Gneis, durant el seu espectacle d’il·lusionisme. Foto: Centre LGTBI de Barcelona
Gneis és il·lusionista des que amb tretze anys va descobrir aquesta disciplina artística. En els seus espectacles, destinats a un públic familiar, aborda la seva identitat de gènere com a home trans i persona no-binària.
Hi ha molta gent que creu que el no binarisme o les identitats trans són difícils d’entendre, si veiessin la introducció del Gneis en els seus espectacles, deixarien de pensar-ho. Parlem amb ell sobre la seva història vital vinculada a l’il·lusionisme.
Com descriuries l’il·lusionisme?
L’il·lusionisme és una disciplina de les arts escèniques que es dedica, com diu el seu nom, a il·lusionar. Soc un mag de tota la vida. M’agrada molt la paraula il·lusionista perquè defineix de manera molt acurada el que fem. Em dedico a crear la il·lusió que poden passar coses impossibles. Intento buscar la sorpresa i la sensació de “uau, com ha passat això”, i em sembla bonic.
“Començo l’espectacle d’il·lusionisme amb la meva història per explicar el no binarisme i què és ser trans per mi”
Sovint fas servir la teva història com a persona trans com a part del teu espectacle d’il·lusionisme. Per què?
Acostumo a treballar per públic familiar, i sento que els infants a vegades estan inquiets. Es preguntaven, és un noi o una noia? Necessitaven respondre aquesta pregunta, una mica perquè se’ls ha ensenyat així, però també per gaudir de l’espectacle. I vaig pensar que ho explicaria, i em semblava molt ideal poder posar-ho en escena, no només pels més menuts, també pels adults.
Gneis, durant el seu espectacle d’il·lusionisme. Foto: Centre LGTBI de Barcelona
Què hi expliques?
Començo l’espectacle d’il·lusionisme amb la meva història per explicar el no binarisme i què és ser trans per mi. M’interessa utilitzar la màgia per generar el que els mags en diem “la metàfora de l’impossible”. D’alguna manera fem servir aquest impossible per il·lustrar idees. El que faig és explicar el paral·lelisme de dues històries que em són pròpies. La primera és que de petit el meu color preferit era el groc, i jo no el sabia pronunciar. Els meus companys se’n reien i vaig decidir canviar de color preferit, no perquè em deixés d’agradar, sinó per evitar que riguessin de mi. Anys més tard em vaig adonar que m’havia estat mentint, que el meu color preferit no era el taronja. Ara ja no trobo el sentit a tenir un color preferit, m’agraden tots. I això que m’havia ocorregut amb els colors, era una cosa similar al que m’havia passat amb el gènere.
“Quan em vaig adonar que socialitzava com a dona només com a supervivència, em vaig sentir molt incòmode”
Què vols dir?
És a dir, que jo mostrava el meu gènere tal com era, però els meus companys se’n reien, i veia que no encaixava. Era molt millor socialitzar com a dona i anar tirant així. Era la manera de poder sobreviure en el context i estar integrat, cosa que ens interessa a totis. Quan em vaig adonar que socialitzava com a dona només com a supervivència, em vaig sentir molt incòmode. Al final soc transmasculí, però també m’identifico en el no binarisme, sobretot com a identitat política.
Per què?
Passa una mica com amb els colors, sí, m’identifico com a transmasculí, però si m’he passat tota la vida intentant encaixar en un motlle, ara no em passaré la resta intentant encaixar en un altre. Per tant, sí, soc transmasculí i m’agrada expressar-me com un home, però m’identifico en el no binarisme per recordar-me també a mi mateix que no cal canviar de color preferit, ni ser qui no soc. A l’espectacle explico el paral·lelisme entre la història dels colors preferits i el fet de ser trans. I és bastant ideal perquè la història dels colors tothom l’entén molt fàcil, i llavors la del gènere també.
Gneis, durant el seu espectacle d’il·lusionisme. Foto: Instagram @adriaburo
Quina és la rebuda?
Per exemple, des d’escoles m’han escrit demanant si podien posar el vídeo a classe, perquè era una manera molt senzilla d’entendre el no binarisme. Em sembla una manera tendra i positiva d’explicar-ho. Si amb els colors és així de fàcil, amb el gènere també ho hauria de ser.
“Soc transmasculí, però també m’identifico en el no binarisme, sobretot com a identitat política”
L’il·lusionisme t’ha ajudat a explicar i fer entendre la teva experiència com a persona trans?
En el meu cas, l’il·lusionisme ha tingut una funció molt gran a la meva vida personal perquè jo el vaig descobrir amb tretze anys, i des de llavors vaig començar a actuar on podia. És una edat en la qual hi ha molts conflictes identitaris, preguntes i inseguretats, i l’il·lusionisme és un art que ajuda molt a expressar-se. Un cop tens el joc de màgia que faràs, saps que la gent se sorprendrà, i vas sobre segur, i és més fàcil relacionar-se des d’aquí. És una mena de protecció. Gràcies a això l’il·lusionisme m’ha ajudat a construir la meva identitat, a socialitzar i a estar més segur.
“L’il·lusionisme m’ha ajudat a construir la meva identitat, a socialitzar i a estar més segur”
En què més t’ha ajudat?
L’il·lusionisme és un món d’homes cis, i entrar en aquest món i tenir el seu reconeixement va fer que em sentís pertinent d’aquest grup. També em va permetre performar la masculinitat a l’escenari sense tenir tanta por. Els referents eren masculins, així que hi havia una justificació al fet que em transvestís dalt de l’escenari, i que em posés una corbata o una americana.
Tu has unit identitat de gènere i il·lusionisme, quina valoració en fas?
Tinc la sort que he rebut molt d’amor sempre. Tenia por de rebre crítiques transfòbiques, però per sort no. He descobert que del que més m’interessa parlar damunt de l’escenari és de la importància d’estimar-nos tal com som, tant a nosaltres com a la resta. El que busco és la màxima expressió de la tendresa, i m’agrada enfocar-me a això. Penso que quan parles des de la tendresa és més difícil rebre odi. Pot ser que no t’agradi, però t’ho estic explicant des d’una honestedat molt gran.
Robin: “Més que tancar-me portes, crec que ser queer me les està obrint”
