Anunciación (2023). Oli sobre llenç de Fabián Cháirez. Entrada Imaginart Gallery. Foto: Felip González
Tota lectora de la revista Orgull, potser, hauria de conèixer l’aposta transgressora i compromesa amb el col·lectiu LGTBIQ+ i els discursos feministes de l’espai artístic Imaginart Gallery, ubicat a l’avinguda Diagonal 432 de Barcelona. Un espai dinàmic i emblemàtic que, gràcies a l’engrescament del seu director, en Benito Padilla, ha situat a la galeria d’art en un marc de referència contracultural per allotjar i produir projectes artístics més contestataris amb els esquemes i normes morals i socials imperants, com molt bé s’han pogut constatar a les exposicions dedicades a les escatològiques fotografies del Peter-Joel Witkin, els grafitis homoeròtics del Keith Haring, o bé els misògins constructes socials femenins reflectits en les pintures de la Rosalía Bronstein.
L’aposta de la galeria del mes de març, s’ha centrat en l’exposició individual del pintor mexicà Fabián Cháirez (Chiapas, 1987) que, sota el títol Las plumas ardiendo al vuelo, reuneix un conjunt d’obres força simbòliques, protagonitzades en paraules del pintor “per persones racialitzades, dissidents sexuals i de gènere”. Poètiques plàstiques que, des d’una estètica neoclàssica i propera al realisme màgic, es descodifiquen una multiplicitat de confidències íntimes, desitjos libidinosos, exhibicionisme, empoderaments etnoracials i culturals, lgtbiq-erotisme, entre d’altres.
Éxtasis (2018). Oli sobre llenç de Fabián Cháirez. Foto: Felip González.
Fabián Cháirez, llicenciat en les Arts Visuals a la Universidad de Ciencias y Artes de Chiapas, és un pintor conegut per les contínues polèmiques avivades en l’àmbit artístic contemporani llatinoamericà, ja que les seves obres són famoses per visibilitzar i enaltir identitats, desitjos, deliris i sexualitats dissidents, invisibilitzades per una Història de l’Art esbiaixada. En el cas del projecte expositiu Las plumas ardiendo al vuelo, Cháirez recrea tot un imaginari plàstic en clau queer, centralitzat en aquells comportaments hedonistes i perversos, provinents de fílies morboses, fetitxes i deliris lgtbiq-eròtics. En altres paraules, dona veu a una eròtica del poder encarnada en la projecció d’altres identitats masculines racialitzades, la transgressió dels gèneres, i, per tant, el qüestionament d’una sexualitat heteronormativa.
Pel que fa a la temàtica, l’artista proposa dos grans blocs interconnectats en els dos espais de la Imaginart Gallery, gràcies a una marcada figuració realista força expressiva, on s’hibrida els codis plàstics propis d’un realisme màgic mexicà, la connexió amb la grandiloqüència mística d’una imatgeria neobarroca, i l’anàlisi rigorosa d’una factura neoclàssica. Abans de res, cal mencionar el reclam de la gran pintura titulada Anunciació (2023), ubicada a l’entrada a la galeria, que està presidida per una escena lasciva i lesboeròtica entre una monja carmelita i un immaculat àngel femení, que segellen la seva unió fraternal i submissió amb la religió, mitjançant la transmissió escatològica d’un roser regalimat de saliva.
Un cop superat aquesta entrada iniciàtica, a la planta baixa s’ha recreat una mena de pinacoteca consagrada a retrats de personatges religiosos, com a representants d’una Església contrareformista colonial. Personatges que, en clau queer, indigenista i afrodescendent, protagonitzen una performativitat escenogràfica homoeròtica i lesboeròtica que, salvant les distàncies, recorden a les composicions barroques i personatges místics del pintor italià Caravaggio (1571-1610). En aquesta línia, s’ha de fer esment la unió metafísica i lesboeròtica de dues monges jerònimes amb l’obra Éxtasis (2018), unides pels seus caps i per l’estreta aproximació dels seus cossos, que experimenten juntes una mena d’orgasme ascètic o èxtasi místic teresià.
Sacramento II (2023). Oli sobre llenç de Fabián Cháirez, cortesia d’Imaginart Gallery.
Sense deixar la mateixa planta baixa, el recorregut d’aquest espai s’endinsa envers situacions de caràcter sadomasoquistes o fetitxistes, on observem un cardenal que gaudeix de la seva submissió canina al seu amo dominatrix en la peça Agnus Dei (2023), un clergue s’uneix amb Jesucrist a través de la saliva i l’acte de llepar els peus d’un gran Crucifix escultòric barroc interpretat en la pintura titulada Sacramento I, (2023), o bé un altre religiós es recrea empassant-se grassament la cera blanquinosa que regalima cap avall d’un gran ciri litúrgic, reflectit a l’obra Sacramento II, (2023). Finalment, cal afegir que, al costat d’aquestes temàtiques contrareformistes, l’artista hi ha inserit altres personatges provinents d’una mística transcendental i ancestral connectada amb la cosmovisió dels pobles indígenes de la zona de Chiapas, com per exemple la representació de La bruja de Texoco (2022) o d’un metafísic personatge transgènere materialitzat en la peça El retorno (2020).
I, finalment, pel que fa a les obres exposades al primer pis de la galeria, predominen una sèrie de retrats de personatges masculins, provinents del món rural amb els seus característics barrets d’ales amples o charros, com ara el famós retrat eqüestre d’un Zapata despullat i queer titulat La Revolución (2019). També, apareixen altres figures provients d’ambients selvàtics i del món de la lluita lliure mexicana representada en la pintura Desnudo de hombre (2023). En definitiva, una plèiade d’homes de la zona de Chiapas que projecten orgullosament una diversitat corporal racialitzada i erotitzada, a través de gestos i postures ambigües, seductores i de dubtosa virilitat. Una masculinitat alterada i allunyada dels cànons heteropatriarcals i occidentals.
Felip González, docent de l’ESDAPC i crític d’art.
