Exemplars del primer número de la revista Orgull. Foto: Elena Pastor / Ajuntament de Barcelona
El 16 de juliol em van convidar a parlar sobre el periodisme LGTBI a l’Espai Línia amb una trobada al voltant del tema “Quin és el futur del periodisme LGTBI?”. Per a preparar-me la intervenció vaig fer algunes reflexions: existeix el periodisme LGTBI? I si és que sí, com el definiríem? Vaig dubtar sobre si es referia a la necessitat de canvis al periodisme per incloure de forma transversal el col·lectiu LGTBI a les informacions o si es refereix a aquell periodisme especialitzat en informacions sobre diversitat afectivosexual, familiar i de gènere. En la meua intervenció al debat vaig assumir que es referia a totes dues coses. Engloba el concepte periodisme LGTBI les dues vessants? No ho sé, però sí que crec que és molt important abordar la relació entre el periodisme i un col·lectiu oprimit com l’LGTBI i s’ha de fer des d’aquests dos camins.
El tractament informatiu que el periodisme en dona del col·lectiu ha millorat en els darrers 50 anys notablement, malgrat els riscos que hi ha actualment de donar passes enrere. Encara que semble el contrari: que parlen de nosaltres bàsicament quan ens discriminen i durant el mes de l’Orgull són victòries del moviment fruit d’una estratègia de comunicació per ser visibles. Als anys 80 i 90 es parlava del col·lectiu per estigmatitzar-lo, excepte quan els que parlaven eren els activistes LGTBI. Incidir en el discurs dels mitjans de comunicació ha format clarament part de l’estratègia del moviment LGTBI, com de molts altres moviment socials. Davant la invisibilitat i l’insult la resposta ha estat generar mitjans propis -associatius, de debat o comercials- i generar informacions, esdeveniments i relat propi per a ser visible en el discurs mediàtic i transformar així l’opinió pública.
Tot i les millores, ser visible quan ens discriminen o el 28 de juny és una situació clarament insuficient i millorable. La vessant negativa és que ens han convertit en un tema a part, allunyat de la societat i de la informació quotidiana cosa que facilita el prejudici i l’estigma. En la meua opinió, la situació ideal seria que totes les informacions tinguessen en compte la variable de diversitat afectivosexual, familiar i de gènere. L’objectiu hauria de ser que hi hagués una perspectiva LGTBI en periodisme, que imitaria la perspectiva de gènere, que ens inclogués de forma transversal en les notícies, sempre que aporte informació remarcable, i que ens fes visibles més enllà de si ens afecta exclusivament a nosaltres, de si ens discriminen o si és l’Orgull. Les persones LGTBI estem arreu i, per tant, informativament també hi hem d’estar. Per exemple, si fem un reportatge sobre la memòria històrica, es pot incloure les entitats LGTBI que ho treballen o si fem una entrevista pel dia de la gent gran podem contactar també amb les associacions LGTBI de persones grans.
Un plantejament que vaig desenvolupar en l’article La perspectiva LGBTI en periodisme a la revista BiD de la UOC i la UAB i que està present a les Recomanacions sobre el tractament de les persones LGBTI+ als mitjans audiovisual del Consell de l’Audiovisual de Catalunya a l’equip de treball de les quals vaig participar.
Mitjans propis i informació especialitzada
Evidentment, això és compatible amb la necessitat del col·lectiu i del moviment (com qualsevol col·lectiu i moviment) de debatre sobre si mateix d’una forma autònoma, així com de rebre una informació especialitzada amb major aprofundiment. Una necessitat que el porta a tenir mitjans professionalitzats com Orgull, Shangay, Oveja Rosa, Mirales, el podcast Berenjenales, el Canal You o Gaylestv i que té un històric important: Cascara Amarga, Nación Gay, Dos manzanas, Zero, Nois, etc. Magles. A més, hi ha programes a ràdios públiques com Plurals i Singulars, Ja m’entens o Wisteria Lane. Però també mitjans militants sorgits del mateix moviment com Lambda, Infogai o fanzines com ara la Lloca d’Atzagaia.
Els mitjans propis responen a dues necessitats: la de referents fruit de l’exclusió sistemàtica als mitjans generalistes, però també de la voluntat de tenir espais de debat i d’autoorganització propis del col·lectiu. Amb tot, tenir canals propis de comunicació, que no exclou al públic no LGTBI, permet que el discurs se centre a visibilitzar determinades realitats o temàtiques, tractar-les més a fons i permet donar informació de servei al col·lectiu (campanyes, informació del moviment, reivindicacions, etc.). Passa amb altres col·lectius com ara la gent gran que té mitjans com 65ymás o el feminisme com Pikara Magazine, així com hi ha mitjans especialitzats en àmbits temàtics.
El moviment sempre ha jugat entre la tensió d’aquests dos pols: crear espais “segurs” i la voluntat de traspassar-los perquè siguen transversals i arriben tot arreu. Són dues estratègies necessàries i compatibles i complementàries.
El futur del periodisme LGTBI
I quin és, llavors, el futur del “periodisme LGTBI”? —Si entenem periodisme LGTBI per la suma de les dues estratègies que he citat abans— Segurament haurà de tenir un paper militant davant la revolució cultural conservadora i hiperindividualista —gairebé narcisista— que vol generar l’extrema dreta per tornar, de forma aparentment renovada, als valors del cisheteropatriarcat.
Un paper militant, tant des de les publicacions especialitzades com dels mitjans en general, en defensa de valors democràtics com la diversitat, la no discriminació i la igualtat. I és probable que hàgem de jugar un paper contra les fake news i de defensa del dret a la informació, ja que és bastant probable que l’extrema dreta use de forma massiva la mentida per perjudicar la imatge del col·lectiu i n’haurem de fer front.
A banda, queda pendent per part del moviment molta de pedagogia d’explicar i treballar amb la professió periodística quines són les mancances de l’actual abordatge mediàtic de les realitats LGTBI per afegir una perspectiva LGTBI que ens incloga informativament i ajude a evitar l’estigma.
Vicent Canet Martínez, periodista, activista LGTBI i expert en representació mediàtica del col·lectiu
Vicent Canet reclama més periodisme LGTBI: “Estem millor tractats que fa vint o trenta anys, però la situació és millorable”
