Patricia Castro, autora de ‘Les amants’. Foto: Joel Codina
Patricia Castro és editora d’Apostroph i l’autora de Les amants (La Campana, 2024), una novel·la que tracta la història d’amor entre l’Hèlia i la Marta, dues dones al voltant de la quarantena que es descobreixen a poc a poc, i que senten la pressió per una vida feliç que sembla que mai arriba. Entre esperes, amagatalls i converses impossibles es construeix la seva relació. Les amants té un ritme que fa que es llegeixi amb el mateix desig que viuen les protagonistes.
No estem acostumades a llegir històries entre dues dones. Què et va moure a fer protagonistes l’Hèlia i la Marta?
Com a escriptora, lectora i editora, em faltaven històries de desig entre dues dones. Especialment en català i fetes des d’aquí. Directament, no hi ha gaires llibres de narrativa LGTBI+ en català, i volia fer aquesta primera aportació. Hi ha un buit enorme en la representació sàfica en la literatura, encara més en llengua catalana, i crec que és molt important.
Què tenen d’interessants les trames LGTBI+?
El que caracteritza les històries queer d’amor és la fragilitat, i això parla per tothom. Avui en dia, tothom experimenta la precarietat o els vincles fràgils que es traslladen a les relacions. Això és el que intentava reflectir. Moltes dones, encara que no siguin lesbianes o bisexuals, es poden sentir identificades en Les amants. I també homes.
“El que caracteritza les històries queer d’amor és la fragilitat, i això parla per tothom”
Què és el que més et cridava l’atenció de la història de Les amants?
M’interessava destacar la crítica a aquest model de felicitat obligatòria que et venen. És a dir, la felicitat com una coartada social, que és el que li passa a l’Hèlia, ha de ser feliç perquè té un marit, un fill, una feina i una posició acomodada, però cap d’aquestes coses la fan feliç. Per altra banda, la Marta és la part contrària, té èxit laboral i és una dona molt segura de si mateixa, però troba a faltar els vincles emocionals, perquè viu aïllada. Per mi aquesta és la trama principal de la novel·la, dues dones que han intentat ser felices, cadascuna a la seva manera, però realment és impossible ser feliç en un món com aquest, si no entens què és el que t’està passant i què vols.
La manera de començar a estimar-se de l’Hèlia i la Marta és lenta, però un cop succeeix, tot s’accelera de seguida. Sovint passa això amb les relacions sàfiques. Va ser intencionat representar-ho així?
En part és el que coneixem, volia representar l’arquetip. Si tens un desig no normatiu, i no et trobes en un ambient segur, hi ha un joc que dura. Quedes, parles i trigues a desenvolupar la situació perquè no acabes de saber què hi ha, què vol l’altra persona.
“Si tens un desig no normatiu, i no et trobes en un ambient segur, trigues a desenvolupar la situació perquè no acabes de saber què vol l’altra persona”
A les protagonistes de Les amants els costa fer el primer pas, cosa que sovint passa en les relacions entre dues dones, per què?
Perquè a les dones se’ns ha ensenyat a ser passives. La representació de les dones en l’art són les muses, i són passives. Se’ns ha ensenyat a esperar, que es mogui el món per nosaltres, i això es trasllada a la manera de lligar. En el cas de l’Hèlia i la Marta, també hi ha la desconfiança i la por perquè una d’elles té parella, però encara que no fos així, també els costaria.
Un altre tema que juga un paper molt important a Les amants és la salut mental. Quina relació creus que té la salut mental i el col·lectiu LGTBI+?
Les malalties mentals i les addiccions estan més presents en la comunitat LGTBI+ que en la resta de la població. Tot i que ara és relativament fàcil ser LGTBI+ al nostre país, hi ha un historial que ens diu que no sempre ha estat així, que no ha estat fàcil, que ha estat dolorós i hi ha darrere una sèrie d’episodis traumàtics. I a més, se suma la falta de referents i representació.
“A les dones se’ns ha ensenyat a ser passives, a esperar, que es mogui el món per nosaltres, i això es trasllada a la manera de lligar”
Com a autora, reivindiques els finals feliços per les històries LGTBI+.
En aquest cas, un final feliç és polític perquè s’obre un espai i es plantegen altres formes de viure i sentir. Algú, llegint Les amants, podrà pensar: “si elles se n’han sortit, jo també puc”. És una mena de militància política.
Gemma Maus, de ‘Lizzie. El musical’: “Un amor sàfic no ha de ser maco o perfecte per tenir representació dalt de l’escenari”
