Joan Liaño. Foto: Cedida
Joan Liaño acaba de publicar el seu EP Femboy, que consta de quatre temes. Sense renunciar a l’estètica palesament queer i a les cançons que aborden temàtiques específicament LGTBI+, Liaño vol fer-se un lloc a la indústria musical catalana.
Parlem amb ell del seu treball artístic, de quin espai ocupen les persones LGTBI+ en la música i del seu pas pel programa Eufòria de 3Cat.
Com ha sigut el procés creatiu de la cançó de Femboy?
El procés és bastant curiós perquè ve d’un somni en el qual anava a colonitzar la lluna. A vegades sento que el món no m’entén i el meu objectiu era fer un món millor, on poder-me sentir a gust i còmode. D’aquest somni, o malson, va sortir la idea de la cançó de Femboy. A més, les idees van sortir de manera molt orgànica i espontànies.
“Faig música queer perquè és el tipus de missatge que vull fer arribar a la gent”
Per què sents que el món no t’entén?
Perquè, tal com diu la cançó, és un món que ens oprimeix, ens volen a tots en un mateix esquema i la ultradreta creix. Aquestes coses fan que tingui un sentiment d’evasió i de voler marxar, però no, m’haig de quedar en aquest planeta per intentar aportar el meu granet de sorra i intentar canviar alguna cosa, encara tinc fe i esperança.
Quin paper té la música per intentar canviar alguna cosa?
Per lluitar i donar pel cul, que dic jo. Faig música queer, no és un gènere, però sí que dono uns missatges específics i hi ha moltes persones que s’hi poden sentir identificades. Faig música queer perquè és el que em fa vibrar i perquè és el tipus de missatge que vull fer arribar a la gent. Vivim en un món on està molt implantada l’heteronormativitat. Estem fins als nassos de veure cartells de festivals i festes majors amb heterazos. La societat ha parlat i la comunitat queer també mereixem ocupar aquests espais. La gent se sent identificada amb nosaltres. Per mi això no va ni de ser famós ni de guanyar molts diners, va molt més enllà, és més transcendental.
“La gent que se sent identificada et consumeix i et segueix d’una manera molt fidel”
Pel que fa a l’EP, com ha sigut emmarcar-hi les quatre cançons?
El sentit de l’EP va ser també molt orgànic. Vaig començar l’EP amb Let’s Skate, que és l’última cançó que vaig treure, perquè va ser la meva proposta pel Benidorm Fest del 2024. I a partir d’aquí em va picar el cuquet, venia d’una època en què havia treballat molt i tenia pressupost, i vaig decidir invertir els diners per fer alguna cosa maca. Vaig començar amb Tabú, Diva i Femboy, en aquest ordre. I vist amb perspectiva tot tenia un sentit.
“Si incomodem, alguna cosa estem fent bé”
Com te’n vas adonar?
Quan anava a l’estudi i feia les cançons les vivia com manifestacions de la meva ànima. Sense adonar-me’n, la meva ànima m’ha anat parlant i traient els temes que jo volia, i ha fet que publiqués un EP on tot té bastant sentit, discurs i una estètica. Vaig anar tenint ingredients —que són les cançons— i després la recepta sencera, que és l’EP. I quan ho vaig ajuntar i vaig veure la combinació final vaig pensar que m’havia quedat molt guai.
Portada de la cançó ‘Femboy’ de Joan Liaño.
La música queer no és un gènere, però sí que aborda temes que no són típics. Les teves cançons són declaracions d’intencions, com es rep tot plegat en la indústria musical?
És una mica agredolç. No soc radical, no pretenc que l’heteronormativitat i les persones cisheteros desapareguin dels festivals. La solució no és erradicar, sinó que hi hagi cohesió. No es tracta de fer fora a ningú, sinó d’unir-nos. I sobre com es rep la música queer, hi ha una part molt bona i és que la gent que se sent identificada et consumeix i et segueix d’una manera molt fidel, cosa que és molt difícil. Però després també és cert que incomodem, ho noto molt.
“Per fer música queer se t’obren portes diferents, però també se’t tanquen moltes altres”
En què ho notes?
Per exemple quan vaig a esdeveniments. Vaig vestit d’una manera queer i no normativa. La gent et mira com si encara no estiguéssim integrats en la indústria musical catalana. Però si incomodem, alguna cosa estem fent bé. Per tant, haurem de continuar incomodant fins que deixem de fer-ho.
“Els artistes queer no som només la quota Pride”
Creus que tens més dificultats perquè s’obrin certes portes per ser una persona queer?
La realitat és que se’t tanquen moltíssimes portes. És bastant difícil, jo ho he passat molt malament en aquest sentit. Tinc molta acceptació als ‘no’, però també cansa una mica. Per fer música queer se t’obren portes diferents, però també se’t tanquen moltes altres. Els artistes queer no som només la quota Pride.
“Si jo actuo a una festa major, el més segur és que a les 3 de la matinada a dos carrers d’aquella actuació em cridin maricón, i això m’ha passat”
Per què creus que hi ha més dificultat?
Costa més que ens contractin, potser perquè no som considerats pel públic general. Hi ha molt de rebuig. Si jo actuo a una festa major, el més segur és que a les 3 de la matinada a dos carrers d’aquella actuació em cridin maricón, i això m’ha passat. Els ajuntaments haurien d’apostar per artistes emergents i propostes diferents.
“Els programes de televisió idealitzen i romantitzen molt la professió de cantant, però és molt difícil i no és tan maco com es pinta”
Et va fer conegut a través d’Eufòria. Com ha sigut trobar el teu públic després del programa?
No és gens fàcil, perquè amb perspectiva veus que la gent no és fan del Joan Liaño o d’altres concursants, sinó que es fan d’Eufòria com a programa. El que costa veritablement és cridar l’atenció a les persones i que segueixin la teva carrera artística. Moltes persones em segueixen des d’Eufòria, però moltes altres m’han conegut des que he tret música. Els programes de televisió idealitzen i romantitzen molt la professió de cantant, però és molt difícil i no és tan maco com es pinta. Jo he començat a treballar en el món del retail perquè m’he quedat sense un duro, no m’estan sortint projectes artístics i necessito treballar. És una hòstia de realitat, però la gent ho ha de saber. Amb un simple m’agrada o una reproducció se’ns ajuda moltíssim.
Daniel Crespo: “A ‘No es pot saber’ parlem dels referents LGTBI+ a Barcelona”
