideix que no encaixes
