David Rosa, autor de ‘Florecillas en el barro’. Foto: cedida
David Rosa és l’autor de la novel·la Florecillas en el barro (Gato Mojado, 2024), un homenatge a les figures LGTBI+ de la transició a Barcelona, com ara Ocaña, que van lluitar per la llibertat. Un recorregut, això sí, que es fa a través de la lluita veïnal dels barris que es coïa durant aquells anys. El títol, Florecillas en el barro, és la metàfora “del món que està per construir”, tal com explica Rosa.
Has escrit una novel·la que té com a protagonistes personatges LGTBI+ de la transició a Barcelona. Per què?
Tenia dues idees, per una banda, la de la protagonista, la Dolores, una mestra que prové d’un poble de prop de Saragossa i que arriba a Barcelona i descobreix el que es comença a coure a la ciutat durant la transició, l’esperit de llibertat, els canvis i el progrés. És una part de la història basada parcialment en vides reals de companyes de feina i en retrats de dones de l’època de la meva mare o la meva àvia. I per l’altra, em fascinava molt Ocaña. És una persona que des que la vaig descobrir em va semblar molt interessant i reivindicable. Potser dins del col·lectiu sí que tenim més present la seva figura, però en el públic mainstream no se l’ha considerat prou.
I com han anat plegades aquestes dues idees?
Vaig presentar la idea a l’editor de Gato Mojado i ha sigut una mica un procés d’edició conjunta. Era una història més llarga, però al final ha quedat més concreta i és una novel·la curta. Combinant els dos mons i les dues històries.
De fet, també es combinen la realitat i la ficció.
Per exemple, la part de la Dolores, quan arriba al barri i es troba amb la lluita veïnal es basa en relats i històries reals de companyes de feina i familiars. La novel·la té molt de collage, és un entreteixit de coses. L’homenatge que he volgut fer a Ocaña i tota la gent que va lluitar pels nostres drets a la transició ha sigut més indirecte. Em provocava pudor ficar-me en la pell d’Ocaña i fer-li un personatge. Per això en el primer pla hi ha gent comú, són un grup de lesbianes, on també hi ha un home gai, que es trobaven en els bars on podien ser i estar. El raonament al voltant de la figura d’Ocaña és a través d’aquests personatges.
Què explicaries d’Ocaña a algú que no sàpiga qui va ser?
Destacaria la seva lluita per la llibertat, per ell i pels altres. Va ser un referent en la lluita per la llibertat de totes. A banda de la seva part relacionada amb la faràndula i la performance, m’agradaria que el seu llegat es recordés no només per ser un artista, sinó un artista compromès amb la lluita del col·lectiu. Ocaña, com tants altres a l’època, va ser valent per defensar el que creien que era just. De fet, Ocaña va estar a la presó.
“Les floretes són la gent que està al fang, com a metàfora del món que està per construir”
Has sentit responsabilitat a l’hora de transmetre la història d’Ocaña i tants altres?
Sí, sentia una mica de respecte. Per això la meva perspectiva no era des d’ells, sinó des del rerefons, des de les dones que es reunien, xerraven i que volien ser com eren. Això em va donar l’excusa per no sentir tanta responsabilitat, l’homenatge és a Ocaña i als referents de la transició, però el focus està en els personatges de ficció i ells guien la història.
Per què Florecillas en el barro és el títol del llibre?
El títol és una imatge que ve d’un fragment del text, que és el més representatiu. Les floretes són la gent que està al fang, com a metàfora del món que està per construir-se. Des dels dos vessants que comentava, la lluita veïnal dels barris i la lluita perquè la gent fos com és sense demanar perdó ni permís. Són al fang, però poden brillar, i així ho hem volgut il·lustrat tant al títol com a la portada.
Crida LGBTI: “És important generar cultura borda i oci LGTBI+ al marge del capitalisme”
