Imatge de ‘Dansar la fuga. Memòries dissidents des dels Andes’ Foto: Xavi de la Calle
El 5 de novembre el Centre LGTBI de Barcelona inaugura l’exposició Dansar la fuga. Memòries dissidents des dels Andes, que ha estat elaborada pel col·lectiu Transoceànicas i que forma part de Pipazos y jaranas. Folklore queer i cultures desviades, el nou cicle de programació de l’equipament. La mostra es podrà visitar fins al 30 de gener.
Dansar la fuga. Memòries dissidents des dels Andes convida a mirar el folklore no com una tradició estàtica, sinó com un camp viu de transformació, memòria i rebel·lia. A través de huacos eròtics, vestits, fotografies, arxius festius i pràctiques artístiques contemporànies, es revelen formes d’existir que van escapar de l’ordre colonial, religiós i patriarcal.
La festa, el carnestoltes, els ritus i la dansa apareixen com actes d’insurgència, on allò queer i allò andí no són oposats, sinó que parteixen d’una mateixa herència de lluita i resistència.
Tot i que la visita a l’exposició és lliure en l’horari de visita habitual del Centre LGTBI, també han organitzat visites guiades pel 19 de novembre, el 10 de desembre i el 14 de gener a les 18 hores.
El context del folklore andí
El folklore andí ha estat, històricament, un camp de tensions: tradició viva i, a la vegada, un terreny de control colonial, patriarcal i nacionalista. No obstant això, també constitueix un espai de fuga, on les dissidències sexuals, afectives i de gènere han inscrit els seus gestos, cossos i memòries.
El folklore andí no és, tan sols, una expressió estètica o tradició estàtica. És també un camp on s’han lliurat batalles simbòliques per disciplinar els cossos, els desitjos i les memòries. L’exposició revela com les dissidències sexuals, afectives i de gènere (travestis, marikes, machonas, morenas, identitats no normatives) han habitat l’espai festiu, ritualístic i popular des de temps prehispànics fins avui dia.
Des dels carrers de l’altiplà fins als marges de les grans ciutats europees, les comunitats andines han sostingut i reimaginat aquestes tradicions com a marques identitàries, espirituals i polítiques. En els barris perifèrics, en festes comunitàries o intervencions artístiques, el folklore es converteix en arxiu viu de la diàspora: un espai on el dol, l’alegria, el desarrelament i el desig s’entrecreuen en noves formes d’habitar la nostàlgia.
La mostra proposa una lectura crítica del folklore com a memòria encarnada, com a resistència des de l’alegria, com a gest polític sostingut pel cos col·lectiu, també fora del seu territori d’origen, allà on la migració i la dissidència continuen ballant contra l’oblit.
Miriam Solá: “Hi ha un dèficit en l’accés de les dones lesbianes i bisexuals als serveis d’atenció del Centre LGTBI”
