‘La masculinitat del meu cony’

“Enhorabona! Té vulva, és un mascle.

El monitor projectava allò que, durant dècades, havia estat interpretat com una veritat definitiva: EL SEXE. I, en aquell gest de mirar dins el ventre, s’esperava una resposta binària. El que es va veure no va provocar cap sorpresa. El cos que creixia portava cony. Un cony petit, dibuixat amb la mateixa precisió amb què s’observen els batecs del cor.

En aquell instant, la constatació que aquell cony sols significava una cosa: era un mascle. Mare i Pare, entusiasmadis, varen plorar d’emoció i donaren les gràcies al ginecòleg. Estaven preparadis per donar la benvinguda a la seva criatura.

“Aquell cony sols significava una cosa: era un mascle”

En aquell univers paral·lel, potser sense ser-ne del tot conscients, aquella família va presenciar una altra manera de néixer al món.”

El cos com a metàfora

Hi ha dies que em miro al mirall i no sé si veig un cos o una metàfora. Sento que el meu cos és una realitat canviant. No és el mateix de fa anys, ni tampoc serà el mateix en un futur. No només perquè hagi canviat físicament, sinó perquè ha canviat la manera com l’habito. I això ho transforma tot.

El meu cos té capacitat comunicativa. Sense paraules conta una història, i al mateix temps ha format part d’una narrativa col·lectiva i social. Ha estat anomenat de moltes maneres abans que jo tingués paraules pròpies. Va ser descrit, etiquetat, interpretat. Abans que jo obrís la boca, ja carregava un significat que determinava, sense demanar permís, com s’havia de moure, de parlar i ser percebut.

“Hi ha dies que em miro al mirall i no sé si veig un cos o una metàfora”

Davant del mirall, observava aquell cony dissident, però no eren els pits peluts ni la forma de la meva veu allò que havia canviat, sinó la meva mirada, la pròpia experiència del gènere. Eren totes les capes d’expectativa que la societat col·locava damunt meu, com si fossin evidències, les que a poc a poc es desmuntaven.

Però podia jo resignificar i reapropiar-me de tants anys d’història binària al mapejat del meu cos? Podia canviar la mirada mentre aprenia què significava per a mi la masculinitat no binària que expressava aquesta corporalitat? Per a mi, va arribar com una revelació, com una espècie de missatge sagrat i alliberador.

“El cos com a còmplice de la meva identitat no m’enfronta, m’empodera i és part d’ella”

Tot va començar com un joc, divertit, innocent, sense pretensions. Un joc d’etiquetes i mirades. Butler ja ens va parlar sobre la construcció social del sexe. I si aquell cos, amb les seves corbes, amb la seva capacitat de gestar, de lactar, amb els seus sagnats, de sobte habitava en la masculinitat? I si això també significava ser un home?

El cos com a còmplice de la meva identitat no m’enfronta, m’empodera i és part d’ella.

“Fins a quin punt les expectatives socials sobre el cos condicionen la nostra experiència del gènere?”

Habitar la masculinitat era una provocació a l’hegemonia masculina, una reivindicació política d’existència. Una forma d’estar al món. I també és una pregunta constant: fins a quin punt les expectatives socials sobre el cos condicionen la nostra experiència del gènere?

La disfòria com a deute col·lectiu

Hi ha un moment imperceptible en què adquirim un deute social. No amb un banc, sinó amb la història i la cultura que heretem. Aquesta herència imposa expectatives sobre el cos que passen de generació en generació, com si el cos ens fos donat a crèdit, amb una lletra petita que diu: hauràs de tornar-lo corregit, ajustat, normatiu. Un cos que, de sobte, sembla no ser del tot nostre.

Tanmateix, aquesta càrrega no és exclusiva de les persones trans. És una pressió transversal que afecta cossos de tots els gèneres. Em pregunto què passa amb aquelles nenes cis que, en plena pubertat, són diagnosticades d’hirsutisme. Com si tenir pèl fos una patologia. Si aquell mateix pèl el tingués un noi, li posaríem nom? El medicaríem? El miraríem amb compassió?

“Ens agrada parlar de la disfòria com una experiència trans. Però i si la disfòria fos, en realitat, una fractura entre el cos que som i el cos que el món espera que siguem?”

I què passa amb les dones barbudes, silenciades, depilades fins a desaparèixer? Amb els homes amb ginecomàstia que se sotmeten a mastectomies per ajustar-se a una idea rígida de masculinitat? Qui decideix que uns pits són femenins i altres no? I si parléssim dels pits com una part del cos neutra, oberta a significats múltiples?

Ens agrada parlar de la disfòria com una experiència trans. Però i si la disfòria fos, en realitat, una fractura entre el cos que som i el cos que el món espera que siguem? I si la veritable cura no passés per modificar-nos, sinó per desmuntar el relat social que ens diu com hauria de ser un cos legítim?

“Potser la pregunta no és qui té disfòria, sinó qui se’n beneficia. I quin és el cost que paguem, col·lectivament, per sostenir un sistema que ens obliga a encaixar”

Potser la pregunta no és qui té disfòria, sinó qui se’n beneficia. I quin és el cost que paguem, col·lectivament, per sostenir un sistema que ens obliga a encaixar. Aquelles identitats cis sense cispassing, que també s’amaguen, s’operen, es modifiquen per reafirmar el seu gènere… també formen part d’aquest malestar compartit, d’aquesta fractura col·lectiva. Però hi ha realitats que es qüestionen més que d’altres, a qui es demana que lluiti pel dret a la dissidència corporal, a la dona cis que es fa un augment de pit, o a la dona trans igualment es realitza una mamoplàstia? S’exigeix a les persones trans que lluiten per a l’autoacceptació mentre es té una actitud compassiva cara les vivències cis que reafirmen el seu gènere a través de les modificacions corporals? Sobre qui estem ficant aquesta càrrega compartida, sobre el privilegi o l’opressió?

El problema no està en el cos que tenim, sinó en el relat que ens hem cregut.

Resignificar la masculinitat

El gènere escollit o el gènere que varen escollir per nosaltres? Habitar en la masculinitat escollida, fer-ho des de la pròpia, no des del guió heretat. Resignificar el concepte “home” com qui reforma una casa antiga. On habita la feminitat o masculinitat del meu cos? On està la paraula mascle o femella, i què passa si redefineixo aquestes no per provocar, sinó per existir.

De vegades, m’agrada imaginar que trepitjo per primer cop aquest món, amb la mirada de la innocència i el desconeixement. Des de la vulnerabilitat, des de l’entusiasme juganer d’un infant. Observo, escolto, sento. I enmig d’aquest enrenou de formes, paraules i normes, hi ha un moment en què s’agafa consciència i passes de ser una criatura a ser un nen o una nena. A intentar correspondre aquest avatar amb la il·lusió de rebre l’aprovació, l’estima. D’encaixar, de la validació.

“He de pujar a l’escenari i seguir el guió tal com està escrit, o podria, potser, agafar el bolígraf i començar a fer-hi anotacions?”

Ho veig com una obra de teatre que s’activa i jo en soc un figurant més. Una peça que fa dècades que es representa. Amb papers marcats, rols heretats, llibrets fixos. Mentre jo, assegut al pati de butaques d’aquest teatre del gènere, em pregunto: he de pujar a l’escenari i seguir el guió tal com està escrit, o podria, potser, agafar el bolígraf i començar a fer-hi anotacions?

Desitjo habitar la paraula “home”, però no com una gàbia, sinó com una casa en reforma. Una casa on pugui enderrocar parets i obrir finestres. Vull que sigui meva, no heretada. No una identitat construïda des de fora, sinó una decisió que neixi des de la pròpia agència. No vull ser un home perquè em pertoca o perquè ho he de demostrar. Vull ser-ho perquè puc donar-li el meu propi significat.

“Hi ha tantes masculinitats no escollides que només repeteixen patrons apresos que fan d’homes com qui actua un paper”

Hi ha tantes masculinitats no escollides que només repeteixen patrons apresos que fan d’homes com qui actua un paper. Que s’enfaden quan tenen por, que fan servir el sexe per dir el que no saben expressar amb paraules, que imposen silenci quan voldrien plorar. Aquesta masculinitat no desitjo que sigui la meva. I potser és des d’aquesta distància, assegut a les butaques, que puc començar a imaginar una altra manera.

Una masculinitat no binària. Una masculinitat fluida, autònoma, sensible, que menstrua, que té cony, que gesta, que estima i és estimada. Una masculinitat que no necessita imposar-se per existir. Que no s’entén com a oposició a la feminitat, sinó com una expressió més del que és humà.

“Una masculinitat no binària. Una masculinitat fluida, autònoma, sensible, que menstrua, que té cony, que gesta, que estima i és estimada”

Penso que no estic sol. Som moltes les persones que estem qüestionant aquest guió. Algunes des de la infància, altres des de l’adultesa; algunes des del gènere assignat, altres des de la transgressió conscient. I no som les primeres: abans que nosaltres, altres veus van començar a parlar. Quan les dones vàrem deixar les faldilles per també posar-se pantalons. Quan els homes van desitjar mostrar el seu afecte i vulnerabilitat davant del món. Quan les iaies van començar a dir que havien estat massa temps callades.

“Puc ser un home? Però… quina mena d’home vull ser? I per què, i per a qui?”

No és nou, això. És un moviment llarg, a vegades silenciat, però constant. Un murmuri que ara es torna veu. Una veu que no vol destruir, sinó transformar. Que no vol fer fora ningú de l’escenari, sinó convidar a repensar l’obra. A canviar-ne el guió. A fer-lo més ample, més viu, més nostre.

I la pregunta segueix: Puc ser un home? Però… quina mena d’home vull ser? I per què, i per a qui?

Som totes les nostres possibilitats de ser

La meva feminitat viscuda, la meva socialització com a dona, també forma part d’aquesta masculinitat que habito avui. Tots aquells anys en què el món em va llegir com a nena, com a dona. Aquells moments en què em van ensenyar com hauria de parlar, moure’m, ser. Aquelles violències petites i grans, les subtils i invisibilitzades. Els silencis. Les renúncies. Les rialles forçades. La bona nena.

Tot això també és meu. No m’ho esborro ni ho rebutjo. Ho duc a dins i ho sumo. Forma part d’aquesta masculinitat que ara resignifico, no me la resta ni me la qüestiona: me l’arrela. Me la fa meva.

“La meva feminitat viscuda, la meva socialització com a dona, també forma part d’aquesta masculinitat que habito avui”

Perquè sí, soc un home amb cony, que ha viscut com a dona, i la meva història, com la de tantes vides cis, també mereix ser completa. I no, no em sento malament amb la meva corporalitat. De fet, com a persona trans, he tingut el privilegi de poder habitar-la en la forma que desitjo, de fer-la meva per habitar la paraula que em representa. He pogut veure el guió des de fora, trencar-lo i reescriure’l amb mans pròpies. I això, per a mi, no és un motiu de vergonya, sinó d’orgull.

“Perquè sí, soc un home amb cony, que ha viscut com a dona, i la meva història, com la de tantes vides cis, també mereix ser completa. I no, no em sento malament amb la meva corporalitat”

Desitjo, igualment, que aquesta etiqueta sigui fluida, oberta, que em permeti continuar jugant. Amb aquella mirada neta, innocent, curiosa, des de l’agraïment i la celebració de la pròpia existència.

Perquè entenc que les persones som molt més que un gènere, i que aquest deute adquirit no és només meu ni de les persones trans, sinó de totes les persones, en un sentit ampli.

“Perquè entenc que les persones som molt més que un gènere, i que aquest deute adquirit no és només meu ni de les persones trans”

On totis, som totes les nostres possibilitats de ser, des d’allò cis, des d’allò trans, des d’allò humà.

Des del reconeixement i la validació de cada una d’aquestes formes alternatives de respondre, amb veu pròpia, la pregunta més antiga i més viva que tenim: qui soc jo?

Una reencarnació en vida

Hi ha naixements que no passen al ventre. Passen a la intimitat, en la nostra forma de percebre el món i, per tant, a nosaltres mateixes. Passen en el moment exacte en què canvia la mirada. Quan deixem de veure’ns com ens van ensenyar. Quan deixem de mirar-nos amb els ulls del judici, de la norma, d’allò preestablert.

“Hi ha naixements que no passen al ventre. Passen a la intimitat. Passen en el moment exacte en què canvia la mirada”

Reencarnar-se en vida no vol dir deixar de ser qui eres. Vol dir començar a deixar-te ser. Vol dir tornar al mateix cos, però amb una presència nova. Mirar-lo i reconèixer-hi un espai d’habitar, no un camp de batalla. Vol ara us miro jo, i no el món per mi.

Cada instant de consciència alguna cosa reneix, com una oportunitat per canviar la relació amb el nostre cos, el nostre discurs intern, per reescriure la pròpia història. Es tracta d’una revolució interna que transforma com ens toquem, com ens relacionem amb el desig, com ens situem en un món dicotòmic sense escollir bàndol.

“Quan el gènere deixa de ser una presó i es torna un espai on jugar, construir i estimar-se. Un espai on poder ser”

En el fons, potser es tracta d’això: de permetre’ns morir a la mirada imposada, i tornar a néixer en la pròpia. Reencarnar-nos, una vegada i una altra, dins la mateixa pell, però des d’un lloc diferent.

I potser, des d’aquí, és quan el gènere deixa de ser una presó i es torna un espai on jugar, construir i estimar-se. Un espai on poder ser.

Luc Cerverón Ruiz, facilitador del Grup de Persones Trans i No Binàries del Centre LGTBI

Luc Cerverón: “El Grup Trans i No Binari aconsegueix fer xarxa, crear famílies escollides i trobar suports”