Groenlàndia
El 2024 va ser l’any en què Groenlàndia va aprovar la seva última gran legislació pel que fa als drets LGTBIQ+ des de la seva “quasi-independència” de Dinamarca. Coneguda com la major illa del món i amb tot just 56.000 habitants, arrossega encara avui els efectes de segles de passat colonial i un gran problema d’identitat nacional que barreja els valors del cristianisme protestant, la dependència econòmica amb l’estat danès i els esforços per recuperar els seus orígens i cultura inuit.
En aquest gresol de lluites, desenvolupament i el seu futur com a nació independent, amb una possible data per a un referèndum d’independència total a l’abril del 2025, dia de les properes eleccions legislatives, la comunitat queer groenlandesa s’ha anat constituint en les últimes dècades com una joventut combativa que pretén reivindicar les seves arrels nadiues mentre s’enfronta a la tradició de Dinamarca i Groenlàndia.
Llei i història
Després dels 140 anys en què Groenlàndia va ser una colònia estricta sota el domini de l’estat danès modern, l’illa va passar a ser-ne una província el 1953. El 1979 van aconseguir certa autonomia, no sense haver passat per circumstàncies tan destructives com l’esterilització forçada de dones inuit o el desplaçament de nens nadius en contra de la seva voluntat per ser criats com a danesos al continent europeu. El 2009 es va aprovar un referèndum d’autogovern que va atorgar a les institucions groenlandeses un gran nombre de competències, incloent-hi el control total del seu sistema legal.
El groenlandès manca de moltes paraules relacionades amb el món queer que podrien permetre als seus parlants reconèixer i acceptar aquesta visió del gènere i la sexualitat
Des de llavors, s’han aprovat tres grans lleis en relació amb els drets fonamentals de la comunitat LGTBIQ+ groenlandesa. El 2010 es va incloure l’orientació sexual com un dret protegit davant el discurs de l’odi. Encara que la unió civil de persones del mateix sexe ja estava acceptada des del 1996 (i no es va utilitzar per primera vegada de manera efectiva a l’illa fins al 2002), el 2016 es va aprovar el matrimoni homosexual amb totes les garanties legals i religioses. Finalment, la llei esmentada de 2024 prohibeix qualsevol tipus de discriminació en l’àmbit de la salut, el treball o l’habitatge per motius de sexualitat o identitat i expressió de gènere.
Avui dia, aquest desenvolupament legal ha convertit Groenlàndia en una nació pràcticament a l’altura de qualsevol estat progressista europeu. No obstant això, la ciutadania no ha de seguir necessàriament el ritme de la legislació, especialment en una comunitat tan aïllada com la groenlandesa, on el transport entre les principals ciutats del país es realitza en helicòpter, vaixell o trineu.
Canviant la societat
L’associació Sipineq+ va néixer el 2023 com una plataforma per fer treball didàctic a la comunitat inuit i visibilitzar les realitats queer de la seva població. La seva vicepresidenta, Cecilia Olsen-Heilman, assenyala com les noves generacions groenlandeses han trencat molts tabús gràcies a internet. “Amb 29 anys em sento acceptada, però quan era petita ni tan sols era una possibilitat a tenir en compte”, indica des de la seva seu a Nuuk, capital de l’illa.
“Llegim els mitjans estrangers, seguim activistes d’altres països a les xarxes socials, però no tenim un nucli inuit queer al nostre país”
Aquesta capacitat de veure més enllà passa pel llenguatge. El groenlandès, una llengua inuit amb orígens a Sibèria, Alaska i el nord del Canadà, manca de moltes paraules relacionades amb el món queer que podrien permetre als seus parlants reconèixer i acceptar aquesta visió del gènere i la sexualitat. Per això, des de Sipineq+ es dediquen a traduir i crear paraules originals que es puguin utilitzar en el dia a dia, amb més de 138 ja establertes. “El concepte de bisexualitat no existia com a tal, hi havia alguna cosa similar a interessat en tot gènere, però volíem portar aquest concepte a la nostra llengua”, explica Olsen-Heilman.
A més, perquè la vida i el reconeixement de la població queer siguin efectius, han de ser visibles en el dia a dia. A Sipineq+ parlen de com són pioners a Groenlàndia, ja que no existeixen canals o mitjans LGTBIQ+ que recullin les seves experiències o espais segurs on es puguin relacionar lliurement. “Llegim els mitjans estrangers, seguim activistes d’altres països a les xarxes socials, però no tenim un nucli inuit queer al nostre país. Com que som pocs, més o menys podem parlar per grups de xat, però ens agradaria ser capaços de crear un lloc on reunir-nos, conèixer-nos i compartir”, declara la vicepresidenta.
“Mai he sentit que Groenlàndia sigui un dels llocs més segurs per créixer i viure com una persona queer”
Cecilia Olsen-Heilman assegura que aquest desig no prové de la por o la inseguretat, ja que Nuuk és un espai tolerant que accepta els seus ciutadans independentment de la seva orientació sexual. Malgrat això, és cert que tant els valors cristians de la seva població urbanita com alguns rols de gènere de les poblacions més aïllades poden ocasionar problemes puntuals. Indica que, especialment, es percep molta més transfòbia que homofòbia al carrer, a causa de mites i propaganda que fan que algunes famílies tinguin por que els seus fills s’exposin a persones trans.
La vida trans a Nuuk
“Mai he sentit que Groenlàndia sigui un dels llocs més segurs per créixer i viure com una persona queer”. Hollie Kielsen és una jove de 25 anys, nativa de Nuuk. Estudiant de periodisme i activista a les xarxes pels drets trans, explica com als 9 anys va comunicar als seus amics i família que era “un nen i una nena alhora”.
Fer la transició de gènere a Groenlàndia és molt senzill en termes legals, però per iniciar un tractament hormonal és obligatori traslladar-se a Dinamarca durant almenys dos anys
Kielsen torna a assenyalar l’enorme bretxa generacional pel que fa al món queer. Es queixa que molts polítics ni tan sols sàpiguen què significa ser transgènere o que molts adults vulguin ignorar les problemàtiques associades. “He experimentat por al carrer, mirades desagradables i comentaris estúpids a bars. Però no sento que sigui una diferència substancial amb el que pot passar a Europa”.
En parlar del seu procés, explica com avui dia fer la transició de gènere a Groenlàndia és molt senzill en termes legals, però que per iniciar un tractament hormonal és obligatori traslladar-se a Dinamarca durant almenys dos anys. En les seves paraules, els metges a Groenlàndia no tenen infraestructures ni coneixements clínics per fer cap operació o seguiment. Fins i tot comprar estrògens als Estats Units, una idea que va arribar a plantejar-se, està durament penat per la llei.
Els metges a Groenlàndia no tenen infraestructures ni coneixements clínics per fer cap operació o seguiment
“Quan vaig decidir fer el pas i explicar-ho a la meva família, no vaig sentir rebuig, encara que no crec que estiguessin preparats per a una cosa així. L’únic que em van demanar és que no ho expliqués a les altres famílies del barri”, menciona. Una situació que es repeteix amb les seves parelles: no té problemes per trobar persones amb qui mantenir relacions sexuals —“és sorprenentment fàcil”, diu Hollie Kielsen amb un somriure—, però cap d’elles vol que la resta de la ciutat els associï amb ella.
Malgrat tot, Kielsen se sent optimista i està segura que, a mesura que les noves generacions creixin, la societat groenlandesa llimarà les asprors que la comunitat pugui tenir amb les persones natives queer.
Ricard Peña, periodista establert a Dinamarca
Diversitat sexual i ultradreta: el cas de l’Argentina
