El 12 d’octubre de 1999 vaig fer pública la meva homosexualitat. Ja en fa 25 anys. Jo era llavors diputat al Congrés i em presentava a les eleccions al Parlament de Catalunya. La campanya “Vota Rosa”, impulsada per la Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya, demanava als partits un esforç de visibilització dels candidats i candidates LGBT. Jordi Petit, l’històric activista en favor de la llibertat sexual i dels drets de les persones LGBT, formava part de la candidatura encapçalada per Pasqual Maragall ocupant un dels darrers llocs de la llista, i em va suggerir que havia arribat el moment de donar el pas i proclamar públicament la meva orientació sexual.
Jo no me’n havia amagat mai, però mai no ho havia dit públicament. M’ho vaig pensar i vaig decidir fer-ho, convertint-me així en el primer diputat espanyol a sortir de l’armari. Com vaig dir en aquell acte simbòlic obert als mitjans de comunicació que vàrem organitzar al bar PuntoBCN, més que sortir de l’armari, baixava de la vitrina. Va haver-hi, com sempre, tot tipus de reaccions, des de les contràries, les acusacions d’electoralisme (vaig pensar que si dir que era gai era electoralisme potser és que estàvem millor del que crèiem), fins a les opinions favorables. També va haver-hi qui pensava que l’orientació sexual de les persones era una qüestió privada i que no calia fer-la pública. El cert és que el rebombori que es va produir va refermar-me en la idea que valia la pena fer-ho.
“Jo no me’n havia amagat mai, però mai no ho havia dit públicament. M’ho vaig pensar i vaig decidir fer-ho, convertint-me així en el primer diputat espanyol a sortir de l’armari”
En l’àmbit personal ha estat una de les millors decisions de la meva vida. I políticament era un deute contret amb el moviment gai: recordem l’històric Front d’Alliberament gai de Catalunya, i totes aquelles persones que molt abans que jo s’havien mobilitzat en favor dels nostres drets en condicions molt més difícils, arriscant fins i tot la llibertat en temps de la dictadura i de l’anomenada llei de perillositat i rehabilitació social vigent fins al 1979. El moviment anava agafant embranzida i les manifestacions de l’orgull omplien carrers i places amb els colors de la bandera gai.
A finals dels anys noranta s’havien obert ja en algunes comunitats autònomes els registres de parelles de fet i començàvem a avançar en el reconeixement legal dels nostres drets. L’any 2005 arribaria la legalització del matrimoni entre persones del mateix sexe, l’any 2007 el reconeixement legal del canvi de sexe amb la Llei de Dret a la identitat de gènere, i l’any 2023 la Llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia de les persones LGTBI. Sempre a impuls dels partits d’esquerres i amb presidents de govern socialistes.
“L’actual onada reaccionària que s’està produint a nivell global ens reclama una actitud ferma en defensa de la igualtat i de la dignitat de totes les persones”
Aquests avenços, però, no han significat la fi de l’LGTBI-fòbia. Encara són moltes les persones LGTBI que pateixen discriminació i violències de tota mena. Desgraciadament, se segueixen produint agressions i fins i tot assassinats per motiu d’odi a les persones LGTBI. Queda molt a fer per prevenir, combatre i castigar aquests comportaments, i també molt a treballar en el terreny educatiu i cultural per erradicar conductes contràries a la llibertat sexual i d’expressió de gènere. La història ens demostra que no podem considerar mai com a irreversibles els avenços socials ni els avenços en drets i llibertats. L’actual onada reaccionària que s’està produint a nivell global ens reclama una actitud ferma en defensa de la igualtat i de la dignitat de totes les persones, amb independència de la seva orientació sexual i expressió de gènere. És una qüestió irrenunciable de justícia. Es tracta de la defensa integral dels drets humans.
Miquel Iceta, president del PSC i Ambaixador Representant Permanent d’Espanya a la UNESCO
“Homosexuals, no les vull ni veure, m’ho desbaraten tot”, declaracions d’una monja a la transició
