Mer Gómez, autora de Las hermafroditas del siglo XXI. Foto: Cedida
Mer Goméz és escriptora, activista intersex i l’autora del llibre Las hermafroditas del siglo XXI. De objetos del discurso a sujetos políticos intersex (Bellaterra, 2024). En ell recull les experiències de deu dones intersex que, un cop posades en comú, donen un nou significat a la seva vivència i, inevitablement, les fa subjecte polític.
Encara hi ha molta gent que desconeix què és la intersexualitat. Com la definiries?
Amb la mateixa definició que vaig construir per començar el llibre Las hermafroditas del siglo XXI: “es diu que una persona és intersex, o intersexual, quan neix amb característiques sexuals –cromosomes, hormones, gònades, o genitals– que no encaixen en la definició típica binària de cossos masculins o femenins. Les intersexualitats són variacions, múltiples i diverses, que tenen a veure amb l’anatomia sexual de les persones i que no compleixen –per tant, qüestionen– la idea sociocultural binària que només hi ha dos tipus de cossos amb característiques rígides”.
Per què qüestionen la idea sociocultural binària sobre dos tipus de cossos?
Perquè els cossos intersex, per la flexibilitat i la fluïdesa en les seves característiques, són inintel·ligibles per al sistema binari i heterosexual establert. De fet, representen un escac a aquest sistema. Per això, s’han hagut de nomenar com un altre tipus de cos fora de la norma (masculina o femenina). I són, precisament, les experiències de discriminació que han viscut les persones nascudes amb un cos no normatiu, les que han fet que avui es reclami la intersexualitat com a identitat política. D’altra banda, les idees errònies que persisteixen són precisament totes les que continuen patologitzant els cossos que surten de la norma sexual binària així com aquelles que relacionen la intersexualitat amb el mite de l’hermafrodita –un ésser amb dos sexes capaç d’autoreproduir-se–.
“Els cossos intersex, per la flexibilitat i la fluïdesa en les seves característiques, són inintel·ligibles per al sistema binari i heterosexual establert”
El teu llibre es diu “Las hermafroditas del siglo XXI”. No és la primera obra que es reapropia del terme hermafrodites per tractar la intersexualitat. Per què ho vas voler fer?
Un dels motius principals ha estat que una de les primeres referències bibliogràfiques sobre intersexualitats que trobem a l’Estat Espanyol és l’assaig titulat Los hermafroditas. Medicina e identidad sexual en España (1850-1960) escrit per Francisco Vázquez i Richard Cleminson. L’únic que, quan va ser publicat l’any 2012, tractava la intersexualitat com a qüestió corporal i identitària i qüestionava la patologització dels cossos intersex. Per mi tenia sentit tornar a recollir aquest concepte una dècada després per part d’activistes intersex en primera persona.
I el concepte “hermafrodites a cavall”?
Al llibre utilitzo el nom de grup “hermafrodites a cavall” per nomenar les deu participants que formem part de la mostra. Al projecte escènic Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig creat per Laura Vila Kremer, que és actriu, activista, i una de les deu persones participants al llibre, juntament amb el col·lectiu “Que no surti d’aquí”. Un projecte que es duia a terme al mateix moment que s’estava escrivint aquest llibre. En el seu cas, per al procés de creació, es va fer una crida a les intersex per, de la mateixa manera que es pretén al llibre, fer públiques les nostres històries de vida i, en el seu cas, portar-les a escena a través d’una obra teatral. Aquesta qüestió, la de com anomenar el grup, es va col·lectivitzar entre les participants i, entre altres opcions, aquesta va ser la que es va triar.
Portada de Las hermafroditas del siglo XXI. Foto: Bellaterra Edicions
És un terme que pot ser controvertit.
Soc conscient que aquest terme pot ser controvertit pel seu significat cultural i que, a més, ha tendit a generar malestars dins la nostra comunitat. Així que prendre la decisió, per a totes, va implicar una resignificació i una reapropiació del terme mateix. Fa uns anys n’hauria estat impensable l’ús, però, en aquest cas, va ser fruit d’un procés d’apoderament col·lectiu. A més, ens hi identifiquem en un grau o un altre, forma part de la nostra genealogia. És un terme que ha acompanyat totes les dissidències sexuals, no només les intersex, al llarg de la història. Portar-ho aquí, reprendre’l en un exercici textual col·laboratiu actualment, és també acudir a la memòria i evidenciar el compromís sociopolític que tenim com a col·lectiu.
Al llibre parles de la importància de convertir les persones intersex en subjecte polític. En què es trasllada això?
Un dels objectius principals d’aquest llibre ha estat, precisament, incorporar al debat cultural i sociopolític els enunciats i les veus de les persones intersex. Per primera vegada, com a subjectes intersex. Un subjecte, a més, que després d’estar dècades silenciat i invisibilitzat, ha començat a construir una identitat política col·lectiva. Al llibre es planteja un procés col·lectiu de deconstrucció de l’objecte d’estudi intersexualitat que ha estat tractat exclusivament com a metge, com patològic, com una enumeració de diagnòstics. Actualment, a partir de la nostra despatologització i desarmarització com a intersex, aquest objecte d’estudi es comença a reelaborar. Per primera vegada, a través de soliloquis corporals individuals com a llocs d’enunciació, hem buscat “polititzar” la intersexualitat com a identitat col·lectiva.
“¿Per què s’haurien de classificar com a malalts per protocol mèdic els cossos que són sans pel que fa a les seves característiques sexuals i que no necessiten ser modificats?”
Per què és necessari?
Precisament, per incorporar al debat un subjecte polític, en construcció, que ara té capacitat d’acció i de lluita per un canvi social. Els nostres cossos són polítics. I ho són perquè han estat violentats i discriminats per posar en perill el binarisme sexual. Les nostres contribucions busquen enriquir el debat científic contemporani i afavorir la proliferació de nous marcs teòrics, metodològics i epistemològics. Alhora, en comptar amb dones intersex com a productores de coneixement, estem buscant generar nous imaginaris culturals sobre la construcció-deconstrucció dels cossos que conviden a la desessencialització de les categories sexuals binàries.
Les persones intersex pateixen patologització. Què implica?
Si tornem a la definició d’intersexualitat, ¿per què s’haurien de classificar com a malalts per protocol mèdic els cossos que són sans pel que fa a les seves característiques sexuals i que no necessiten ser modificats? El que implica patologitzar cossos que, segons la norma sexual binària i el sistema heterosexual obligatori, ni són productius ni reproductius, és violar els drets humans de les persones que en tenim. Rebre un diagnòstic implica que alguna cosa que no està bé. Realitzar mutilacions i modificacions genitals per una qüestió estètica sota la premissa que s’afavorirà un desenvolupament psicosexual saludable implica violar el dret a la integritat i a l’autonomia corporal d’aquests menors. Realitzar gonadectomies o castracions obligatòries, a edats primerenques, amb urgència, sense demostrar que generar un problema de salut a curt termini, implica violar aquests mateixos drets. Administrar hormones substitutives, després d’haver fet aquestes castracions i precisament per això, és una conseqüència d’aquestes decisions i una qüestió que es podria haver evitat. De fet, les persones intersex adultes que mantenen les gònades internes no han de prendre hormones substitutives.
“Les persones intersex adultes que mantenen les gònades internes no han de prendre hormones substitutives”
La majoria de la gent no sap a què ens referim quan parlem de despatologització. Per què és un objectiu per a les persones intersex?
Tothom hauríem de tenir dret a l’autodeterminació sobre el nostre propi cos. Totes les persones hauríem de consentir –voluntàriament, amb tota la informació, de manera lliure, voluntària, i sense coaccions de cap mena– cadascuna de les intervencions que es facin als nostres cossos. Si no és així, s’estan violant els meus drets. Si el meu cos no té cap problema de salut, no ha de ser tocat sense el meu consentiment. Treballar per la despatologització dels nostres cossos suposa posar fi a aquesta sèrie de protocols obligatoris, no consentits i no necessaris, que es fan en persones intersex.
Tinc la sensació que quan una persona intersex explica la seva història amb el diagnòstic i tota la peripècia mèdica que va comportar, automàticament passa a ser polític, fins i tot quan ni tan sols és la seva intenció. Per què creus que passa?
Les persones intersex ho som perquè hem viscut precisament un procés de patologització dels nostres cossos pel fet de tenir característiques sexuals que no encaixen dins del sistema binari de cossos masculins o femenins. Els nostres cossos no existeixen com una possibilitat dins aquest binarisme tan estricte. Per això, automàticament passa a ser polític. Perquè reben, sistemàticament, un diagnòstic, acompanyat d’una sèrie de protocols clínics obligatoris, per encaixar-ne l’aparença en un arquetip social. Però aquests cossos, els que avui anomenem intersex –identitat política– existeixen i sempre han existit. A més, lluny de ser una mica malalt i anòmal, conviden a flexibilitzar un sistema sexual binari que és el centre de múltiples discriminacions. Per a totes les persones. L’existència de les nostres corporalitats demostra que no sols el gènere sinó també el sexe i la sexualitat són construccions socioculturals. I com a construccions, hem de continuar reconstruint-les i de-construint-les atès que generen discriminacions i violències irreversibles, innecessàries i injustes. Tant de bo no haguéssim tingut la necessitat de construir-nos com a subjectes polítics intersex.
“La despatologització dels nostres cossos suposa posar fi a aquesta sèrie de protocols obligatoris, no consentits i no necessaris, que es fan en persones intersex”
Hi ha un vessant autodenominat feminista que defensa el que anomena “la dona biològica” per deixar de banda les dones trans, com si, per altra banda, el sexe fos binari. Quina és la resposta que doneu per part de les dones intersex a aquesta visió excloent del feminisme?
Precisament aquesta és una de les qüestions que abordem en profunditat al llibre Las hermafroditas del siglo XXI, com ens relacionem les intersex amb el subjecte dona i com ha anat evolucionant el seu significat a partir de les nostres experiències socials com a dones intersex. D’altra banda, de què parlem quan diem sexe biològic? Què és una dona biològica? Les dones intersex què som? La biologia ens parla d’una variabilitat immensa de possibilitats que tenen a veure amb les característiques sexuals i que es donen en els éssers vius, en els éssers humans, en les corporalitats en aquest cas. Així mateix, reflexionar sobre la pregunta “què és ser una dona?” ha estat un objectiu prioritari del feminisme, així com dels estudis feministes i de gènere, des del seu naixement.
“De què parlem quan diem sexe biològic? Què és una dona biològica? Les dones intersex què som? La biologia ens parla d’una variabilitat immensa de possibilitats que tenen a veure amb les característiques sexuals”
Quin objectiu creus que caldria perseguir des del feminisme?
A mesura que els diferents grups de persones que ens sentim interpel·lades amb la categoria sociocultural “dona” hem anat anomenant-nos i polititzant-nos –encara que sempre hàgim existit, però l’absència de privilegis ens mantenia silenciades i marginades– també hem pogut anar incorporant nous significats, experiències, matisos –des de les nostres interseccions– a la nostra intersecció. Encara som moltes les persones excloses per un sistema heteronormatiu, binari, patriarcal, racista, androcèntric, etnocèntric, capacitista o classista que és la font de totes les discriminacions. I el feminisme, un feminisme interseccional i transversal, és fonamental per construir una societat on totes les persones siguem iguals i tinguem els mateixos drets.
El despertar intersexual
