Sempre feia tard. Era una constant a la seva vida.
Just abans de sortir de casa s’havia entretingut amb el mòbil responent uns missatges intranscendents i no havia mirat on era el bar. Feia tard, com quan amb quaranta-cinc anys s’havia proposat trobar allò que li faltava a la vida. Anava pel carrer i no sabia ben bé on quedava el local. Se sentia fora de lloc, una sensació massa habitual, com quan va dir-li al seu exmarit, després de rumiar-hi durant anys, que volia divorciar-se. O quan uns amics li havien volgut presentar algú, com en un vulgar programa de cites, i no havia trobat forces per negar-s’hi. Ella valorava més aviat la quietud, parlar i comprendre; aquell món sense sentit la forçava a tot el contrari. El frenetisme imposava la seva llei sobre els cossos, i l’ofegava. Com podia descobrir aquell je ne sais quoi de la vida si no tenia temps ni per arribar al bar?
El va trobar gairebé per casualitat.
Els seus amics ja eren a dins, feia estona que s’ho passaven bé. Ah, gaudir! En això feia encara més tard. No acabava d’entendre ben bé el que significava aquella paraula.
“Les dones més joves sabien què feien i què volien, no com les de la seva generació, que amb prou feines havien pogut desaprendre una educació de merda”
Ells, que a diferència d’ella hi havien sabut arribar a temps —al bar i a la vida—, eren una colla peculiar, feta de pedaços: l’amiga solterassa, una parella ansiosa-evasiva, l’amic homosexual —sempre impecable— i l’amiga jove. Amb ella sentia que encara feia més tard; les dones més joves sabien què feien i què volien, no com les de la seva generació, que amb prou feines havien pogut desaprendre una educació de merda. Després de saludar tothom, de les abraçades i d’un intent de somriure, va demanar una cervesa. Hauria preferit una altra mena de bar on poder demanar una copa de vi sense recança, però la gentrificació estava acabant amb el poc bon gust que quedava a la ciutat i amb els preus raonables.
Les polítiques públiques també feien tard.
No aconseguia agafar el fil de la conversa; parlaven sobre una pel·lícula acabada d’estrenar i que encara no havia vist. Tard, un cop més. Fora de lloc i confosa, va observar el local —la barra de fusta, les cadires, els quadres amb certa gràcia que penjaven de les parets, les típiques cambreres desagradables de Barcelona, etc.—, i va acabar mirant la M., la més jove del grup.
Hi havia certes coses que, més que arribar tard, eren impossibles.
“Ella sabia que volia voler coses i volia estimar persones que tinguessin alguna cosa per donar-li; tot se li fotia molt complicat”
Volia entendre què li passava, però no se’n sortia. Primer, havia provat amb la psicoanàlisi; una amiga, que deia que «a ella li havia funcionat», li va recomanar que llegís Lacan i la seva teoria sobre el desig, però no li acabava de fer el pes. Segons Lacan, volia donar el que no tenia a algú que no ho volia, però ella sabia que volia voler coses i volia estimar persones que tinguessin alguna cosa per donar-li; tot se li fotia molt complicat. Millor encara, Lacan deia que es fixava en les dones perquè desitjava convertir-se en elles, encara que el que ella volia era atrevir-se a menjar-li el cony a alguna. Més tard, ho va intentar amb Jung, però allò dels arquetips li semblava massa ridícul. Una altra amiga li va recomanar l’astrologia, i va trobar que la seva solució tenia a veure amb una conjunció de Saturn amb Júpiter; llavors va arribar el tarot, i es va sentir afalagada en saber que una de les seves cartes fonamentals era l’Emperadriu; però, tret de moltes respostes màgiques i simbòliques, no n’havia tret l’entrellat. També va intentar-ho amb el ioga; una altra amiga l’hi havia recomanat —a aquelles alçades començava a plantejar-se quina mena de problema tenien les dones de la seva edat— i, després de mirar de respectar les iama (prohibicions) i les niama (preceptes), es va afartar de tantes normes. Si alguna cosa tenia clara era que necessitava deixar d’obeir tant.
Se li’n fotia si també era massa tard per a això.
“Lacan deia que es fixava en les dones perquè desitjava convertir-se en elles, encara que el que ella volia era atrevir-se a menjar-li el cony a alguna”
La M. era davant seu i no sabia què dir-li, què fer, on mirar. Amb prou feines havia pogut parlar amb ella sense semblar idiota. Potser tot plegat li venia gran, allò de les dones, el joc de la seducció, la feina que l’amor exigia. Fixar-se en una dona tan jove potser tampoc tenia cap ni peus. Ella era al caire de la menopausa; la M., segurament, no voldria trigar gaire a tenir un fill i, a més, estava condemnada a compartir pis in saecula saeculorum. Abans, la majoria de dones acostumaven a mantenir l’aparença d’una família feliç i aprenien un simulacre de felicitat trobant un marit que es dutxés prou sovint i fos prou treballador. Ara ho volien tot… Volien sentir-se realitzades, trobar un propòsit a la vida, o, com ella, descobrir, encara que fos molt tard, què —i qui— li agradava.
Les dones desitjaven massa.
Es va aixecar per anar al lavabo i deixar de pensar estupideses. En el fons volia que la M. la seguís, però quan la va mirar només en va obtenir un tímid somriure com a resposta. En què pensava? Què collons hi tenia, al cap? Com podia atrevir-se ni tan sols a pensar que una dona quinze (o eren setze?) anys més jove podia fixar-se en ella? De tant en tant es deixava endur pel moment, per aquella sensació de lleugeresa que sentia des que es coneixien. Feia poc més de sis mesos que es veien força sovint i s’havien fet molt amigues. Això era tot, amigues, però el seu cap es negava a acceptar-ho i fantasiejava amb ella. Li hauria agradat que la seguís fins al lavabo, però allò només passava en els seus somnis.
Als seus somnis hi passaven moltes coses últimament.
“Amb prou feines havia pogut parlar amb ella sense semblar idiota. Potser tot plegat li venia gran, allò de les dones, el joc de la seducció, la feina que l’amor exigia”
Quan va tornar, tots estaven petant la xerrada menys la M., que la va mirar amb atenció. Va seure, nerviosa, i va pensar a confessar-li que se sentia igual que la Marguerite Duras, que molt aviat a la seva vida ja va ser massa tard, però en lloc d’això va sortir a prendre l’aire. Va encendre una cigarreta i se’n va sentir terriblement culpable. Deixar de fumar, una altra cosa a la qual arribava tard, i la feia sentir pitjor encara. La qüestió, començava a adonar-se’n, era no gaudir de res ni amb res.
N’estava farta.
Va notar la presència de la M. darrere seu i es va angoixar. No podia estar al seu costat sense sentir-se beneita.
—Et trobes bé? —va preguntar-li la M.
—Sí —va respondre, avergonyida.
La M. la va mirar, semblava no entendre res.
—T’he fet alguna cosa?
—No.
Es van mirar de fit a fit. La M. l’observava tractant de comprendre què passava; ella es va sentir nua sota el seu esguard. Després, quan va acabar de fumar, va anar cap a la porta del local per tornar a l’interior —va pensar que es feia tard per estar tanta estona soles totes dues—, però la M. la va aturar.
Tenia uns altres plans.
—M’agrada mirar-te —va confessar-li la M.
—A mi també m’agrada —balbotejà.
Potser més valia fer tard a la vida que no arribar-hi mai.
Patricia Castro, editora i autora de Les amants
Un peveter ple de cendres
