Fades: “No podem escapar de l’activisme perquè ens ho tiren a la cara. Ens recorden tota l’estona que som queers i catalanes”

Vicenç Calafell, Ferran Pi i Àngel Exojo són molt més que el grup de música Fades. Potser el que més sorprèn de la seva complicitat és que s’acaben les frases entre ells sense que soni estrany. Segurament, el que més els uneix és l’amistat i els ideals.

L’LGTBI-fòbia i la catalanofòbia que pateixen els ha convençut encara més de la importància de l’existència de Fades. Ser tres, no estar sols, els ajuda a resistir i a plantar cara. Com a grup, van néixer a Mallorca —igual que el Vicenç i el Ferran—, però viuen a Barcelona.

En un moment de regressió de l’ús social del català i de l’auge de l’extrema dreta i dels discursos d’odi, apareix Fades, que xoqueu de front amb tot això. Era el propòsit o us ho vau trobar?

Sabíem que passaria, però no era la intenció inicial. La nostra força de grup i les nostres pulsions van sortir més tard, i llavors l’objectiu era respondre a això. Érem tres amigues fent un projecte que semblava innocent, però de cop va ser rebutjat, atacat i qüestionat. I aquí és on de cop vam fer: “Uf. Doncs anem per totes”. Érem i som una resposta al conservadorisme, una resposta de contracultura a la manca de posicionament polític. També hi havia la necessitat del públic de tenir un referent que respongués a les demandes socials. Des de l’inici érem persones amb identitat queer i dissident, però no sabíem que seria tan rellevant.

“Els espais queer estan molt espanyolitzats. Has de renunciar a la identitat catalana i a la llengua quan entres en una festa LGTBI+”

Per què va sorgir Fades?

Per fer música per a gent queer catalana. Ho fèiem des de la ignorància de voler fer una cançó per passar-ho bé des de la nostra bombolla. Teníem una conversa interna en què dèiem que no és normal que de parquineo escoltéssim moltes cançons en anglès o en castellà i no hi hagués cap cançó en català que ens cridés com a persones queer. Això ens va dur a la reflexió que els espais queer estan molt espanyolitzats. Has de renunciar a la identitat catalana i a la llengua quan entres en una festa LGTBI+, perquè sembla que no són compatibles. Una cosa és internacional i l’altra és local, quan realment hi ha persones queer que són catalanes i que són catalanoparlants i que tenen els nostres ideals. També va haver-hi molta inèrcia; per alguna raó, quan estàvem juntes, sentíem que ho havíem de fer, com si fos una força natural i sobrenatural a la vegada.

Parquineo: Activitat que consisteix a beure alcohol i escoltar música en un aparcament, normalment a l’aire lliure, abans de sortir de festa.

Vau plantejar-vos que ompliríeu un buit en el panorama català?

Si vàrem fer Fades, és perquè existia un buit, també pel que fa a la sonoritat. Volíem escoltar música hiperpop en català, que no n’hi havia. Potser no n’hi havia ni en espanyol, en aquell moment. Com a mínim, en el mainstream no havia arribat.

Tinc la sensació que parleu d’hiperpop i de parquineo com una cosa gairebé banal, però la vostra música i la vostra manera de ser al món és profundament activista. Això tampoc és massa típic ni en el pop ni en el mainstream.

Àngel Exojo: No hi estic d’acord. I aquí donaré una opinió polèmica entre nosaltres tres. Crec que les figures pop sempre han estat activistes, en certa manera. La Britney Spears sexualitzant-se, vist en perspectiva, potser no estava del tot bé, però en el seu moment era fer activisme. Presentava uns ideals que combatien amb la norma del moment. Les figures pop eren polèmiques perquè desafiaven la norma.

Mainstream: Tendència majoritària, en aquest cas, de la música.

Defenseu que el pop ha pogut ser activista, però no tinc tan clar que en el panorama català hagi sigut així d’evident.

És clar, com a persones queer hem hagut de trobar referents fora del nostre país, que són els Països Catalans. Per això nosaltres parlàvem de referents internacionals, perquè a la nostra cultura no hi eren. Pop és una etiqueta molt conflictiva, perquè si l’hem d’entendre com a popular, mainstream, a Catalunya parlem de grups com Manel o Sopa de Cabra, que són completament patriarcals. Fins i tot diríem Julieta. Són grups que no han estat gens activistes. Nosaltres sí que ho hem criticat molt, perquè Fades és activista o no és.

“Érem i som una resposta de contracultura al conservadorisme i a la manca de posicionament polític”

I com veieu que el panorama musical català no hagi sigut especialment activista?

El fet que la cultura catalana disposi d’una cultura totalment blanca, en el sentit de buida de contingut polític, també demostra una petita normalització o almenys una progressió cap a la normalització. Qualsevol cultura normal està dotada d’aquest tipus de cultura buida de contingut. Està bé que existeixi, afavoreix el circuit, però no pot ser l’únic tipus de música. És a dir, sense Figa Flawas, Julieta, Tyets, Mushkaa —agafada amb pinces perquè no deixa de ser una persona dissident i que és la punta de la música en català—, Fades no existiria. El que és evident és que nosaltres no podem escapar de l’activisme perquè ens travessa i ens ho tiren a la cara. Ens recorden tota l’estona que som queer i catalanes.

Com gestioneu rebre odi per part del conservadorisme, sigui LGTBI-fòbia o catalanofòbia, així com altres temes que us travessen.

Amb molt d’amor, carinyo i humor. No ens queda cap altra opció, però a la vegada també amb una mica de por. Fins a quin punt un projecte com el nostre té cabuda en un món com l’actual? Ens estem treballant moltíssim el tercer disc, però… val la pena l’esforç si després hi haurà un auge de conservadorisme i governarà l’extrema dreta per tot Europa? Fades ens fa creure que sí, però t’ho qüestiones. Val la pena quan a Mallorca governa Vox i l’any passat quasi no hi vam tocar perquè ningú del govern ens vol? Quan ens hem vist obligades a sortir de casa perquè literalment no hi ha consum de cultura en català a Mallorca. És molt desesperançador.

“Val la pena l’esforç si després hi haurà un auge de conservadorisme i governarà l’extrema dreta per tot Europa?”

Crema, tot plegat?

No és gens fàcil, si som la punta de llança de tot això. Acaba cremant i molt, a vegades ho vols enviar tot a la merda. Però quan ho vols fer, penses, “I si en fem una cançó, d’això?”.

Com viviu personalment el panorama que es viu a Mallorca? Dues de vosaltres sou mallorquines. Veieu la diferència amb el context barceloní?

La cultura mallorquina realment sempre ha participat de la cultura barcelonina i sempre n’ha estat una part. I com es viu a Mallorca? Es viu des d’una desesperança. Si vols fer música en català i vols guanyar una mica de pasta, t’has de mudar a Barcelona. De fet, hi ha molt poca gent que faci música en català que visqui a Mallorca i que li estigui anant bé. Des de Barcelona i Catalunya es lluita moltíssim en contra del centralisme, però al final no es pot defugir d’una dinàmica capitalista. Es necessita un centre i és Barcelona. Això sí, tocar a Mallorca és molt agraït, ens sentim com a casa. Hi ha poca gent queer i catalana en comparació a Catalunya, però fan molt de soroll, una mica com Fades. La gent a Mallorca està espavilant, i sobretot és gent jove. Vist en perspectiva, hi ha un xup-xup social que es vincula amb la resistència de la llengua.

En diferents moments heu manifestat que se us fa aliè o estrany anomenar-vos com a homes gais. Per quin motiu?

És la raó per la qual va sorgir el col·lectiu queer, per fer la contrapartida a aquest ‘orgullo gay’ o aquests homes gais que duen un rol de masculinitat i d’abusos. Com a persones queer dissidents també participem de la feminitat i rebutgem la masculinitat cis. Nosaltres hem sentit rebuig i hostilitat per part d’homes que es mengen un rave, però que són completament misògins. Totes tres ens sentim fora de lloc en el rol masculí. Ens sentim una cultura aliena. El concepte ‘queer’ parteix de no creure en un binarisme i de no voler participar-hi. Tenim una dinàmica social que defuig dels rols de gènere, que encara es viuen en el circuit d’homes gais. Ho vam veure quan vam actuar a la festa de ChocoChurros [festa gai a la Sala Apolo], que vam cridar a favor del col·lectiu trans i vam rebre insults del públic. No era un espai segur i va ser un xoc.

“Hem sentit rebuig i hostilitat per part d’homes que es mengen un rave, però que són completament misògins”

Per què creieu que passa?

Com més femení et veuen, més sexualitzable ets per a ells. La sexualitat i el lema de ‘love is love’ [l’amor és amor, en anglès] ha tingut més èxit socialment. Al final, són homes blancs de classe alta que ja estan introduïts en la societat i que no reben cap mena de discriminació. Tot el que té a veure amb el gènere o el no binarisme, no els interessa. Casualment, molts d’ells són pro Israel, antiavortament i a favor de la gestació subrogada. Nosaltres rebutgem una mica ‘el orgullo’ fet per homes musculats amb arnesos. És conflictiu, perquè no volem caure en el conservadorisme, ni en un rebuig de cossos, ni de la sexualitat. Al cap i a la fi, aquest orgull no deixa ser un enaltiment de l’home i de la seva figura privilegiada, simplement extrapolada a una perifèria, fins i tot legitimant-la perquè és gai. Els homes gais dominen massa espais, però no perquè siguin gais, sinó perquè són homes.

I com us fa sentir?

Aquesta actitud invasora, intrusiva i acaparadora que té la masculinitat hegemònica, per molt que sigui efeminada, existeix. I nosaltres, com a persones queer, ho veiem com una cultura que pot ser violenta emocionalment per com et tracten, et parlen i et miren. No som només nosaltres tres, molts joves i gran part del col·lectiu se senten com una altra cosa més enllà d’això.

“Els homes gais dominen massa espais, però no perquè siguin gais, sinó perquè són homes”

Com us definiríeu com a persones LGTBI+?

Com a ‘queers’. És un paraigua que ens va molt bé perquè recull totes les subjectivitats, identitats i diferències que no poden categoritzar-se. El concepte ‘queer’ parteix de la no categoria. És una categoria nul·la, zero. Som persones que hem après a socialitzar i a ocupar el món al marge de l’hegemonia. També hi ha un terme molt bo que era “el maricón pintao”, que diferenciaven del maricón i que tampoc eren travestis. És un terme que també diu “no m’identifico amb el maricón”, i és una cosa que no ve d’ara.

Fades no sou normatives, us definiu com a queer i teniu un discurs activista. Com us ha rebut la indústria musical?

Amb curiositat. “Us tenim allà, sabem qui sou”. A la indústria els hauria encantat rebutjar-nos i riure’s de nosaltres, però no han pogut. Fades hem vingut de baix, perquè de cop hi havia molta gent que ens escoltava, ens reclamava i ens seguia. Així que no han pogut evitar les Fades. No som artistes que hem començat amb discogràfica o amb un cert nivell, no hem tingut el privilegi. Fades hem tocat en els 50 concerts de festes majors en els quals hem hagut de muntar-nos l’escenari i això et dona taules. Hem tocat en el pàrquing de la UAB, que et dona experiència vital. Hem començat des de zero. Hi havia gent que pagava per tenir cartells per tot Barcelona, nosaltres el que fèiem era penjar un tiktok i pregar. La indústria i els programadors no han tingut cap altra opció que contractar-nos.

“Hem après a socialitzar i a ocupar el món al marge de l’hegemonia”

Quins episodis d’LGTBI-fòbia heu viscut com a grup?

N’hi ha diversos, i també les amenaces per privat o el bodyshaming a través de xarxes. Un cop ens van enviar un manual sobre com fer-nos la castració química. Una altra vegada vam tocar a Manlleu, el juliol del 2024, amb Svetlana, i va haver-hi una campanya al poble perquè no els agradava el cartell i van crear un perfil perquè la gent vingués a tirar-nos glaçons de gel. I es van centrar en Fades, i no en Svetlana. Una cosa que passa molt a Fades és que tenim el nostre espai protegit, però quan surts, t’insulten i et miren malament. Acabes un bolo, que tothom t’estima i t’abraça, però de camí cap al cotxe o l’hotel, t’insulten. A Fades tenim una bombolla de seguretat, però fora d’ella tot és molt obscur.

Bodyshaming: Comentaris negatius cap al cos d’una persona, sobretot quan no té un físic normatiu.

I com ho feu?

Amb humor i amor. I també, sincerament, amb molt poca vergonya. O sigui, si m’has d’insultar, cari, tranquil, que jo t’insultaré de tornada. I si ho haig de fer, et donaré una bufetada.

Creieu que ser tres persones us ajuda?

Molt. Anar en ramat, en formació, en banc de peixos, realment et dona poder. El poder de l’amistat, també. En comptes de “divide y vencerás”, doncs “uneix-te i guanyaràs”. Tenim molt poca por perquè sabem que, com a mínim, tindrem dues persones a la vora que viuen el mateix i que, sincerament, estan rabioses.

“A Fades tenim una bombolla de seguretat, però fora d’ella tot és molt obscur”

Quin altre episodi d’LGTBI-fòbia heu patit?

En el Mallorca Life Festival van passar uns guiris i ens van dir: “what’s up, girls” [“Què passa, noies?”, en català], els vam respondre i ens van insultar amb un “fucking faggots” [“putes mariques”, en català]. Vivim en un territori tan turistificat que resulta que no només estem desemparats per la llei o per la gent del carrer, sinó també pels turistes. Si m’ha d’insultar algú, que sigui el meu veí. Si m’insulten, que ho facin en català, que quasi els donaré les gràcies. Però que no m’insulti el puto alemany que ha vingut aquí a comprar-se una casa i especular amb l’habitatge.

Abans parlàvem de la regressió de l’ús social del català. La veritat és que hi ha queixes per part de la comunitat queer catalana per la impossibilitat de fer servir el català com a llengua. Com ho viviu vosaltres?

Fem resistència. Som un microclima. Sempre lluitarem per un espai queer en català. Fades serà on hi hagi espais LGTBI+ en català, nosaltres hi serem per lluitar. I on hi hagi espais en català on no hi hagi gent queer, allà hi serà Fades. L’any passat vam acceptar tocar al Pride Barcelona, que ens genera una mica de rebuig, però vam dir: “si no hi som nosaltres, qui hi haurà que canti en català?”. Com a mínim hi haurà Fades, i el públic ho va agrair. El mateix va passar al Primavera Sound, que vam tocar a l’escenari d’Aperol, el més petit, i vam dir que sí perquè no hi havia grups en català fora d’aquest escenari. I vam cantar “tourists go home” [“turistes marxeu a casa”, en català] i els guiris se’n van anar enfadats. Allà vam veure que la lluita era real i que el nostre projecte tenia sentit. Vam veure com la gent que ens venia a veure engegava els turistes, i se n’anaven ofesos. Va ser justícia poètica.

“Fades és activista o no és”

A les vostres lletres feu referència a la cultura catalana.

Justament, la primera cançó que vam treure va ser 123 i hi referenciàvem Les tres bessones per enaltir-les i posar-les en el centre del nostre petit món com a referent pop. El que passa amb la cultura catalana és que hi ha molt pocs referents i, per tant, molt poc amor.

Fades sou filòlegs i uniu la catalanitat amb la temàtica queer. Per què? Ho pregunto perquè sembla impossible per a molta gent.

Justament per això, perquè sembla impossible. Al final és un exercici de consciència i de reconciliació amb la llengua. Sembla impossible perquè ningú s’ha arriscat tant i ningú ha apostat per un projecte 100% en català. Sembla impossible perquè han estat una sopa de venuts. No ho jutgem, però Fades apostem per un projecte en què la cultura pop i la cultura catalana comparteixin el mateix espai, perquè és possible. Fins on arribarà això? No ho sabem, perquè no ens podem comparar amb cap projecte queer en català, per això anem a cegues.

“Fades apostem per un projecte en què la cultura pop i la cultura catalana comparteixin el mateix espai”

No és impossible, però és difícil?

A Fades ens encanta definir quins són els nostres referents, siguin de catalanitat, queers o junts. Intentem cartografiar-los. A vegades costa perquè és cert que els nostres referents moltes vegades són en anglès o en castellà i, en les nostres lletres, ens surt per inèrcia escriure en aquestes llengües, però fem un exercici conscient perquè no passi. Hem rimat aquí en castellà en quatre versos? No pot ser, fora.

Quins són els vostres referents queer i catalans o mallorquins en l’actualitat?

La Mushkaa, per exemple. La Júlia Colom, que és una reina bisexual. La Jèssica Pulla, que és amiga, però abans ja era referent. Però hi ha persones que són programadors, que creen cultura i que els hauríem de donar les gràcies perquè estan lluitant per la cultura catalana queer des de molt abans que això interessés les institucions. I són els que han fet camí per nosaltres. Pensaven en Fades quan ni nosaltres hi pensàvem.

Maria Giralt: “Quan el Col·lectiu de Lesbianes anàvem pel carrer, cada dia acabàvem a bufetades amb grups de nois”