Cristina del Puerto-Peix a la presentació de ‘Dones sense homes’ a la llibreria Contijoch de Manlleu. Foto: Xevi Valls @xevivalls
Cristina del Puerto-Peix publica la seva primera novel·la Dones sense homes (Empúries, 2025). Al llarg del llibre coneixerem la història vital de l’Elisenda, des de l’acceptació del seu desig fins a la relació amb la seva mare, passant per l’amor amb la Tina i el seu vincle després de deixar-ho. Dones sense homes és gairebé l’epíleg de segles de dones que han desitjat i estimat altres dones i sovint no han pogut fer-ho com volien.
A Dones sense homes moltes de les dones no accepten el seu desig cap a altres dones i això les fa patir. Tinc la sensació que és la història de moltes dones al llarg dels segles.
Sí, era l’objectiu, que hi hagués un diàleg entre les dones de la generació de la mare de la protagonista, l’Elisenda, amb les de la seva generació. Sento que puc ser jo gràcies a totes les dones que han vingut davant meu. Crec que és molt important saber d’on venim i per què podem fer el que podem fer, i quines dones van sortir al carrer i lluitar pels drets que tenim ara. L’Elisenda pot ser gràcies a les dones que van lluitar per ser.
“Tinc la sort de viure en una bombolla i tant de bo el món fos la meva bombolla, perquè hi hauria molt poc masclisme i molt poca LGTBI-fòbia”
Creus que el tema, de dones que pateixen perquè desitgen altre dones, és encara actual?
Claríssimament. Tinc la sort de viure en una bombolla i tant de bo el món fos la meva bombolla, perquè hi hauria molt poc masclisme i molt poca LGTBI-fòbia. Però aquesta bombolla és falsa, perquè el món és més aviat el contrari, està ple de gent que no pot ser. Encara que hi hagi espais de la societat en què això està normalitzat, no és la norma general. Hem de ser conscients que hi ha moltes bombolles a conquerir.
Quin és el teu punt de vista sobre la retallada actual de drets LGTBI+ arreu del món?
La meva sensació és que el món està en crisi en tots els sentits, no només polític, també social, cultural i del llenguatge, per exemple. Ja no ens defineixen les mateixes paraules de sempre i estem a la recerca de nous conceptes. Intento mantenir l’esperança i ho faig lluitant pels nostres drets aquí, esperant poder ajudar en la mesura que sigui possible. Per mi l’acte de revolució més profund és resistir i ser resilient, perquè ens poden venir a sobre en qualsevol moment. Ens pensem que no podem perdre els drets, però no és veritat.
Tornant al teu llibre, per què el vas voler titular Dones sense homes?
Hi ha diverses raons, la primera és que hi ha una referència a Murakami, que té un llibre que es diu Homes sense dones, no té res a veure amb el meu, però el títol em va donar la idea. Dones sense homes també era una manera de suscitar “qui són aquestes ‘dones sense homes’?” Parlem de lesbianes? De dones empoderades? Era un títol que em suggeria coses, però a més em quadrava amb un vers que Maria Mercè Marçal fa servir a Bruixa de dol que diu “una dona sense home és com un peix sense bicicleta”.
Hi ha hagut alguna reacció al títol del llibre que t’hagi sorprès?
Per mi, el llibre no exclou els homes, en tot cas no va d’això. El centre del llibre, qui explica les històries, són les dones. M’estic trobant que hi ha homes que em diuen “soc un home i m’ha agradat molt”, però de què m’estàs parlant, per què no t’hauria d’agradar? Després penso en el llibre de Murakami, Homes sense dones, i no conec cap dona que se sentís exclosa malgrat el títol. Però si el gires, de cop els homes se senten exclosos. Prou de dir que els llibres protagonitzats per homes són per tothom i els de les dones són només per dones.
“Prou de dir que els llibres protagonitzats per homes són per tothom i els de les dones són només per dones”
Això no és cap espòiler, però quan l’Elisenda descobreix que la seva dona li ha sigut infidel se sent especialment traïda perquè ha sigut amb un home. Quan ho vaig llegir vaig pensar “ai, Elisenda, aquesta bifòbia”. Per què creus que té aquesta reacció?
M’interessava que l’Elisenda fos una caricatura. Volia que fos l’extrem de, literalment, una dona sense homes. Per mi, claríssimament, tal com s’expressa l’Elisenda és bifòbia. Però la Tina, la seva dona, és bisexual.
L’acceptació, l’amor després de l’amor, l’autoestima són alguns dels temes que aborda Dones sense homes. Quin és per tu el gran tema del llibre?
Poc abans que es publiqués el llibre vaig buscar a internet “Dones sense homes Cristina del Puerto-Peix” i em vaig escandalitzar perquè Google la definia com a ‘novel·la rosa’. Per mi l’amor és un dels temes, però no és el tema. El tema de Dones sense homes és el dol, un dol com el de Bruixa de dol de Maria Mercè Marçal. Perquè som dones que estem de dol constant perquè no hi ha lloc en aquest món, no tenim una llar, no tenim un espai per ser. Estem de dol cap a nosaltres, però en el llibre ho materialitzo cap al dol cap a la mare o cap a la relació. I evidentment quan parlem de dol, parlem de l’amor. Està intrínsecament lligat, si estimes, hi haurà el dol i serà el senyal inequívoc que has estimat.
“Quan parlem de dol, parlem de l’amor. Està intrínsecament lligat, si estimes, hi haurà el dol i serà el senyal inequívoc que has estimat”
Quina seria la manera de fer un lloc al món per a les dones sense homes?
Lluitant, no hi ha més. És a dir, ser conscients de quina és la nostra posició al món, i no fer-nos petites, no amagar-nos més. Ja sé que això fa por, perquè mostrar-nos vol dir patir violència. Però tinc clar que ningú lluitarà pel nostre espai, excepte la xarxa de dones. En la mesura de les nostres possibilitats, cal continuar sortint al carrer donant la mà a la nostra parella o mostrar-nos tal com som, acceptant que en algun moment rebrem violència. Per això insisteixo que sigui en la mesura que es pugui, perquè no tothom pot lluitar de la mateixa manera, i també n’hem de ser conscients.
Isabel Franc i Rosa Navarro: “L’amor entre dones ha estat històricament invisibilitzat perquè qüestiona el patriarcat i el posa en perill”
