Jordi Petit: “No puc anar als salesians i passar-los la factura del psiquiatre, però seria la reparació correcta”

Jordi Petit ha sigut la cara visible del moviment LGTBI+ a Catalunya i a Espanya durant molts anys, també en la Transició. A principis dels anys 80, va parlar obertament de l’homosexualitat i dels drets i les necessitats del col·lectiu en els programes de TVE La Clave i Buenas Noches, amb Mercedes Milà.

Té 70 anys, des d’adolescent sabia que era gai, així que també va patir la repressió de la dictadura franquista. En el seu cas, no va ser empresonat per ser homosexual —tot i que va passar per centres penitenciaris—, però l’Església catòlica, a través dels salesians, va encarregar-se que se’n sentís culpable i de castigar-lo, també físicament. Entre altres coses, ara per ara a Jordi Petit li preocupa la desmemòria LGTBI+: creu que s’ha oblidat part de la lluita que va fer la seva generació. 

Sovint menciones la desmemòria LGTBI+, en què es tradueix?

Penso que després de la crisi de la sida, per a la comunitat LGTBI+ va ser com començar de nou. L’any 1998 apareixen les triteràpies i la revista Zero, i les manifestacions de Chueca són massives, però sembla que abans no hagi passat res. La memòria és selectiva i tendeix a recordar les qüestions positives. I realment la crisi del VIH va ser un malson terrible, que va destrossar tota una generació.

En quin sentit?

Era un continu de persones que es morien, i això comportava repercussions en la vida personal, laboral, familiar, etc. Quan avui parlo amb persones d’uns 40 anys, t’expliquen que no van viure aquell moment en què la discriminació de cop va augmentar, en el sentit que ser gai en els anys 80 era un sinònim de sida. Tot això ja ha passat, però encara queda l’estigma.

“El moviment LGTBI+ està destinat a desaparèixer. Hem de ser visibles fins a arribar a ser indiferents”

Què és, per tant, la desmemòria?

La desmemòria és que no en parlem, d’aquella època, ni del que va passar abans. Perquè la mateixa generació que va lluitar per sortir de la llei de perillositat social i aconseguir la legalització l’any 80, és la que va patir el VIH i va estar molt maltractada. Va ser com una guerra. Aquella generació va estar renovada a partir dels 90. Va haver-hi un relleu a partir del fet que la sida esdevé una malaltia crònica i no és sinònim de mort.

Ara és el moment en el qual es parla més de memòria LGTBI+. Però entenc que no és suficient. Què cal fer?

La recuperació de la memòria LGTBI+ és una onada d’activisme relativament recent i no parem de descobrir coses. Per exemple, fins fa pocs anys no sabia que a Torremolinos va haver-hi un espai de tolerància, que era el passatge Begoña, i que se’n va anar en orris la revetlla de Sant Joan del 1971, quan la policia hi va fer 300 detencions. Allà hi havia molts bars i molt de turisme gai, que en va ser expulsat. Els nacionals van aplicar per la llei de perillositat social i hi va haver una allau de protestes i queixes des d’ambaixades i consolats. Però en aquell moment ningú en sabia res. I així podem anar trobant altres fets que ens parlen de persones que ja no hi són o de fets que formen part d’una cadena, del que en diríem orgull o autoestima.

Què té a veure l’autoestima amb el col·lectiu LGTBI+?

El principal problema amb el qual es troba qualsevol persona LGTBI+ és que s’ha d’autoacceptar, i aquest és un primer pas molt important. Durant el franquisme això va comportar moltíssimes depressions i suïcidis que mai sabrem que ho van ser. Les famílies no entenien per què s’havien produït aquells suïcidis fins que algun dia, arreglant l’habitació d’aquell noi o noia, trobaven una revista que els obria els ulls. El franquisme va ser una època terrible, en què la moral va ser entregada a l’Església catòlica. I en aquest sentit, anant al present, un repte que tenim és el laïcisme.

Per què?

Perquè totes les expressions fòbiques tenen una arrel religiosa. Què vol dir que les dones neixen amb un pecat? És absurd. Tot això és el rerefons dels discursos d’odi que han aparegut, tant en forma de partits polítics, com també en les religions més sectàries. És terrible el pes que tenen els evangelistes a Amèrica Llatina i com alguns polítics els fan servir per promoure polítiques contra els drets LGTBI+, estan fent molt de mal.

La lluita LGTBI+ del franquisme i la transició era també lluita pels drets democràtics, però quan parlem de lluita antifranquista, sembla que la societat només pensa en el Partit Comunista. Per què creus que passa?

L’esquerra que era a l’exili durant la dictadura, i que va tornar durant la Transició, estava molt influïda per l’estalinisme i no tant pel Maig del 68 francès. Això va comportar que aquells que militàvem a partits d’esquerra vam haver de fer moltíssima pedagogia per explicar el mateix que explicàvem en els mitjans de comunicació. Potser ens feien més cas quan sortíem en un cas personal.

Des de llavors el moviment LGTBI+ ha evolucionat moltíssim, què en penses?

Crec que el moviment LGTBI+ està destinat a desaparèixer. Què vull dir amb això? Que hem de ser visibles fins a arribar a ser indiferents. A mi m’està bé pensar que potser d’aquí a 50 anys serà així, que ser LGTBI+ serà una cosa innecessària de distingir o absolutament normalitzada i integrada. Però també fins a arribar a una situació en què, per exemple, no hi hagi expressions homòfobes en el llenguatge popular, com ara que t’enviïn a prendre pel cul. Les paraules tenen un sentit i en aquest cas prové d’unes condemnes religioses. És molt important actuar en la vida quotidiana, no solament anant agafats de la mà o fent-se un petó, sinó quan se senten aquestes expressions, sortir i preguntar “què vols dir amb això?”.

“La meva generació, els que tenim 70 anys, vam arribar tard a tot, també a adoptar si érem LGTBI+ i ho volíem”

Sempre és possible actuar en el dia a dia?

No, és clar. Quan el meu exmarit i jo estàvem sols en un vagó del metro i entrava un grup de skins, ens deixàvem d’agafar de la mà perquè rebre una pallissa sense defensa, no calia. Però reitero que és important tallar les expressions homòfobes tan arrelades en el llenguatge popular.

Quins altres problemes té el col·lectiu LGTBI+?

Hem d’estar ben contents i contentes dels drets adquirits. El que passa és que fins i tot el dret de casar-se, ser parella de fet o tenir una protecció policial en cas d’assetjament, no resol problemes més antics, com serien el mite de l’amor romàntic. Això ve del segle XIX: totes les dones que han estat abans que jo, o abans de la generació dels cinquanta, van creure en uns valors que eren causats per un canvi social. Amb la industrialització, amb el pes de l’església, es crea el mite de l’amor romàntic. Però l’enamorament és un brot psicòtic passatger que, com a molt, té una durada de tres anys. I després, les persones, amb independència de la seva orientació sexual o identitat de gènere, han de conèixer-se millor quan surten del núvol i mirar de construir una relació satisfactòria.

Creus que és un tema que no s’ha abordat?

En aquest país se n’ha parlat poc, perquè sempre hem anat d’urgències, almenys pel que fa a la comunitat LGTBI+. Sortir de la llei de perillositat, la legalització, el VIH, etc. I per això tenim un gran retard respecte a la resta d’Europa, on a partir dels anys 60 les associacions ja eren legals i tenen més recorregut. Aquests temes de la parella oberta o tancada, per exemple, s’hi han madurat molt millor que no pas aquí.

I com s’hauria de tractar?

En aquest sentit, respecte dels homes gais —no m’agrada parlar per les dones ni per les persones trans, cadascú té el seu discurs— penso que els llibres del psicòleg Gabriel J. Martín són molt interessants. Omplen aquest buit sobre què suposen les complicacions d’una relació que pretesament ha de ser per sempre. Això no sempre és així i no ha de ser frustrant que una relació es trenqui. S’ha d’analitzar, s’ha de parlar molt amb la parella. La longevitat de les relacions també és definida per paradigmes històrics i religiosos. La vida s’ha allargat i els conceptes vinculats a la reproducció també han canviat.

Com es trasllada això a la gent gran LGTBI+?

La meva generació, els que tenim 70 anys, vam arribar tard a tot, també a adoptar si érem LGTBI+ i ho volíem. Som persones bastant aïllades en el sentit d’allò que entendríem com a família tradicional. La família no és la que tu vols, no la pots escollir. I la família penso que són els amics i amigues amb els quals t’avens. Però tampoc és veritat que l’amistat hagi de durar tota la vida. I, per tant, estem en un aiguabarreig de valors que a mi em sembla que queda temps per acostumar-nos a uns altres.

En un article a Orgull, deies que “tot el que avui gaudim no fou gratuït, ningú no ens va regalar res”. De quina manera no va ser gratuït?

No ens van regalar res perquè les forces del franquisme i el postfranquisme això nostre no ho tenien clar de cap manera, i tampoc gaires ONG ni gaires partits polítics. És a dir, que les discoteques, les saunes o les aplicacions avui puguin funcionar amb normalitat és fruit d’haver sortit al carrer, d’haver fet aliances amb el feminisme, d’haver convençut les esquerres i altres partits polítics. En general, ens vam trobar davant d’un gran buit, però també amb un moviment pendular.

“Que avui les discoteques, les saunes o les aplicacions puguin funcionar amb normalitat és fruit d’haver sortit al carrer”

Què vols dir?

Que la societat d’aquest país, després de la mort de Franco, es va interessar per tot allò que estava prohibit. Això ens va beneficiar, perquè ens va donar un marge de crèdit, de curiositat i de presència als mitjans. Però, per exemple, fa uns 20 anys vaig estar a Ràdio 4, on em van convidar a un col·loqui, i em vaig trobar amb un doctor de l’Associació Cristiana de Metges. Aquest senyor deia “perquè aquesta malaltia…”. Vaig dir: “Escolti, stop, jo aquí no he vingut a fer el mico. No tenim res a discutir perquè vostè parla des d’una posició que no té res a veure amb la ciència. Bona tarda”. I vaig marxar en directe. Ja en fa 20 anys, i això no tocava discutir-ho.

Per què cal actuar d’aquesta manera?

No ho podem donar tot per fet. No hem de confiar que les coses sempre aniran bé, les coses poden anar enrere. De totes maneres, penso que alguna cosa devem haver fet bé si a Madrid i a València, amb governs d’extrema dreta, arriba el 28 de juny i munten la seva festa per als gais i lesbianes. No s’atreveixen a prohibir, sinó que ho munten a la seva manera. Jo n’he fet 70 i penso que hauria d’haver nascut 10 o 15 anys més tard.

Per què?

No és una qüestió de reclamar la joventut, sinó que estic convençut que d’aquí a 10 o 15 anys la situació de les persones grans LGTBI+ estarà més organitzada, amb unes possibilitats que els facilitin una vida sense haver de tornar a l’armari. I amb això no estic criticant les entitats que hi estan treballant, sinó justament dient que està molt bé que aquest sigui un repte.

A més, arrossegues una trajectòria de vida que no ha sigut fàcil pel que fa a l’LGTBI-fòbia.

Jo em vaig educar en un col·legi de salesians sota la dictadura i aquestes coses no te les treus del damunt amb facilitat. Però no tinc la màquina del temps i haig d’assumir els meus 70 anys i el que em quedi de la millor manera possible.

Vas ser empresonat durant el franquisme.

Dues vegades.

Per quin motiu?

Per ser militant de l’oposició antifranquista en el marc del PSUC. No vaig ser empresonat per ser homosexual, tot i que en aquella època, amb 18 anys, ja ho tenia assumit. El que sí que vaig veure era la xarxa de prostitució masculina que hi havia a la Model. Els companys de la cel·la on vaig anar a parar em van dir: “et pots preparar, perquè t’enviarem a fer serveis a altres cel·les”. Sort que no vaig estar gaire temps a la Model.

“No hem de confiar que les coses sempre aniran bé, les coses poden anar enrere”

I, en canvi, on vas estar?

Vaig estar dos mesos a la presó militar del Ferrol del Caudillo, però allà eren més estrictes. Això no passava. Hi vaig tenir una relació en clandestinitat i en guardo un gran record. En situacions en què no saps ni què passarà l’endemà, suposo que sorgeixen aquestes coses. Va ser després d’una setmana terrible en una cel·la d’aïllament absolut. Potser ara m’estan arribant les factures.

Com ara?

Tinc depressió des de fa anys. Ara ho penso i, segurament, tot plegat ve de situacions dures com la setmana en una cel·la d’aïllament, els funerals durant l’època de la sida o la impotència per no poder superar el mite de l’amor romàntic. Soc d’una generació amb un peu al franquisme i un altre a la democràcia, hi ha valors que no es poden superar tan fàcilment, perquè els portes a l’ADN. Aquí hem tingut sempre bisbes, Setmana Santa i una religió amb un concepte de la culpa que, des del meu punt de vista, ha destrossat molta gent. Sentir-te culpable de ser dona, de ser homosexual o de coses que succeeixen sense que tu en tinguis cap responsabilitat, això destrossa les persones. No crec ni en la culpa ni en el perdó, crec en la reparació.

Posa’m un exemple.

Si et tiren una birra a terra, et poden dir “ai, disculpa”, però el més lògic és que l’altra persona et convidi a una altra canya. En altres temes, és clar, és més complicat. No busco que ningú es disculpi de res, jo vull la reparació. No puc anar al carrer Rocafort, 42, on els salesians em van educar i culpabilitzar moltíssim, i passar-los la factura del psiquiatre, però seria la reparació correcta.

Com et culpabilitzaven?

A través de la penitència i l’automortificació. Jo era un nano de 13 anys, però ja em posaven un silici al braç —que és una polsera amb punxes—, i pedres i xapes a les sabates. A casa no se’n van adonar, s’haurien escandalitzat, però després s’haurien preguntat i per què l’hi posen? Et destruïen l’autoestima amb l’excusa de la culpa. Carregar-te amb la culpa i la penitència crea societats submises, i era el que volien. La repressió sexual ha estat una manera més de control social.

Sense la lluita de la vostra generació pels drets LGTBI+ no seríem on som, tant en l’àmbit legal com social. Us hem agraït com caldria la feina feta?

No. Penso que els activistes LGTBI+ hem aportat molt a la societat, hi ha gent que m’atura pel carrer, que em recorda, que agraeix la feina que hem fet. Vam contribuir a aclarir la sexualitat en general. La comunitat LGTBI+ no té la sensació que no se’ns ha reconegut la feina feta, però sí que la tenim els activistes més madurs. I el que fem és reclamar el reconeixement de fets puntuals, amb aquest corrent de recuperació de la memòria històrica, com la primera manifestació de la Rambla o el primer míting del cinema Niça de Barcelona.

Com veus la relació dels joves del col·lectiu amb la memòria històrica LGTBI+?

Visc al costat de Ca la Dona [espai històric de trobada feminista], i un dia hi havia dues noies que s’estaven fent molts petons i abraçades, i les vaig felicitar. Els vaig parlar de la llei de perillositat social i no en tenien la menor idea. Devien tenir entre 16 i 18 anys. És a dir, si tu pertanys a una comunitat que ha estat perseguida, que érem delinqüents, pecadors i malalts, t’has d’interessar una mica d’on vens. Perquè això va passar, encara que ara ja no, i has de saber per què i com han canviat les coses, però estem en una societat extremadament presentista.

“Et destruïen l’autoestima amb l’excusa de la culpa. La repressió sexual ha estat una manera més de control social”

Què diries a la generació de joves i adolescents LGTBI+?

Els diria una frase de Simone de Beauvoir: “No oblideu mai que n’hi haurà prou amb una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones es qüestionin”; doncs el mateix amb els drets LGTBI+. I després, els diria que paressin una mica d’atenció o que fessin recerca d’on venim, perquè tot no va ser sempre així. Que mirin la història d’aquest país i què va passar amb el primer gran assassinat de la Guerra Civil, García Lorca, que el van matar de seguida. Mireu la història de la nostra comunitat. No us fieu que les llibertats actuals seran per sempre. Mai no se sap.

Què t’engresca de les noves generacions LGTBI+?

Jo en tinc 70 i quan parlo amb el Simón, que és un noi gai, el veig molt desproblematitzat de totes les motxilles que jo he anat arrossegant. Quan li plantejo, per exemple, el tema de parella oberta o tancada, com ho porta, o què passa. La seva resposta és “ja fluirà el que sigui”. Per tant, veig que estan molt més alliberats, arrosseguen menys culpa que els grans, ho tinc claríssim, i és satisfactori. Per a mi va ser un problema als 15 o 16 anys, acceptar-me, dir-ho a la família i tota la pesca. Per a molta gent jove LGTBI+ actual això és molt més fàcil. Tot i així, les persones trans encara ho tenen molt fumut, a escala laboral i d’acceptació social. Les lleis són una cosa i després ha d’haver-hi els fets. Però jo crec que tenim un grau de llibertats exemplar.

Encara falta feina per fer?

És evident, però a algunes associacions LGTBI+ els falta entendre què són les batalles i les victòries parcials. El 1977 no podíem sortir al carrer demanant el matrimoni igualitari. Hi havia una llei que ens perseguia, així que demanàvem ser legals. Les batalles parcials són el graó pel següent graó. Quan a Catalunya vam tenir la primera llei de parelles de fet l’Estat, el juny del 1998, ja dèiem que no volíem uns quants drets, els volíem tots, també el matrimoni. I, al final, hi vam arribar. Els canvis es fan a partir de guanyar les batalles parcials que, a més, donen consciència de determinades coses a la gent.

Quins han sigut els teus referents?

Ningú, no n’hi havia, no en podia tenir. Els meus referents van ser antireferents. Soc de la generació que no ha tingut referents positius. Quan jo arribo a Lorca o a altres personatges de la literatura, hi arribo tard. De referents, no n’he tingut.

I amb el temps has adquirit referents?

Jo soc seronegatiu, però, per a mi, els grans herois als anys 80 i 90 van ser els primers gais que van donar la cara com a seropositius. He admirat molt les persones que han sabut portar bé la seva malaltia fins a la mort, també tantíssims amics que han marxat d’una manera tan ferma.

Clover Bish: “Moltes vegades sembla que les dones molestem dins del col·lectiu”