Zoe presenta el seu àlbum ‘Cicatrices’. Foto: Cedida
Zoe acaba de publicar el seu primer àlbum Cicatrices. Tot i que fa temps que forma part de la indústria musical —com a músic i com a mànager—, aquest és el primer projecte encapçalat per ell. Sense pretendre-ho, ha fet un disc on totes les cançons tenen un mateix fil conductor: ferides i cicatrius. Després de l’etapa de creació, té ganes de fer directes i per això ara prepara la gira. Parlem amb Zoe de la seva música, però també de les cicatrius —visibles i invisibles— de les persones trans, del cispassing i de les xarxes socials.
L’àlbum que acabes de publicar es diu Cicatrices. Quines són les teves?
Es tracta d’un joc de paraules. Hi ha la part explícita de les dues cicatrius de la mastectomia, perquè soc un noi trans. Molta gent se n’avergonyeix, però a mi em recorden que soc trans i n’estic orgullós. Les meves cicatrius són les meves arrels. Sovint reduïm la vivència trans al fet de ser trans, però hi ha molt més. També s’hi barregen altres cicatrius que tenen a veure amb aspectes emocionals.
“Sento que les cicatrius que són visibles als ulls de la resta generen dubtes i preguntes”
Les cicatrius emocionals sovint no són visibles, però les d’una mastectomia, per exemple sí que ho són i no es poden amagar.
Sento que les cicatrius que són visibles als ulls de la resta generen dubtes i preguntes, però hi ha dues maneres d’afrontar-ho. Des de la curiositat, el dubte i la cura, o des de la qui ho pregunta pel morbo i sense respecte. En l’últim cas, alimenten la curiositat a costa del benestar de l’altra persona. No hi ha punt intermedi. Les cicatrius estan molt mal vistes a nivell estètic, tant de bo la gent se t’apropés amb cura sempre que et volen demanar al respecte.
Al teu àlbum abordes les cicatrius amb molta cura. Per què vas decidir tractar aquest tema?
Per mi és molt fàcil parlar-ne, va ser natural. En realitat no vaig triar que aquest fos el tema. Les cançons van ser escrites des de l’estómac, no va ser gens premeditat. Els temes parlen de diferents cicatrius i ferides, i al final això es va convertir en un disc, amb coses trans, amb coses LGTBI+, i amb tantes altres coses.
No hi ha massa persones trans dalt dels escenaris. En el cas dels nois trans, potser encara menys. Com és fer-se un lloc en la indústria musical?
No ho sé. Ho estic descobrint ara. Fa molt que formo part de la indústria com a mànager de gent LGTBI+. El col·lectiu tendeix a estar en mons més underground, també perquè ens hi han portat. Sento que ens hem d’esforçar el doble per arribar al mateix lloc que, per exemple, les bandes de tios cishetero. Tot i que en realitat, jo estic segur que hi ha nois trans als circuits mainstream musicals i que no ho sabem perquè no ho diuen. Al final, els nois trans, si fa temps que prenem testosterona, passem molt desapercebuts.
Precisament, alguna vegada has parlat del cispassing, com ho vius?
Percebo que em tracten molt diferent perquè em llegeixen com un noi cis, no em llegeixen com a persona trans. Per exemple, jo toco en el projecte de la Maio des que va començar, abans ho vaig fer amb Akelarre, i la transició l’he feta mentre era músic. Abans no em passava, però ara arribo a un espai i els tècnics em pregunten a mi què és el que han de fer, perquè dec ser l’únic que llegeixen com a home cis. La Maio dirigeix el seu projecte, però em pregunten a mi. Hem vist l’evolució perquè abans no em passava.
“Estic segur que hi ha nois trans als circuits mainstream musicals i que no ho sabem perquè no ho diuen”
En quins altres aspectes ho has notat?
I tant. Si un dia performo més la ploma, llavors m’ho expliquen tot molt més. De fet, ara ja no em pregunten si tinc ben connectat el baix, abans sempre m’ho demanaven. Puc dir que això passa, que amb les dones són més condescendents perquè ho he vist en la meva pròpia carn.
A les teves xarxes no només promociones la teva música, també parles de diferents temes LGTBI+. Com va sorgir?
La veritat és jo vaig fer servir Instagram per sortir de l’armari com a persona trans perquè hi havia persones a qui no els ho volia dir directament. Però la gent tenia dubtes i em feia preguntes i vaig acabar responent-les també al meu Instagram. Era quasi egoista tot plegat, necessitava que la gent del meu entorn entengués que era ser trans. I al final, visibilitzar-se també va servir per trobar xarxa i fer pinya a la Catalunya Central, que és d’on soc.
“Ara ja no em pregunten si tinc ben connectat el baix, abans sempre m’ho demanaven”
Et va començar a seguir bastanta gent, què creus que veien en tu?
Els referents que hi havia eren trans heteronormatius, però jo demostrava i explicava que pots tenir una masculinitat trans no normativa. De fet, soc bisexual. Va haver-hi persones que em van escriure per dir-me que gràcies a llegir i saber de la meva història havien descobert altres possibilitats de ser trans. Quan ja no només era un missatge aïllat, vaig adonar-me que d’alguna manera havia sigut un referent per aquestes persones.
Scorpio: “És important tenir referents LGTBI+, per mi va ser imprescindible per sentir-me lliure”
