Dolly Van Doll. Foto: Cedida
Dolly Van Doll, cabaretista trans que va conquistar la nit barcelonina, ha mort amb 87 anys a causa d’un vessament cerebral. Dolly Van Doll, italiana establerta a Barcelona des dels anys 70, va ser la quarta persona al món a fer la transició quirúrgica. La va fer a Casablanca, al Marroc, l’any 1964.
Amb motiu de l’estrena de curtmetratge documental Cabaret is not dead, Orgull va entrevistar la directora Keka de Luca la setmana passada. El curtmetratge s’endinsa en les vides de les cabaretistes trans Dolly Van Doll i Cristine Berna.
A través de la seva amistat, el curtmetratge reivindica el cabaret com l’espai de refugi per a les dissidències que va ser durant el final del franquisme, la transició i els primers anys de democràcia. Cabaret is not dead és una oda a la vellesa feliç, alhora que una denúncia de la precarietat del transformisme i el drag actuals.
Avui, amb la notícia del traspàs de Dolly Van Doll, la codirectora expressa: “Amb molt de respecte i afecte, hem decidit que el Cabaret is not dead serà un homenatge i es realitzarà en memòria d’ella i del seu llegat valuosíssim. Volem honrar la seva vida i el seu impacte a través de la seva obra”
Cabaret is not dead s’estrena el 27 d’octubre als Cinemes Aribau de Barcelona, en el marc de la competició en la Secció Oficial del Festival In-Edit. El curtmetratge compta amb la producció del Màster de Documental Creatiu de la UAB i l’Institut RTVE. A banda de Keka de Luka, el curtmetratge és dirigit per Victoria Maureira Sáez, Mariu Benzo, Alexis Donoso i Pablo Cuturrufo.
A continuació podreu llegir l’entrevista a la codirectora Keka de Luca:
Com sorgeix Cabaret is not dead?
En la recerca d’un tema pel Màster de Documental Creatiu de la UAB, vaig conèixer a Madame Hiroshima, una vedet de 70 anys. Em va semblar meravellós conèixer-la i el seu desvergonyiment amb el cos. Des d’una perspectiva xilena o llatina, no tenim referents de vedets de la seva edat. Madame Hiroshima ens va introduir en el cabaret, anant al Cabaret Il Monstro, que fa Sara Brown al Bar Ocaña, i vaig començar a investigar sobre el tema.
Per què et va interessar?
És un tema molt local. Barcelona té una història del cabaret molt interessant i diferent a la d’altres països. El cabaret és un indret on es barregen totes les persones, de totes les classes. Bons i dolents, tothom va al cabaret. També vam descobrir que el cabaret era un refugi per a totes les dissidències. Madame Hiroshima ens va presentar a Cristine Berna, una vedet molt important i icònica als anys 70, i ella ens va fer conèixer Dolly Van Doll, que en té 87. Nosaltres com a grup no sabíem com havia sigut de famosa i important. Crec que la innocència de com vam abordar el tema és el que ens va obrir les portes.ç
“Barcelona té una història del cabaret molt interessant i diferent a la d’altres països”
Què vau descobrir?
Vam entendre el món del cabaret i la lluita per voler recuperar el Paral·lel, que la Cristine defineix com el Broadway barceloní. El que havia sigut el Molino i altres teatres ja no és el que van ser en algun moment. Aquí ens vam adonar que hi havia una història que volíem explicar. Volíem recuperar la identitat del cabaret que Barcelona ha perdut, i que algunes veus estan intentant rescatar-lo. Moltes d’aquestes persones admiren profundament les antigues vedets que hi actuaven.
“El cabaret era un refugi per a totes les dissidències”
Com va ser el descobriment de Cristine Berna i Dolly Van Doll?
Quan vam anar a conèixer Dolly Van Doll, la Cristine ens va explicar que Dolly era una de les primeres dones que va fer la transició. Quan Cristine la va conèixer, ni tan sols sabia què li passava, hi va anar com un noi, i quan va veure la Dolly va pensar: “això és el que vull, vull ser com ella”. Aquesta és una de les històries que recuperem al documental.
Dolly Van Doll i Cristine Berna a ‘Cabaret is not dead’
Què us va semblar la seva relació?
La Cristine i la Dolly comparteixen un passat i ara conserven una relació d’amistat molt maca. El cabaret les va salvar, a elles i a les dissidències, perquè es van poder sentir lliures. Estan molt orgulloses del que van ser i el que van fer.
“El cabaret les va salvar, a elles i a les dissidències, perquè es van poder sentir lliures”
Cabaret is not dead tracta específicament l’amistat de Cristine Berna i Dolly Van Doll. Per què vau voler abordar-la?
El documental vol rescatar l’amistat de les dues. Mitjançant l’amistat podem tocar tots els temes sense caure en una història de nínxol, i tothom s’hi pot sentir representat. Però sí, l’amistat de Cristine Berna i Dolly Van Doll neix des de la dissidència, i a nosaltres ens va semblar d’allò més maco. La nostra mirada migrant també va influir, perquè és molt difícil trobar a Llatinoamèrica dones que parlin així del seu passat. Allà les portes dels armaris es van obrir molt més tard.
Reivindiqueu que en la direcció del documental sou quatre persones xilenes i una dominicana. Per què?
A Llatinoamèrica aquests temes són molt més tabú que aquí. Hi havia moltes coses que no sabíem. Vam anar descobrint processos a mesura que fèiem les entrevistes. Potser són coneixements que a Barcelona o a Europa ja teniu més assumits. Per elles va ser molt maco poder revelar-nos aquest món a nosaltres, que érem persones que no coneixíem aquesta manera de viure. Crec que la carta migrant ens va jugar a favor.
“L’amistat de Cristine Berna i Dolly Van Doll neix des de la dissidència”
A Cabaret is not dead també surt Sara Brown, que és drag king. Quin paper té?
Estructurem el documental com un espectacle de cabaret, i la Sara Brown fa de mestre de cerimònies. Cap a la meitat de Cabaret is not dead es troben Sara i Cristine i conversen en aquest encreuament generacional. Per exemple, la Sara li parla del món queer, i la Cristine li pregunta què vol dir, perquè ella no el fa servir. També parlen del fet que per a la Cristine el transformisme era binari, d’home a dona, i Sara Brown li explica que ara hi ha més llibertat i matisos, i que hi ha espai per a tota la comunitat. Habiten el mateix món, però hi ha una diferència generacional.
Jordi Molinari, de Señores Bi-en: “La crisi de la SIDA va provocar que molts homes bisexuals tornessin a l’armari”
