‘I encara un cop més’ de Mar Sifre Rigol. oto: Joanna Chichelnitzky
L’Emma i l’Aina són dues noies que es coneixen una nit de festa, de casualitat. Són amigues d’amigues. S’agraden des del primer moment i de seguida connecten. La por, les inseguretats, els vincles fugaços i la falta de comunicació marcaran gran part de la seva relació. Al llarg dels anys, però, es trobaran un cop i un altre, atretes per la necessitat d’aclarir les coses, entendre els seus sentiments i viure’ls.
‘I encara un cop més’, editada per Lluny del Ramat, és la primera novel·la de Mar Sifre Rigol, directora d’Orgull. Una obra contemporània que parla d’una generació que es vanta amb la importància de construir relacions basades en la comunicació i la responsabilitat afectiva, però que en realitat no sap com gestionar-les.
Aquest és un fragment de la novel·la, que ja es pot trobar a llibreries.
Passo per la barra i torno cap a l’Emma amb dos Spritz pagats a 2 € cadascun. Els ulls li brillen quan li dic el preu, és potser més rata que jo, l’adoro.
Ens els bevem com si fossin aigua i en menys de cinc minuts ja s’ha aixecat per prendre’n dos més. Entren com si res, però com si res també pugen i de mica en mica ens desinhibim.Flirtegem sense pudor, ens acariciem amb ganes d’arribar més lluny i ens besem com si estiguéssim soles. Ens hem accelerat en un moment. Cada cop som més a prop i no m’assec a sobre seu perquè sé que no hauria de fer-ho, però me’n moro de ganes. Fa una bona estona que no pronunciem paraula, només ens mengem la boca. Sense que ho esperi, se separa dels meus llavis, s’acosta a la meva orella i diu:
—Realment, tenia ganes de fer això —La seva mà, sota la taula, va a parar al meu entrecuix per sobre dels pantalons. Tot i la roba m’estremeixo i la miro amb luxúria. Dona’m molt més, per favor—. Potser estaria bé anar tirant.
—Sí, anem cap a casa —dic mig avergonyida, però decidida.
Recullo les coses i quan alço el cap per anar-nos-en, veig que és a la barra i torna amb dos gots més de Spritz.
“Flirtegem sense pudor, ens acariciem amb ganes d’arribar més lluny i ens besem com si estiguéssim soles”
—Així ens entretenim fins a arribar a casa teva —Em pica l’ullet. Em posa molt quan ho fa.
—És a menys de cinc minuts, que potser has begut tant que ni te’n recordes?
—Doncs ens haurem d’espavilar per acabar-los, perquè a casa teva tinc pensat fer altres coses —Tot i tenir les mans ocupades, no li costa inclinar-se i fer-me un petó que m’encén encara més.
Em separo, agafo un dels gots, faig un glop llarg i començo a caminar en direcció a casa meva. L’Emma em segueix, no em cal tombar el cap per saber-ho.
“Trigo més del compte en trobar les claus perquè a la meva ment només hi ha la necessitat imperial de fer-la gemegar”
Anem tan borratxes i tan embalades que ni giro el cap per veure la Chiesa del Gesú Nuovo de nit, ni tampoc li dic a l’Emma que se la miri. Devia estar ocupada quan hem passat per davant. No sé quan ens hem acabat els Spritz que ha demanat abans de sortir del bar, però quan arribem al meu portal, a les meves mans només hi ha el seu cos. La pell de la panxa, suau sota els meus dits, em sembla un somni.
Intento obrir el portal i ella aprofita per llepar-me i mossegar-me el coll. Trigo més del compte en trobar les claus perquè a la meva ment només hi ha la necessitat imperial de fer-la gemegar. Per fi l’obro i faig un pas endavant, gairebé cau, però per sort riu.
—Ei —dic aguantant el riure—, ens queden quatre pisos d’escales. Quan abans arribem, abans comencem.
—Jo ja havia començat —i torna a apoderar-se del meu coll. Sento com les cames em flaquegen.
M’escapo i m’escapoleixo per les escales.
—Va, no triguis —dic a mitja veu, intentant que no em senti tothom.
M’afanyo a pujar perquè sé que si m’atrapa no voldré tornar-la a deixar anar. M’atrau massa la idea de follar en algun d’aquests replans. Però visc aquí, em dic a mi mateixa per deslliurar-me del pensament. Arribo a la porta del pis i em maleeixo per haver tornat a guardar les claus a la bossa. Quan les trec, l’Emma m’agafa per la cintura. Faig un bot i un petit xiscle d’esglai.
—No cal que t’espantis —xiuxiueja—, si sabies que venia.
—No m’has espantat —Intento aparentar serenitat—, t’estava esperant.
—Ah sí?
“M’afanyo a pujar perquè sé que si m’atrapa no voldré tornar-la a deixar anar. M’atrau massa la idea de follar en algun d’aquests replans”
S’apropa encara més del que ja estava, si és que això és possible, i encaixa el meu cos entre el seu i la paret. La seva llengua sembla que s’ha obsessionat amb el meu coll i la seva mà descorda el botó dels meus texans, baixa la cremallera, separa la seva boca de la meva pell, em mira i llepa els seus dits índex i cor, que van directes al meu clítoris. Les cames em fan figa i m’agafo a ella per no caure. Entre els primers gemecs li murmuro a cau d’orella:
—Sempre has de començar tocant-me tu?
—L’última vegada no vaig arribar a tocar-te el cony. Em moria de ganes de sentir-te així de mullada.
“Intensifica el frec i deixa anar el meu coll per mirar-me fixament. M’accelera encara més que em clavi els ulls quan em toca, i ho deu saber”
Déu meu, em posa moltíssim. No li responc perquè em fa gaudir tant que no puc articular paraula. Ha aconseguit encertar el punt exacte de plaer i no el deixa anar. Continua masturbant-me i sé que estic a punt de tenir un orgasme. No controlo el meu cos. Creuem la mirada i entén que puc arribar en qualsevol moment. Intensifica el frec i deixa anar el meu coll per mirar-me fixament. M’accelera encara més que em clavi els ulls quan em toca, i ho deu saber. No atura el moviment fins que el meu cos es converteix en un espasme brutal. Procuro no aixecar la veu, però sé que ho faig. M’escorro als seus dits i quan he acabat, me n’adono que això d’ara és el silenci, fa cinc minuts que ens ha pogut sentir tota l’escala. Ric i l’abraço. Se separa i em fa un petó als llavis.
—Entrem? —em demana.
Mar Sifre Rigol, directora d’Orgull i autora del llibre I encara un cop més
‘I encara un cop més’: el cant a l’amor lèsbic i l’amistat de Mar Sifre Rigol, directora d’Orgull
