Isaac Flores retratat per ell mateix.
Isaac Flores és fotògraf queer i l’autor de l’exposició Alguien disparó, que es pot trobar al Centre LGTBI de Barcelona fins al 31 de gener. Les seves fotografies mostren una Barcelona local, sense oblidar “el punt artístic i reivindicatiu”. De fet, l’element folklòric difícilment falta a la seva obra. Alguien disparó forma part del nou cicle d’activitats Territoris kuir del Centre LGTBI.
Com va sorgir Alguien disparó?
Em considero un fotògraf de carrer, a la majoria de les meves fotos treballo amb persones queer i les adhereixo al paisatge de la ciutat, faig que passin a formar part del teixit de Barcelona. L’Esther Marquina i la Sarai Cumplido comissariaven el cicle d’activitats Territoris kuir del Centre LGTBI i van creure que la meva obra hi encaixava.
“Al final crees el teu estil a partir dels recursos que tens, o de la manca de recursos”
Què fa que sigui un fotògraf diferent?
Crec que faig una cosa que no és massa habitual, i és col·locar les artistes LGTBI+ al carrer. Normalment, han estat en discoteques, en la foscor, i jo les faig visibles a plena llum del dia. Però aquest sentit li he trobat amb el pas dels anys. Al principi ho feia al carrer i amb sol perquè és l’única cosa que tenia a mà. No he pogut desenvolupar una altra tècnica dins d’un estudi fotogràfic, per exemple, perquè no m’ho podia permetre.
Per tant, no era intencionat.
Al principi no era una cosa premeditada, però al final crees el teu estil a partir dels recursos que tens, o de la manca de recursos, millor dit.
Exposició ‘Alguien disparó’ d’Isaac Flores. Foto: Centre LGTBI de Barcelona
Què expliquen les vuit fotos que conformen Alguien disparó?
És un bon resum del meu estil com a fotògraf al llarg del temps. Creo narratives visuals i jugo amb un imaginari folklòric. M’agrada molt la Barcelona dels anys 70 i 80, d’abans de les Olimpíades, i també m’agrada mostrar una part Barcelona més fosca i tenebrosa. No m’agrada l’estil actual de ciutat cosmopolita i ultrapija que cada cop aposta més per privatitzar l’espai públic. Barcelona és una ciutat que està perdent la seva identitat. Amb el meu treball m’agrada mostrar el teixit local des d’un punt artístic i reivindicatiu.
Com t’ho fas per fugir d’aquesta Barcelona cosmopolita que menciones?
T’has de moure per espais molt específics i t’acabes creant la teva bombolla, però quan treus el cap, és trist el que està passant a Barcelona. Amb el problema del preu de l’habitatge, tot està gentrificat —no només el centre, també la perifèria—, i fa que sigui una ciutat hostil. Justament, intento evadir-me amb la fotografia, creant una narrativa diferent.
“No m’agrada l’estil actual de ciutat cosmopolita i ultrapija que cada cop aposta més per privatitzar l’espai públic. Barcelona està perdent la seva identitat”
Què t’interessa del món queer?
Abans de saber que retratava persones queer, jo sempre vaig tenir una sensibilitat per tot allò que fos artístic, més enllà del món LGTBI+. De les artistes queer m’interessa aquesta necessitat de crear. Quan coincideixes amb algú que treballa amb el seu cos o la seva identitat, em sembla molt més interessant. I després, em crida molt l’atenció la feminitat, més enllà del gènere.
I per què vols retratar-ho?
Perquè és el que tinc a mà. Quan vaig començar, ho feia de manera inconscient. És el que podia aportar. Sortia amb la càmera de fotos i anava a parar aquí.
Brigitta Lamoure: “És clar que hi ha coses a millorar, però a Catalunya vivim en un oasi”
