Fotograma de ‘La substància”. Foto: Filmin
“Alguna vegada has somiat amb una millor versió de tu? Més jove, més guapa, més perfecta”.
La substància (2024) és un thriller psicològic que, per a alguns, forma part del gènere de la comèdia negra. Per a mi, és una de les millors pel·lícules de l’any, ja que aborda temes interessants relacionats amb la imatge i l’autoestima. Jo diria que el tema principal és com els trastorns dismòrfics corporals s’alimenten dels estàndards de bellesa, les poques eines emocionals que tenim, una indústria famolenca i àvida de diners, i els traumes de rebuig, que en la nostra comunitat tenen una capa addicional relacionada amb la nostra orientació sexoafectiva i expressió de gènere.
La substància és protagonitzada per Demi Moore i dirigida per la cineasta francesa Coralie Fargeat. La pel·lícula explica la història d’Elisabeth, una actriu en decadència que descobreix un misteriós sèrum capaç de crear una versió alternativa i millorada d’ella mateixa, que amenaça de prendre el control de la seva vida. Amb una fotografia hipnòtica, un guió impressionant i un ritme frenètic, La substància es converteix en una sàtira inquietant sobre la bellesa, l’envelliment i l’obsessió per la perfecció.
Amb unes interpretacions molt destacables, tant de Moore com de la seva versió millorada, interpretada per Margaret Qualley (Sue), i del secundari Dennis Quaid, que aconsegueix generar un profund rebuig amb el seu personatge, Harvey, el director de la cadena de televisió per a la qual treballen Elisabeth i Sue.
“Moltes persones queer poden sentir-se identificades amb l’Elisabeth, especialment aquelles que han experimentat rebuig o inseguretats sobre la seva imatge”
La pel·lícula competeix als Òscars en les categories de Millor Pel·lícula, Millor Actriu, Millor Direcció, Millor Guió i Millor Maquillatge.
Moltes persones queer poden sentir-se identificades amb l’Elisabeth, especialment aquelles que han experimentat rebuig o inseguretats sobre la seva imatge. Elisabeth com molts de nosaltres, sobre-compensa en un àmbit de la seva vida aquelles altres parts que no accepta i que prefereix mantenir tancades i alimentades a base de vergonya, culpa i odi, allunyant-les dels altres. Molts de nosaltres evitem, conscientment o inconscientment, tenir connexions profundes, perquè en la intimitat les portes s’obren, i aquella part de nosaltres reclosa en una habitació esterilitzada, sense llum i amb taques de sang, comença a ser visible.
Ens fa por la nuesa emocional i física, perquè si nosaltres mateixos no hem estat capaços d’acceptar, al llarg dels anys, aquelles parts que no ens agraden, creiem que els altres tampoc ho faran. De fet, arribem a creure que, si les veuen, sentiran el mateix rebuig i fugiran.
Imatge promocional de ‘La substància’
Fa dècades que ens enfoquem en el físic, generació rere generació. Des dels anys vuitanta, quan mostrar-nos forts i sans era essencial per dir-li al món, i especialment als altres homes, que estàvem sans i no teníem VIH, fins a l’actualitat, on trobem trastorns com la dismòrfia de filtres, en què qui la pateix no es reconeix al mirall perquè assumeix que la seva imatge real és la que ha creat a Instagram o altres xarxes socials, a través de filtres i retocs, i que ha estat validada per likes, cors i flames.
Les mentides a Grindr sobre l’edat, les fotos allunyades de la realitat, els XXL que són X, els XL que són L i els L que són M, no són res més que el resultat d’una exigència que ens demana ser més del que som, com si mai no fóssim prou. Com si la millor versió de nosaltres mateixos només estigués en el futur i no en el present. I així, ens venen sucs detox, tints per als cabells, exercicis de Kegel, plantilles que ens fan tres centímetres més alts, suplements, retocs i, per descomptat, més hores de gimnàs i dieta per arribar-hi.
Però mai n’hi ha prou, perquè cap d’aquests productes calla la veu que tenim dins i ens compara amb els altres. Una veu que s’uneix a les opinions sobre el cos a la televisió, a les xarxes socials, a la família i als grups d’amics. Demanant més i més esforç i insatisfacció.
“Fa dècades que ens enfoquem en el físic. Des dels anys vuitanta, quan mostrar-nos forts i sans era essencial per dir-li al món que estàvem sans i no teníem VIH”
Però el que és realment fastigós és una indústria que s’alimenta de nosaltres, de les nostres inseguretats i la necessitat de ser acceptats, mostrant-nos com som d’imperfectes, quant ens falta per assolir la perfecció i com aconseguir-la si invertim diners en ella.
He sentit moltes persones escandalitzar-se per les escenes de la pel·lícula, dir que no calia tanta sang i tanta violència. Però aquí és on jo veig un dels punts forts del film: la hipocresia o la dissociació sobre nosaltres mateixos.
Potser les cirurgies estètiques no tenen sang, carn, mutilacions i cicatrius? I en molts casos, no són innecessàries? Alguns alarmats per la violència de la pel·lícula, s’han sotmès o volguessin sotmetre’s a cirurgies o tractaments estètiques altament invasives i traumàtiques per al cos, i les troben necessàries. Però, no pot ser això encara més violent que una escena de ficció en una pel·lícula?
La pel·lícula és ficció, però el que fem amb el nostre cos és real. El problema és que als anuncis repetitius i de menys d’un minut a les xarxes socials sobre intervencions estètiques, no ens mostren el que passa al quiròfan. Perquè això no interessa, això podria fer que passessis de llarg i potser et planteges acceptar-te a tu mateix.
“Potser les cirurgies estètiques no tenen sang, carn, mutilacions i cicatrius? I en molts casos, no són innecessàries?”
“Tingues cura de tu mateix”, diu Sue, mirant a la càmera amb la seva cara i somriure perfectes, amb una candidesa que et fa desitjar ser ella. “Tingues cura de tu mateix”, diu Sue després de guiar, juntament amb un grup de noies i dos nois molt semblants a ella, la seva luxuriosa audiència en l’apetitosa i saludable sessió d’aeròbics matutins al ritme de Pump it up.“ Tingues cura de tu mateix”, diu, i tu sents que t’has de cuidar com ella per ser com ella: desitjable, jove, radiant i ferma.
Però hi ha alguna cosa que la seva audiència no veu, però nosaltres sí. Ella té una part de si mateixa deteriorant-se al terra del bany de casa seva, i s’està destruint a si mateixa. Al contrari, en el nostre dia a dia, aquesta part fosca no es veu a les stories d’Instagram dels influencers gurús dels abdominals marcats i els braços forts, però molt probablement existeix.
Què fem? És difícil trobar una resposta definitiva, però alguna cosa he interpretat de La substància. El primer, donar un punt crític a com ens tramiten i imposten els estàndards de bellesa pot ser un primer pas.
“‘La substància’ és ficció, però el que fem amb el nostre cos és real”
Per l’altra, una vida centrada en una sola àrea de tu mateix, com és el cas d’Elisabeth, enfocada exclusivament en la seva feina, que depèn del seu cos i de la seva fama, es converteix en un problema quan aquesta àrea trontolla i sents que ja no seràs admirat ni estimat. Per això és important desenvolupar altres àrees: els amics, la família, les aficions, ajudar altres persones. Viure amb diverses versions de tu mateix.
És aquí on resideix la substància de l’assumpte: aprendre a donar espai a cada versió de nosaltres mateixos, millors i pitjors, lletges o boniques, i acceptar-les i evolucionar en elles.
Si veus la pel·lícula o si ja l’heu vist, és important, tal com ens diu La substància, recordar que en tot moment de la pel·lícula, l’Elisabeth i la Sue són la mateixa persona, i que l’abús, d’una banda, genera conseqüències en l’altra. Llavors, pot ser que la clau estigui en l’equilibri entre totes les nostres parts i versions. Tal com Elisabeth va demanar per telèfon a “la substància” quan la seva versió rosa i jove va estar excedint el sues límits:
“La balança ha de ser respectada”
Andrey Montero, escriptor i membre del Ram de l’Aigua. Instagram: @andreymontero.escritor
