Carlos Motta. Foto: Miquel Coll / MACBA
Carlos Motta estrena la gran exposició Pregàries de resistència al MACBA. La mostra recull més de 25 anys de l’obra artística del colombià. La crítica a la petjada LGTBI-fòbica del colonialisme, l’alliberament a través del cos i la manera de mostrar el sexe, el plaer i el dolor sense vergonya fan que Pregàries de resistència sigui irreverent, provocativa i incòmoda. L’exposició de Carlos Motta es pot visitar fins al 26 d’octubre.
Des d’Europa i Occident sovint es creu que Amèrica Llatina és molt més LGTBI-fòbica i masclista. Tu trenques amb aquesta idea. ¿Com ha sigut investigar sobre això?
A través dels meus projectes he intentat entendre quin van ser l’efecte de la conquesta de les Amèriques per part dels imperis espanyol i portuguès en la imposició del coneixement en diversos àmbits de la societat. Un dels resultats de la investigació em porta a pensar en el tema de la sexualitat i el gènere, i com sovint no es considera tan important com l’opressió dels pobles en general, el desplaçament de persones o la conquesta i l’extracció de recursos naturals.
“El paper de la religió en la construcció d’idees al voltant de la sexualitat i del gènere ha sigut molt fort, molt dominant i impossible de negar”
Exposes que l’estigma va arribar amb la colonització, per què?
La sexualitat i el gènere també són una imposició del coneixement patriarcal i eurocèntric sobre les cultures originàries i els pobles indígenes preconquesta. En aquest sentit, la idea de l’estigma també s’ha de veure des d’una perspectiva colonial. L’estigma només existeix en relació amb certs models judeocristians que s’entenien com a normals en el context europeu. Portant aquestes idees al context local, l’estigma és també una categoria colonial.
Quina és la resposta que reps davant això que planteges?
Penso que donar aquesta mena d’informació i coneixement d’una manera visual, fent servir imatges colonials, objectes històrics i altres narratives contextualitzades, sorprèn les persones i comencen a entendre com la sexualitat i el gènere són també part d’un sistema d’imposicions colonials. La manera en què les hem viscudes des de la conquesta i fins al present demostra que són construccions tan fictícies i abstractes com altres coses.
Corpo Fechado. L’obra del diable, 2018. Vídeo, so, color. Captura de fotograma. Cortesia de Mor Charpentier, París; P.P.O.W Gallery Nova York; Galeria Vermelho, São Paulo; Galeria Filomena Soares, Lisboa
Quin paper ha tingut la religió?
El paper de la religió en la construcció d’idees al voltant de la sexualitat i del gènere ha sigut molt fort, molt dominant i impossible de negar. La religió s’ha sostingut com un model d’imposició de comportaments justificats, suposadament, per una moralitat cristiana que s’ha de seguir sempre. Aquesta moralitat se’ns ha ensenyat constantment en diferents contexts i situacions polítiques, socials i culturals.
Com es trasllada a la teva obra?
És un estudi proper sobre com la religió s’ha instrumentalitzat per assenyalar i subratllar la forma en què els cossos només poden tenir una sexualitat entre ells si es fan servir per a la reproducció. Això vol dir que un “cos biològic femení” i un “cos biològic masculí” —tot això entre cometes perquè la biologia també s’ha utilitzat per a la religió en un sentit instrumental— solament és possible que tinguin una relació sexual per procrear. El plaer, l’exploració dels cossos i del desig no tenen cabuda en l’espai de l’enteniment que ve del context religiós. Els meus projectes han procurat evidenciar les formes de discriminació i assenyalament que han sigut justificades per la religió i implementades pels sistemes institucionals de la societat, com ara la llei.
“El plaer, l’exploració dels cossos i del desig no tenen cabuda en l’espai de l’enteniment que ve del context religiós”
En l’exposició del MACBA abordes des de la crisi del VIH fins a la complexitat del desig, passant per temes com ara la religió, els moviments socials o allò LGTBI+ com a subjecte polític. Com ha sigut unir en una mateixa mostra 25 anys de treball?
Tenir l’oportunitat de presentar 25 anys de treball i els diferents temes que menciones ha sigut realment una oportunitat molt gratificant. He pogut crear un context de molts anys de producció i, en col·laboració amb els comissaris de la mostra Agustín Pérez Rubio i María Berríos, construir una narrativa que mostri la manera en què m’apropava als diversos temes, metodologies artístiques, estratègies formals i mitjans que he fet servir.
Quina sensació creus que es trasllada?
Crec que en l’exposició la sensació és la d’apropar-se a aquestes problemàtiques a partir de diferents espais i àmbits contextuals. Es van crear perquè l’audiència tingui l’oportunitat d’acostar-se a temes com la religió, els moviments socials o el VIH-sida i la complexa relació que té aquesta crisi que és constant a la societat.
Instal·lació de l’exposició Pregàries de resistència de Carlos Motta al MACBA. Foto: Miquel Coll
Quin sentit té per tu ajuntar gran part de la teva obra?
Realment el fet d’ajuntar gran part de la meva obra és un privilegi. Per mi és una oportunitat d’aprendre dels processos variats dels quals he sigut partícip amb mi mateix i, sobretot, en col·laboració amb tantes persones que han sigut interlocutores. Els meus projectes sempre han sigut col·laboratius, involucren diferents persones, des de l’àmbit tècnic fins al conceptual. Molts d’ells són de coautoria amb diversos amics i amigues.
Què has sentit?
Veure tots aquests processos és com veure una conversa col·lectiva i comunitària de molts anys. No només presenta com he vist les coses, sinó com a partir de la relació amb aquestes persones hem construït un discurs col·lectiu. I sento que això és palpable a l’exposició, més que una mirada subjectiva d’un artista, crec que es veuen les maneres en què diferents persones, conversant amb els seus col·lectius i amb elles mateixes, expressen diversos punts de vista en relació amb l’activisme o, inclús, amb la poètica.
“Vull crear alguna cosa que pugui captar l’atenció, ensenyar, donar un missatge i, a més, ser llegit d’una manera poètica”
La teva trajectòria ha tocat assumptes diversos i controvertits. ¿Quin ha sigut el més difícil d’abordar?
Sento que els temes més difícils d’abordar han sigut aquells en els quals es presenten en performances duracionals i de resistència on el cos s’exposa al límit. On els públics i les audiències tenen una mena d’identificació i rebuig. Per exemple, performances on el cos està suspès amb cordes o ganxos, com és el cas de peces com When I lived this world o Mundo invertido.
Per què?
Aquestes narratives, en què es demostra a partir de la mostra d’art i de certes performances de resistència, que es fan servir com a metàfora de les maneres en les quals les persones estan sotmeses a processos d’assenyalament o discriminació, resulten complicades de digerir. També són una mica difícils d’abordar en el sentit que a mi no m’interessa crear simplement una reacció o un espectacle d’una temàtica, sinó que vull crear alguna cosa que pugui captar l’atenció, ensenyar, donar un missatge i, a més, ser llegit d’una manera poètica.
Instal·lació de l’exposició Pregàries de resistència de Carlos Motta al MACBA. Foto: Miquel Coll
En què t’agradaria centrar-te en els pròxims mesos o anys?
La realitat és que vivim en un moment polític, social i cultural en què se’ns presenten una sèrie de reptes diaris. Cada dia ens trobem amb el fet que certes idees de progrés en relació amb la sexualitat i el gènere, o l’enteniment de la diversitat, o la promoció de la tolerància com un dels valors de la societat han sigut desafiades per les forces conservadores. Ens trobem en un moment en què el feixisme es torna a perfilar com una gran força política de control de la societat. En aquest sentit, estic molt interessat a veure quin serà l’efecte d’aquest moment de gran repressió sobre els cossos individuals i col·lectius. Estic molt atent per entendre quin és el pes de la política sobre el cos.
“Ens trobem en un moment en què el feixisme es torna a perfilar com una gran força política de control de la societat”
De quina manera hi estàs treballant?
Una obra recent que ja tracta el tema és Gravedad, en la qual vaig treballar amb una sèrie de performances, creant una mena de metàfora col·lectiva en què ells i elles sostenen el pes dels seus cossos fins que no poden més. Per mi representa com podem subratllar la importància de les vides humanes, il·lustrades amb la vida com a cos, i quan aquests cossos cauen, què passen amb els altres. Crec que hem d’estar disposats a sacrificar-nos a nosaltres mateixos per salvar una mica els altres.
Patricia Carmona: “Com a persona amb diversitat funcional, m’he trobat amb moltes discriminacions dins de la sexualitat”
