Eugeni Rodríguez, president de l’Observatori Contra l’LGTBI-fòbia. Foto: Cedida
Eugeni Rodríguez és el president de l’Observatori Contra l’LGTBI-fòbia, que aquest desembre celebra 16 anys des de la seva creació. L’entitat s’encarrega d’acompanyar les víctimes d’LGTBI-fòbia, així com de recollir dades sobre les agressions que pateixen les persones LGTBI a Catalunya. La seva tasca és imprescindible no només perquè proporcionen suport a les víctimes, també perquè permet fer una radiografia sobre l’Estat de l’LGTBI-fòbia al nostre país.
Per celebrar els 16 anys, l’Observatori Contra l’LGTBI-fòbia organitzen dos actes. Per una banda, una Jornada Commemorativa al Centre LGTBI l’11 de desembre. Per l’altra, una Gran Gala Solidària a la Sala Salamandra de l’Hospitalet el 28 de desembre.
L’Observatori Contra LGTBI-fòbia celebra 16 anys, com valoreu la trajectòria?
De manera absolutament positiva. No és fàcil arribar i mantenir-se, encara menys que estàs abordant violències, i en el nostre cas violències LGTBI-fòbiques. Per nosaltres és una gran satisfacció saber que som una eina pel col·lectiu LGTBI+. El nostre objectiu és acompanyar i donar suport a les víctimes, i això és el que fem des de fa 16 anys.
Com va sorgir l’Observatori?
Abans de crear l’Observatori com a tal, l’any 2000 sorgeix com una iniciativa del Front d’Alliberament Gai de Catalunya. Pensa que llavors ni tan sols existia la paraula homofòbia. Amb l’assassinat de la Sonia Rescalvo, l’any 1991, ens vam adonar de la necessitat de tenir una estructura per defensar-nos com a col·lectiu LGTBI+. No va ser fins al desembre del 2008 que l’Observatori no es va crear com una entitat jurídica pròpia.
“El nostre objectiu és acompanyar i donar suport a les víctimes, i això és el que fem des de fa 16 anys”
Dius que calia una estructura per defensar-nos com a col·lectiu. Per què?
Ho hem vist ara amb el cas del Samuel Luiz a Galícia, és important tenir una estructura que posi sobre la taula l’agreujant per LGTBI-fòbia en les agressions. Amb el cas del Samuel vam haver de lluitar perquè els mitjans reconeguessin la realitat. L’estructura pròpia és important per poder defensar les víctimes i donar suport. Nosaltres ens presentem com a acusació popular als judicis, i per això cal disposar de professionals.
Quines altres coses són crucials?
Cal registrar dades de situacions LGTBI-fòbiques perquè si no no ens creuen. Per sort, no totes les violències acaben en assassinat, però llavors cal registrar-les perquè en quedi constància. A l’Observatori vam haver de crear indicadors —d’homofòbia, transfòbia, lesbofòbia, bifòbia, etc.— perquè ni tan sols existien. La nostra reflexió és que si l’Observatori no fa el registre, si no hi és en cada moment de les violències que patim, les administracions i les polítiques públiques no reaccionen. Per tant, som la diagnosi fonamental per dir a l’administració: “això està passant, cal actuar i fer polítiques de prevenció”.
Han passat 16 anys des del naixement de l’Observatori, quins objectius s’han complert des de llavors?
Fins al 2014 vam lluitar per aconseguir la llei LGTBI catalana, i ho vam aconseguir. Era important per donar-nos un marc legal amb el qual treballar. I a banda, crec que ara som una eina imprescindible a l’hora d’abordar les violències LGTBI-fòbiques. Som un referent i hem consolidat uns indicadors i marcadors per tractar les violències que pateix el col·lectiu. A la ciutat de Barcelona, per exemple, hem aconseguit harmonitzar tots els serveis perquè la víctima rebi la mateixa resposta vagi on vagi.
“Cal registrar dades de situacions LGTBI-fòbiques perquè si no no ens creuen”
Això només passa a Barcelona?
Malauradament, a escala catalana encara no ho hem aconseguit. Sembla que les administracions encara no tenen clar que els nostres indicadors i la nostra diagnosi són fiables.
16 anys donant suport a víctimes de violència LGTBI-fòbia són molts. Hi ha algun cas que destaquis especialment per com l’heu gestionat?
Un dels casos que és més important per l’Observatori és el de dues noies lesbianes que van ser interpel·lades al metro. Les van insultar, van fer un vídeo, van difondre’l a les xarxes, vam denunciar i vam guanyar el judici. Va ser un model a seguir pel que fa a la resposta que es va donar i va servir per crear un protocol contra l’LGTBI-fòbia al transport públic. De fet, arran d’aquest cas vam declarar el 22 d’abril com el Dia contra l’LGTBI-fòbia al transport públic per recordar que cal que sigui un espai segur i amable pel col·lectiu.
Algun altre cas que vulguis destacar?
Va haver-n’hi un especialment dur i impactant. Era el cas del pilla-pilla. Un grup de feixistes que es dedicaven a segrestar i extorsionar a homes gais. Vam guanyar el judici, va caldre valentia, però va ser molt dur.
“No només fem acompanyament jurídic o psicològic, l’Observatori també té en compte la situació socioeconòmica de les víctimes”
L’Observatori no només dona acompanyament jurídic o psicològic, oi?
També procurem activar tots els serveis que puguin necessitar les víctimes. En una agressió també entra la part sanitària, per exemple, i no tot està cobert per la seguretat social. Si et trenquen les dents, no tothom s’ho pot pagar. Com tu bé dius, no només fem acompanyament jurídic o psicològic, l’Observatori també té en compte la situació socioeconòmica de les víctimes.
Com pot afectar una agressió en la situació socioeconòmica d’una víctima?
Molts cops les víctimes perden la feina després de l’agressió. Si han hagut d’estar de baixa, i estan en una situació precària, és més que probable que els acomiadin. No és cap ximpleria. I més enllà d’això, denunciar i presentar-se a judici té un cost i has de dedicar-hi temps. Repeteixo, tot plegat són despeses que no tothom pot assumir.
Quins objectius té l’Observatori per un futur a curt termini?
Harmonitzar els indicadors de totes les administracions perquè hi hagi un impacte en les polítiques públiques i que les respostes siguin iguals a tot el territori. L’eficàcia és fonamental. I, per altra banda, que es modifiqui la llei 11/2014, la llei LGTBI, perquè s’adapti a les noves necessitats, i aprovar la llei trans catalana.
Isaac Flores: “Faig una cosa que no és massa habitual, col·locar les artistes LGTBI+ al carrer”
