Raquel Blanca. Metàfora Project. Foto: Lili Marsans, Soledad Soler
Mentre em succionava el cony pensava. Pits. És cert que tinc uns pits normals. Bonics i normals. Normatius, diguem-ne. Mugrons de grandor proporcional a un pit mitjà. Ni gran ni petit. Un to rosadet i sense estries. Llisos.
Podria pensar que aquesta persona que s’afanya per complaure’m és aquí pels meus pits normatius. Durant molt de temps vaig pensar que era el que podia oferir. Retrunyia en el meu cap: “Tot i la meva discapacitat, tinc uns pits bonics i normatius”.
“Durant molt de temps vaig pensar que era el que podia oferir. Retrunyia en el meu cap: ‘Tot i la meva discapacitat, tinc uns pits bonics i normatius'”
Tot va canviar quan van adaptar les festes queer. Les van començar a anomenar festes queer-crip. Estupideses. Només havien posat una rampa i pensaven que amb això podien vincular un col·lectiu amb un altre. Parlar de les nostres lluites. Entendre’ns. Donar-nos consol. Incloure la quota coixa per principis polítics a cada trobada. Ser les nostres amigues. Aquell era el problema. Només volien ser les nostres amigues. Ofensiu. Poc polític. No follar-te la teva companya de lluita és poc polític. Tenien por? Els fèiem fàstic? No s’havien fixat que també tenim pits? Que som éssers sexuats. Llavors, un dia, en un cabaret queer-crip, em van demanar ser la presentadora. La quota. No hi havia artistes crip aquell dia i se’ls desquadraven la inclusió i els principis polítics. Em vaig apropar al micro i, abans de començar el sarau, ho vaig preguntar: “Per què no folleu amb nosaltres?”. Es va fer un silenci. Va romandre. I després d’uns segons en què l’aliança va començar a penjar d’un fil i l’horitzó i el futur es tornaven feixistes, una de les amigues va dir: “A mi em posen molt les teves mans tortes”. Una altra digué: “A mi, els teus peus petits i suaus”. Una altra continuà: “Jo vull fregar-me contra la teva cuixa espàstica, però pensava que era molt capacitista dir-t’ho”.
“Em vaig apropar al micro i, abans de començar el sarau, ho vaig preguntar: ‘Per què no folleu amb nosaltres?’. Es va fer un silenci”
—I els meus pits? No us agraden els meus pits?
—Els teus pits són normals —digué aquella que tot just havia admès que li agradaven les meves mans tortes—. Estan molt bé, però tens altres parts molt més interessants, per no parlar de les fantasies que em desperta la teva cadira.
Pensativa, vaig baixar de l’escenari. Quinze festes, quaranta assemblees i algunes gestions després vam començar a menjar-nos el cos.
Metàfora Project
Metàfora Project és una proposta artística dirigida per dones i identitats dissidents amb diversitat funcional, dins del marc del projecte “El teu cos, el teu camp de plaer” i el programa sexualitats-educació sexual feminista de l’entitat SIDA STUDI. El projecte va ser reconegut amb el Premi 8M Maria Aurèlia Capmany 2023.
Metàfora Project és una producció fotogràfica participativa sobre sexualitats i diversitat funcional, però també és un qüestionament crític des del plaer a la sexualitat normativa i al capacitisme, un contra-imaginari il·limitat del desig, un clam per la llibertat sexual i un camí per reivindicar justícia eròtica. I tu, com desitges?
Equip artístic
Protagonista: Raquel Blanca. Idea original: Patricia Carmona. Direcció artística: Iker Nafta. Fotografia i edició: Lili Marsans, Soledad Soler. Relat: Elena Prous. Audiodescripció: Carme Guillamont. Traducció i locució: Monica Caldeiro. Autoria: Sexualitats – educació sexual feminista, un programa de SIDA STUDI.
Relat literari: A la teva teoria li falta llit, i li falta llit amb mi
