Imatge promocional del musical ‘No es pot saber’
Daniel Crespo interpreta el personatge de La Caballé al musical No es pot saber, que a través de les filles de la família Rodríguez i Savalls fa un homenatge a les lluites per la llibertat sexual i de gènere durant la Barcelona postfranquista.
No es pot saber vol recuperar els referents nostrats i recordar-nos que els drets assolits no van ser gratuïts. Es podrà anar a veure fins al 30 de novembre al Teatre Eòlia.
De què tracta No es pot saber?
Parla de la Barcelona postdictadura i de la lluita que es va dur a terme en aquells anys, que van ser molt durs, però també molt plens de color, travestis, droga i sexe. És una història que parla de gent que cuida, i de moltes altres coses.
Com va sorgir el musical?
No es pot saber va sorgir d’un TFG de l’Escola Eòlia. Érem persones queer que volíem abordar algun tema de Barcelona, que parlés de la nostra història i que ens representés com a persones dissidents, tant de gènere com de sexe. Va ser una creació conjunta. Vam trobar el Mario Rebugent i la Núria Llausí [dramaturg i compositora, respectivament] i a poc a poc vam centrar el tema. Volíem parlar sobretot de les lesbianes i les transformistes, tot això en una història d’una família que amaga molts secrets.
Daniel Crespo en primer pla durant el musical ‘No es pot saber’. Foto: Cedida
Per què us interessava específicament parlar de les lesbianes i les transformistes?
En l’època en què se situa el musical, em venien al cap referents com La Pavlosky, la Carmen de Mairena, la Paca la Tomate, l’Ocaña. Aquest món ens encantava, ens representava i sentíem una gran connexió, i ho volíem explorar. I les lesbianes perquè en l’epidèmia de la SIDA van ser les que van establir una base de cures per la gent que va patir més, maricons i persones trans.
“Volem parlar de la gent que fa no tant estava lluitant pels nostres drets”
Tinc la sensació que No es pot saber és un acte de memòria històrica LGTBI+.
Sí, totalment. Volem parlar d’aquella època i representar la societat barcelonina i catalana, i de la gent que fa no tant estava lluitant pels nostres drets. Volíem posar-ho en valor perquè moltes vegades sembla que els referents que tenim només són d’altres llocs, com del món anglosaxó.
El musical no només tracta les reivindicacions per la llibertat sexual i de gènere, sinó també les lluites de la classe obrera. De quina manera es creuen?
La família Rodríguez i Savalls tenen tres filles, la lesbiana, la comunista i la petita, que fa el que pot. Per una banda, hi ha la Maria, que va descobrint tot el món queer, els bars clandestins i les travestis. Per l’altra, amb l’Olga es formula la lluita comunista.
“No es pot saber és una comèdia musical queer feta en català que parla de la nostra història”
Per què vau voler representar la història a través d’una família?
El “No es pot saber” parla de com no es podien dir certes coses i com de tabú era ser una persona LGTBI+ o dissident de gènere, més encara si tenies la SIDA. “No es pot saber” són totes les coses que amagues. I en una família de bé, com la Rodríguez i Savalls, també s’amaguen molts secrets. Ens anava molt bé tenir la família tradicional catalana burgesa enfront de les seves filles que estaven avançant.
Musical ‘No es pot saber’. Foto: Cedida
Barcelona té un paper important en el musical?
Evidentment, és una història universal que pot tocar a qualsevol i tothom s’hi pot sentir reflectit, però a No es pot saber parlem dels referents LGTBI+ a Barcelona. Per exemple, la mestressa del Liceu, que és el bar de moda amb més ambient, és la Caballé, i la fem travesti. Parlem des d’aquesta visió, el musical està molt lligat a la nostra ciutat.
“Som persones queer que ens estem fent un lloc en el món del teatre i el teatre musical”
Per què creus que és important un musical com el vostre?
No es pot saber és una comèdia musical queer feta en català que parla de la nostra història. Aleshores, marca un precedent. No hi ha ningú que faci això ara mateix aquí. Volem donar aquesta representació, parlar de nosaltres. Som persones queer que ens estem fent un lloc en el món del teatre i el teatre musical. Al final la cultura és una forma de lluita i reivindicació i ens encanta tenir aquest espai.
Maria Giralt: “Quan el Col·lectiu de Lesbianes anàvem pel carrer, cada dia acabàvem a bufetades amb grups de nois”
