Clover Bish: “Moltes vegades sembla que les dones molestem dins del col·lectiu”

Observar una drag-queen mentre es maquilla i es transforma et fa valorar la feinada que hi ha darrere d’aquest art. Un espectacle drag no són tan sols els cinc minuts dalt d’un escenari, sinó també les gairebé dues hores que Clover Bish triga a maquillar-se, pentinar-se i vestir-se. Ho fa tota sola, encara que agraeix l’ajuda a l’hora de pujar cremalleres. El procés pel qual canvia les seves faccions a base de capes de pintura és màgic. El naixement d’un alter ego. Ariadna Congost és la persona que hi ha darrere de Clover Bish, la primera dona cis a participar en el programa Drag Race Espanya i la segona en totes les edicions del món. No és cap ximpleria, està obrint portes. A mesura que afegeix ombres, pintallavis, pestanyes, talons i perruca, sembla que l’Ariadna s’aparta per fer aparèixer Clover Bish. No és només un fet estètic: li canvia el caràcter, el riure i, fins i tot, la manera de parlar.

El drag és un món d’homes. En la majoria dels casos, homosexuals, però al cap i a la fi un entorn on les dones no hi han tingut fàcil accés. Clover Bish és una pionera i per això reivindica el seu paper i la seva capacitat per fer un espectacle d’alt nivell. El públic l’estima. Ha fet gira per Europa i per Llatinoamèrica, en aquest cas acompanyada per Visa, una altra drag-queen. Parlem amb Clover Bish mentre es prepara per sortir a una de les carrosses del Pride Barcelona vestida amb un conjunt de Moscosso.

Com va arribar el drag a la teva vida?

Sempre havia seguit molt les gales Drag Queen de Las Palmas de Gran Canaria, m’apassionaven molt. Era petita i recordo que pensava: “no sé què estic veient, però m’encanta”. Després, més gran, em vaig enganxar a les edicions de Drag Race. Mirava temporades i temporades, una rere l’altra. Però és clar, fins a aquell moment, no havia vist mai cap dona participar-hi: “m’agradaria fer això, però no sé si es podria. Hi ha dones que ho fan?”. Vaig buscar-ho a internet i vaig veure que sí, però que no les rebien garire bé. Els comentaris eren superdolents, de l’estil “les dones volent cridar l’atenció i ficant-se on no les demanen”.

Drag: Es refereix a l’art pel qual una persona es vesteix i es maquilla, sovint de manera exagerada, per interpretar un personatge que juga amb la feminitat, la masculinitat o l’androgínia. Drag també es fa servir com a sinònim escurçat de drag-queen.

De fet, ets l’única dona cis que ha participat a Drag Race Espanya i la segona de totes les edicions de Drag Race arreu del món.

El que era bo era que almenys no havia de trencar el sostre de vidre, ja ho havia fet una altra dona. Però tot i això, em feia una mica de por perquè moltes vegades sembla que les dones molestem dins del col·lectiu. També tenia por de com ho rebria la gent i les companyes del programa, però en general va anar molt bé. Sabia que m’exposaria, però també era una oportunitat per ensenyar el que podem fer. Al final, tothom s’ha de deconstruir i ens hem de donar l’oportunitat d’aprendre.

Dius que les dones molestem dins del col·lectiu LGTBI+.

Les dones molestem en el món sencer, no? En general, com menys soroll fem les dones, millor. Però sí, sento que el masclisme també està present dins del col·lectiu, com ho està en tots els àmbits i les estructures de poder. Les dones som a baix de tota la piràmide i d’alguna forma molta gent tenia la idea que el drag era una cosa d’homes. Em veien a mi i no acabaven d’entendre-ho perquè resulta que no venc la fantasia, però realment trigo el mateix temps a transformar-me que les meves companyes.

En quines situacions has viscut el masclisme que comentes?

A vegades ja ho notes quan entres en un camerino, com si la situació fos hostil. Sobretot passa amb drag-queens que fa molts anys que s’hi dediquen. D’alguna manera pensen: “A veure què fa aquesta”. Però després em veuen treballar, que m’esforço, que respecto aquest art i d’alguna manera em donen la benedicció, tot i que no me l’haurien de donar perquè puc fer el que vulgui. Quan vaig entrar al programa va haver-hi una drag que va publicar unes històries a Instagram dient que jo estava traient el lloc a una persona del col·lectiu. O sigui, d’entrada donava per fet que no en formava part, però soc bisexual. Això és una cosa que passa molt amb les dones, que si no et presentes supermasculina i et detecten com a lesbiana, tothom et posa en dubte. Quan li van dir, “escolta, que la Clover és del col·lectiu”, encara va respondre que havia de fer un comunicat on ho aclarís o que l’hi digués a ella mateixa. Què passa, que he de portar una bandera al front? Miri, senyora, deixi’m en pau.

Tant és així, que vas fer la cançó “Sí Soy Mujer” on reivindiques el teu paper en el drag com a dona.

La vaig crear abans de participar a Drag Race, però després de sortir en el programa en vaig fer una nova versió. Em vaig inspirar al cotxe mentre conduïa, n’estava fins als collons i volia tancar boques, i crec que es nota. És veritat que amb la cançó vaig obrir una conversa que no s’estava tenint en aquell moment i d’alguna manera és un himne per a totes les dones, tant cis com trans, que es volen dedicar al drag. Jo que he viatjat gràcies al meu drag, he pogut veure que fora també la canten i se’n saben la lletra. I ha sigut un: “Oh, hem fet una cosa important per al col·lectiu, potser en uns anys és una cançó històrica, qui ho sap?”

“El drag no és misogin. Hi ha persones misògines que fan drag? Evidentment, com a tot arreu. Però el drag sobretot desdibuixa les línies del gènere i juga amb ell”

A la cançó menciones que et diuen que tens avantatge per fer drag, en què es basen?

És una teoria per qui té un concepte molt antic del drag. Abans t’havies d’amagar el penis, posar-te una cotilla, però avui en dia ha evolucionat molt i ja no parlo només de les dones cis. Hi ha homes que no es posen ni espuma per simular un cos o no s’amaguen el penis. Poden tenir un drag una mica més senzill i ningú ho qüestiona perquè són homes. Al final, tothom es crea el seu personatge i hi posa i en treu el que vulgui. Realment jo per què tinc avantatge? Perquè no m’amago res? A veure, perdona, però jo tinc un cony molt gros i a vegades me l’he d’estrènyer, què t’he de dir?

Ets conscient que ets un referent per dones, tant cis com trans, que volen fer drag?

Al principi no ho veia, però un cop vaig començar a fer els xous i veure la reacció de la gent i els missatges agraint el que feia i dient-me el que significava per elles, allà vaig començar a ser-ne conscient. Encara no ho assimilo, me’n fa una mica de vergonya, però també és molt emocionant. Això sí, se’m fa molt estrany, però el fet d’haver sigut fan de referents del drag, m’ajuda a entendre-ho i empatitzar-hi. No sé, és molt fort i és d’agrair que la gent m’ho digui. A mi fa temps també m’hauria agradat tenir un referent que donés visibilitat i tingués el meu discurs. Crec que és molt important i necessari, tot i que molesti.

Una de les crítiques que es fan cap al drag és que perpetua rols de gènere, què en penses?

Entenc d’on ve aquest discurs, però el drag no és misogin. Hi ha persones misògines que fan drag? Evidentment, com a tot arreu. Però el drag sobretot desdibuixa les línies del gènere i juga amb ell. Qui diu això és perquè no és dins del món del drag. Hi ha molts tipus de drag que no només creen una figura femenina. És superdivers, i un cop veus això, t’adones que realment no és una qüestió de voler perpetuar els estereotips de gènere o voler ser una dona amb un cos perfecte. No es tracta d’això. Qui vol, ho fa, però en general no és l’objectiu de gairebé ningú.

Abans ho comentàvem: ets bisexual. La teva feina es desenvolupa en un entorn majoritàriament LGTBI+, tot i això, hi perceps bifòbia?

Sí. Sento sobretot que a les persones bisexuals se’ns considera menys del col·lectiu. D’alguna manera et diuen que has d’escollir entre una cosa o una altra. Doncs mira, jo crec que no hi ha res més LGTBI+ que ser bisexual. Ho sento, però realment per a mi el gènere és una cosa totalment secundària quan conec una persona. Em fa molta ràbia haver de donar explicacions tota l’estona sobre la meva orientació sexual, tot i que no ho hauria de fer perquè cadascú la porta com vol i no és determinant per al meu drag.

“Em fa molta ràbia haver de donar explicacions sobre la meva orientació sexual”

Et llegeixen com a heterosexual?

I tant. De fet, recordo un comentari d’una noia que em va dir: “que guai que una noia hetero com tu faci drag”. Qui t’ha dit que no formo part del col·lectiu? Als meus companys no els preguntes si són heterosexuals o no. Per això, no sé si és bifòbia o també hi ha misogínia. Sigui com sigui, cal donar més visibilitat a la bisexualitat perquè la gent ens tingui en compte i no es facin aquests comentaris. També sempre hi ha el típic comentari de “vesteixes molt hetero”. Sembla que les persones LGTBI+ hem de tenir uniforme perquè se’ns consideri del col·lectiu.

Has fet dansa tota la vida, com ha influït en la teva carrera com a drag?

Tinc una bona base que em permet tenir moltes eines, però la dansa sobretot m’ha donat disciplina, ja no només per al drag, sinó per a la vida en general. M’ha inculcat la cultura de l’esforç, de treballar molt dia a dia per aconseguir un objectiu. Però hi ha també la part dolenta: l’autoexigència. Aquest món no és com el ball, en el drag ets tu sola davant del món, et busques la vida i has de pensar en moltes persones. Molts cops sí que m’he sentit molt cremada de la pressió que em poso a mi mateixa i que penso que la gent m’exigeix. He patit una mica perquè tots els meus xous me’ls autoprodueixo. És a dir, faig els remix, soc DJ, maquilladora i coreògrafa, busco els ballarins, els ensenyo la coreografia i, després, encara penso el que haig de fer jo. És molta feina. O sigui, fer drag és fer el treball de deu persones en una.

Drag Race: Programa de telerealitat on les concursants són drag-queens que s’enfronten en reptes artístics, on es tenen en compte el ball, les actuacions, el maquillatge o el conjunt de roba. El format s’ha adaptat a una vintena de països arreu del món.

El drag, per tant, és precari?

Sí, és precari, però tampoc hauria de ser jo qui parli d’això, perquè és cert que quan entres a Drag Race, d’alguna forma et posiciona en un altre lloc, en una altra escala pel que fa als empresaris que ens contracten. Un cop em van dir que entrava al programa, vaig deixar la meva feina com a professora d’anglès en una acadèmia d’un dia per l’altre, i des de llavors no he hagut de treballar de res més, ara mateix visc totalment del drag. Entrar al programa m’ha fet ser una “celebritat de nínxol”, perquè puc fer la meva vida de manera normal, però, per exemple, quan entro al barri de Chueca, a Madrid, em reconeixen.

Aleshores, et paguen bé?

Per haver participat a Drag Race, els empresaris saben que omples una sala per als fans del format, llavors sí que pots pujar el caixet. Però costa molt posar-se un preu, perquè la gent no té ni idea del que s’inverteix en fer drag. Tu pots ser dalt d’un escenari i el que portes a sobre pot costar tranquil·lament 1.000 euros entre pentinat, roba i maquillatge, i això el públic no ho veu. La gent només pensa en els tres minuts dalt de l’escenari i no en tot el temps que hi ha darrere. Si haig d’anar a un lloc, haig d’estar-hi tres hores abans preparant-me. Això que estic fent ara [Clover Bish s’està maquillant mentre respon les preguntes], també és treballar.

Per què creus que tu sí que pots viure del drag?

Sense la visibilitat que m’ha donat Drag Race, hauria sigut molt diferent, encara que el programa no et dona feina. És un error pensar que per fer el programa trucaran a la teva porta per oferir-te feina. Des que vaig participar a Drag Race he treballat molt per ser visible, per donar contingut, per deixar-me veure, per fer contactes i perquè la gent sàpiga el meu nom. M’he pencat els espectacles perquè vegin que ofereixo un producte de qualitat i que tinc un preu que va lligat a allò que faig. Però no totes les meves companyes ara mateix viuen del drag. O sigui, és complicat. En algun sentit, és sort, però també m’ho he treballat molt.

Suposo que també ha influït la teva formació com a periodista, tant per saber presentar, com per gestionar la teva comunicació.

Sí, i m’agrada reivindicar-ho. Com que soc dona, no em donen gaires espais per parlar. Hi ha la idea que les dones no som gracioses, que hem de tenir la boca tancada, ballar una mica, cantar, fer l’espectacle, però sense parlar gaire. I quan he tingut la oportunitat de presentar un acte, la gent s’ha sorprès molt. M’han dit que no m’esperaven tan eloqüent o que tingués cert humor. Evidentment algunes coses són innates de la meva personalitat, però n’hi ha d’altres que també me les ha donat la carrera de periodisme. Tant de bo donessin més veu i més oportunitats a les dones en aquest sentit.

“Vaig deixar la meva feina com a professora d’anglès en una acadèmia d’un dia per l’altre, ara mateix visc totalment del drag”

Des de l’abril i fins al juliol has fet gira per Europa. Abans, també en vas per Llatinoamèrica amb Visa, una de les teves companyes a Drag Race Espanya. Tot ha anat molt ràpid, com portes el canvi de vida?

Es porta fatal, pregunta-l’hi al meu psicòleg. La veritat és que des de fora queda superguai. “Ostres, estàs viatjant tot el dia”, però si pensem en la salut mental, no és fàcil el fet d’estar tanta estona fora de la teva zona de confort i del teu entorn, sempre envoltada de gent que no coneixes. I, al final, tot i que no estigui sempre maquillada, quan vaig als llocs, si la gent em veu, segueixo amb el meu personatge de Clover Bish. En canvi, jo, com a Ariadna, no estic tota l’estona rient, també estic seriosa, però sento que quan algú se m’acosta veient-me com a Clover, he d’estar sempre disponible, alegre, graciosa, i això desgasta molt psicològicament. Llavors, sí, és molt guai com a experiència, però també és molt esgotador.

Com es viu la dualitat d’estar entre un alter ego com Clover Bish i tu mateixa, Ariadna Congost?

Moltes vegades les drags ens oblidem que som persones, i també els ocorre a la gent que ens ve a veure, que molts cops ens despersonifiquen. A mi m’ha passat que em demanin una foto, però no demanant-me-la, sinó agafant-me del braç i dient-me: “Vine aquí” o “Tu, posa’t aquí!”. Hola, soc una persona. L’any passat al Pride de Barcelona em va donar una insolació i la gent continuava demanant-me fotos, i estava tenint un atac d’ansietat. A vegades ens veuen com si fóssim dibuixos animats, com si només existíssim quan som dalt de l’escenari, com si no respiréssim, mengéssim o anéssim al lavabo. I tot això fa que fins i tot tu t’oblidis de la persona que ets. Vaig a comprar roba i en comptes de pensar què vull, estic pensant que vol Clover Bish. No, jo també soc una persona i he de ser i existir, però és complicat. Clover Bish té la seva roba i les seves necessitats i jo tinc les meves. O sigui, realment és com tenir una filla, com si fos mare.

Has aconseguit aprendre a separar les teves dues realitats?

Encara hi estic treballant. L’essència ha de continuar sent la mateixa, perquè darrere del maquillatge hi ha la mateixa persona, però he d’aprendre més a dir que no quan estic de Clover Bish. Sovint em trobo amb l’obligació de complir molt amb les expectatives de la gent, estar disponible tota l’estona, i he de saber dir que no i prioritzar-me. Em costa posar-me a mi per davant i m’oblido de mi i les meves necessitats, i això afecta. Després et trobes en el teu dia a dia dient: “Ostres, per què estic fent això si ni tan sols em ve de gust?”

Al principi deies que a de petita veies les gales Drag Queen de Las Palmas de Gran Canaria i et preguntaves si hi havia dones que podien fer això o no. Una cosa és que t’agradi i l’altra fer el pas i atrevir-se a fer un espectacle drag. Com va ser fer el salt?

Va ser molt de cop, una amiga que és drag em va dir: “Vols actuar demà?”, jo l’acompanyava a fer un show i va sorgir així. Sincerament, no em va costar gaire fer el salt, la recordo com una de les millors nits de la meva vida perquè en vaig gaudir moltíssim. M’he dedicat a la dansa molt de temps, així que tinc una part feta pel que fa al control del cos, el fet de no tenir por a dalt d’un escenari i actuar amb públic. Molta gent pensa que, si balles, ja ho tens tot fet, però realment fer drag és molt diferent. Has d’interactuar amb la gent i has de ser molt expressiva, per exemple.

Cis: Terme que s’utilitza per a les persones que s’identifiquen amb el gènere que els van assignar quan van néixer. Cis seria el contrari de trans.

Pensaves que 9 mesos més tard estaries participant a Drag Race Espanya?

No, vaig començar amb la idea de fer-ho per diversió, a veure on arribava. Tot i que deia en broma “la pròxima dona cis seré jo”, mai ho vaig fer amb aquesta intenció. Però les coses avançaven i pensava “on m’estic ficant”. Fins que vaig rebre la trucada de Drag Race. Quan va començar el rumor que participaria en el programa molta gent deia que m’hauria d’haver esperat perquè portava molt poc temps sent drag. Saps què passa? Quan ets una quota d’inclusivitat perquè ets dona, no pots dir que no a una oportunitat així, perquè no saps si en tindràs una altra. Així que vaig dir que sí i en el poc temps que tenia vaig intentar posar-me al nivell de les meves companyes el més ràpid possible.

El drag et fa feliç?

Em fa feliç quan veig els vídeos, però és veritat que últimament m’he carregat de molta feina. Tal com et deia, no he sabut cuidar-me i he estat treballant per sobre de les meves possibilitats, deixant de banda la meva salut mental i física, així que ara mateix estic fatal.

“Costa molt posar-se un preu perquè la gent no té ni idea del que s’inverteix a fer drag”

I aleshores, què t’aporta?

El drag m’aporta l’oportunitat d’expressar-me. Soc una persona a qui li encanta tot allò que és artístic. I sí, jo ballava, però amb el drag he trobat altres aspectes que també m’agraden, com el fet d’entretenir un públic no només ballant, també parlant i interactuant, que és una cosa que em faltava del ball. I ara per ara, tot i que és molt cansat, quan passa el temps dic: “Ostres, he fet coses molt guais”. Però en el moment costa de veure.

Com veus el futur?

No sé ni què vull fer. No en tinc ni idea, però sí que m’agradaria molt estar darrere de l’escenari en un espectacle drag. És a dir, coreografiar i crear un concepte. Ja ho he començat a fer i ho adoro. També m’agradaria continuar als escenaris, però hi haurà un dia que el cos em dirà prou.

Bob Pop: “No crec en l’amor marica que copia models d’amor patriarcals”