La repressió contra les lesbianes durant el franquisme

“Conductes irregulars especialment per les seves tendències homosexuals”. “La jove presenta greus trastorns de conducta amb tendències homosexuals”. “Sosté relacions ‘massa afectives’ amb altres companyes”. “Considero necessari que la jove sigui reconeguda per un psiquiatre, per presentar símptomes de tipus homosexual”. “A causa de la intensificació d’aquestes tendències, s’aconsella el trasllat a un centre psiquiàtric per al seu millor estudi psicopatològic i tractament”. “Opinem que ha de ser traslladada a un Centre Psiquiàtric per al seu estudi i rehabilitació”. Totes les frases han estat extretes d’informes del Patronato de Protección a la Mujer d’entre el 1965 i el 1973, tot i que la institució també va exercir violència contra les dones durant la transició i els primers anys de democràcia. Consuelo García del Cid, exinterna de centres del Patronato, ha cedit la documentació a Orgull per poder dur a terme aquest reportatge.

“En l’imaginari col·lectiu ha quedat gravada la idea que les lesbianes eren invisibles durant el franquisme; la realitat és que van patir discriminació, càstigs i tortures”

En l’imaginari col·lectiu ha quedat gravada la idea que les lesbianes eren invisibles durant el franquisme i que això les va salvar de la repressió, a diferència dels homes gais o bisexuals i de les dones trans, que sí que eren perseguits per les lleis de ‘vagos y maleantes’ i de ‘peligrosidad y rehabilitación social’. La realitat és que les dones lesbianes també van patir discriminació, càstigs i tortures per part del règim franquista.

Els documents que aporta Consuelo García del Cid mostren diversos informes en els quals la possible homosexualitat de les internes era motiu perquè fossin enviades a un psiquiàtric. Els arxius van ser proporcionats per un desconegut i lliurats en mà a García del Cid en un descampat.

Però què era el Patronato de Protección a la Mujer? Consuelo García del Cid el defineix així: “Va ser una Gestapo espanyola contra les dones. Era una institució feixista desconeguda que comptava amb reformatoris, que eren autèntics centres de càstig i adoctrinament religiós, on tancaven qualsevol noia que se sortís de la norma. Dels 16 als 25 anys, a les dones ens tutelava el Patronato, que tenia les guardianes de la moral, una figura que s’encarregava de passejar pel que anomenaven ‘zones de conflicte’. És a dir, pel centre de les ciutats, els cinemes, els parcs, els llocs per ballar o les piscines, per exemple. Les guardianes de la moral havien aprovat unes oposicions amb dos requisits: ser afins al règim franquista i tenir una moral impecable”.

“La possible homosexualitat de les internes era motiu perquè fossin enviades a un psiquiàtric”

Ella va entrar-hi com a interna amb 16 anys, el 1975. Des d’un dels centres del Patronato va viure la mort de Franco. S’hi va estar dos anys. “Els reformatoris eren indrets de càstig. Es tractava de reconduir conductes, el que volien era anul·lar-te la personalitat. Hi havia un adoctrinament religiós extrem. Tenies tallers de treball diaris i et passaves el dia fregant, resant o treballant. Legalment, ho presentaven com una escola, però digues en quin col·legi internat només tens tres hores de classe i la resta del temps te’l passes treballant. Com es pot defensar això acadèmicament? A més, vivíem tancades allà”, explica Consuelo García del Cid.

Quan la van alliberar, tal com ella narra, va fer una promesa: “Encara que passin 40 anys, jo seré escriptora i el país sencer s’assabentarà del que ens han fet”. Va complir-la amb la publicació del llibre Las desterradas hijas de Eva (Algon Editores) l’any 2012. Des de llavors ha continuat investigant i publicant al voltant del Patronato de Protección a la Mujer. Una de les seves denúncies és la repressió que patien les lesbianes en els reformatoris franquistes, i que ha estat invisibilitzada.

“A totes ens va destrossar el Patronato”, expressa Consuelo García del Cid, i continua: “però no et pots imaginar el que van fer amb les lesbianes. Eren torturades de la manera més cruel. És criminal el que van fer amb elles. Hi havia un pavelló, anomenat ‘las patronatas’, on practicaven electroxocs amb les lesbianes. A més, hi havia el psiquiàtric, on les enviaven perquè tenien ‘conductes homosexuals’”.

Consuelo García del Cid: “Les lesbianes eren torturades de la manera més cruel. Hi havia un pavelló, anomenat ‘las patronatas’, on els practicaven electroxocs”

De fet, tal com es pot llegir en els documents que adjunta aquest reportatge, la possible homosexualitat de les internes era motiu suficient perquè fossin internades o enviades al psiquiàtric. “Considero necessari que la jove sigui reconeguda per un psiquiatre, per presentar símptomes de tipus homosexual” o “A causa de la intensificació d’aquestes tendències, s’aconsella el trasllat a un centre psiquiàtric per al seu millor estudi psicopatològic i tractament” són només algunes de les frases que es poden llegir en els informes proporcionats per Consuelo García del Cid.

Eva García de la Torre, exalcaldessa de la ciutat gallega d’O Porriño, va ser tancada amb 16 anys en un reformatori del Patronato després que li trobessin una carta on manifestava que sentia alguna cosa per la dona per qui treballava. Eva García de la Torre va morir el 2022 d’un infart, però qui va ser-ne parella durant vint anys, Silvia Fernández Quinteiro, n’ha investigat el cas. Totes dues van estudiar dret.

Fernández Quinteiro ens explica que Eva García de la Torre es va criar en centres tutelats de Sevilla des dels quatre mesos i fins passada la majoria d’edat. Eren indrets gestionats per monges en els quals les internes feien treballs forçats. Des de l’adolescència les enviaven a treballar com a serventes.

Va ser en aquest context quan el 1978, Eva García de la Torre, que tenia 16 anys, va escriure una carta dirigida a una de les monges amb qui havia crescut. Hi manifestava que creia que sentia alguna cosa per la senyora de la casa on netejava. La carta mai va ser enviada, però la dona per qui treballava la va trobar i la va denunciar a les monges, que van portar el cas al Tribunal Tutelar.

Tal com narra Silvia Fernández Quinteiro, “es tractava d’un procés sumaríssim en el qual les menors no tenien dret a un advocat. A l’Eva li van prendre declaració el mateix dia de la denúncia”. La van acusar d’homosexualitat pel contingut de la carta i perquè havien trobat un aparell masturbatori. “Coses gravíssimes, com pots veure”, assegura amb ironia Fernández Quinteiro.

Silvia Fernández Quinteiro: “Hi ha qui podria pensar que millor que no expliqui aquestes coses, però com diu Gisèle Pelicot: ‘que la vergonya canviï de bàndol’”

“Hi ha qui podria pensar que millor que no expliqui aquestes coses, però com diu Gisèle Pelicot: ‘que la vergonya canviï de bàndol’. L’Eva era una noia de 16 anys que no va fer res mal fet”, declara la que va ser la seva parella.

En els documents que ha trobat Silvia Fernández Quinteiro es pot llegir la declaració que va fer Eva García de la Torre quan va ser jutjada. Va manifestar que era cert que es masturbava i que havia escrit una carta en la qual deia que estava feta un embolic i que no sabia si estava enamorada de la senyora, però assegurava que ella no era homosexual. També hi exposava que no li agradava que la tornessin a internar.

Tot i que Eva García de la Torre havia estat en centres tutelats des que era un bebè, en els últims mesos havia pogut gaudir de certa llibertat. És a dir, no estava interna tot el temps, sortia per treballar, sempre per mitjà de feines forçades.

“Era una criatura de 16 anys davant d’un tribunal sense defensa. El procés davant del Tribunal Tutelar tenia molt poques garanties. No hi havia ni advocat ni procurador”, explica Fernández Quinteiro. I afegeix: “És curiós que en la resolució s’estableix que l’Eva queda ingressada en un centre del Patronato, sense visites i sense cap termini. T’hi ficaven fins que et reformaves, però les condemnes han de tenir un termini, has de saber quan s’acaba”.

La poca llibertat que havia tingut Eva García de la Torre els mesos anteriors es va esfumar, així com la possibilitat d’emancipar-se. Eva García de la Torre hauria d’haver sortit dels centres tutelats durant aquell any, però no ho va poder fer perquè era lesbiana, i aquest va ser el motiu per internar-la en els reformatoris del Patronato.

Feia tres anys que Franco era mort, un any abans s’havien celebrat les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura i a Espanya es negociava la Constitució.

Consuelo García del Cid: “El dany causat va ser tan gran que les poques supervivents lesbianes no s’atreveixen a parlar”

Amb tot, Eva García de la Torre no va ser enviada a cap centre psiquiàtric. Les conclusions de la seva parella és que les monges devien evitar-ho: “D’alguna manera, se’n sentien culpables, com si haguessin fallat. L’havien educat des de petita i ara era lesbiana”. Evidentment, va restar interna, però no va haver de fer-ho en el pitjor dels règims.

Consuelo García del Cid assegura que ella mateixa va trobar diferències en el tractament de les internes segons el centre del Patronato i la congregació que el tingués a càrrec. Explica que hi havia els centres de preservació, que defineix com “l’infern”, i els centres de reeducació. “Parlo per mi, els de reeducació també eren una presó, però ens reconeixien els drets”, declara.

En un d’aquests centres, el de Buen Pastor, al barri de Sant Gervasi de Barcelona, va passar-hi l’última etapa com a interna. Narra que poc després d’arribar-hi, li van dir “allí está la tortillera”, en referència a una interna lesbiana. La va sorprendre que no se l’enduguessin al psiquiàtric, com havia vist que feien en altres centres.

“Les lesbianes eren considerades normals. Era natural i tolerat, tampoc les miraven malament”, exposa Consuelo García del Cid sobre el centre de Buen Pastor a Barcelona. En aquest cas, qui s’encarregava de la gestió eren les monges de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Sobre l’ambient que s’hi respirava, explica que li recorda el de la presó de la pel·lícula Tacones Lejanos de Pedro Almodóvar.

Un context completament diferent d’aquell es vivia en els centres de les monges Adoratrius. “Eren l’horror”, declara Consuelo García del Cid. La vigilància era tal que les internes ni tan sols es podien abraçar: “Interpretaven qualsevol gest com un comportament lèsbic, tot i que no ho fos. Hi arribaves feta pols, i una de les internes se t’acostava i et deia ‘vine, plora aquí’, i t’havies d’amagar per fer-li una abraçada”.

En principi, Eva García de la Torre no va viure l’horror dels pitjors centres, però va patir les conseqüències de ser lesbiana havent de restar internada. La seva baixa va ser firmada el 1985, set anys més tard, perquè es casava amb un home. Aquesta va ser l’escapatòria.

“La vigilància era tal que les internes ni tan sols es podien abraçar”

Ara bé, Silvia Fernández Quinteiro, la que va ser la seva parella, narra que Eva García de la Torre va morir el 2022 sense saber que la repressió que ella havia viscut per part del Patronato de Protección a la Mujer era una estructura d’origen franquista que no només l’havia castigat a ella.

Fernández Quinteiro expressa que “ni ella mateixa era capaç d’identificar el sistema”, i continua: “Jo el vaig identificar llegint un reportatge en El País d’Esther López Barceló”. Quan es va topar amb el text, de seguida va entendre que allò que s’explicava era el que havia patit la seva parella i que tantes vegades havien parlat.

Va ser arran d’això que es va posar en contacte amb víctimes de Patronato de Protección a la Mujer, com ara Consuelo García del Cid, i va començar a investigar sobre el tema i sobre el cas d’Eva García de la Torre. “Trobar la informació de la seva vida em reconcilia amb moltes coses. Ella mai no va posar nom a tot plegat”, assegura Fernández Quinteiro.

Consuelo García del Cid: “L’assassí de les lesbianes, qui les va ficar en psiquiàtrics i qui els va destrossar la vida, va ser el Patronato”

Encara que Eva García de la Torre mai va poder saber que el que havia viscut formava part d’un sistema repressiu contra les dones, tenia la intenció d’investigar al voltant del tema, però la mort prematura no li ho va permetre. És per això que Silvia Fernández Quinteiro declara: “Jo faig tot això quasi com un encàrrec. Ho faig com un acte d’amor. Tu vas voler fer-ho, i no vas poder”.

Més enllà del cas d’Eva García de la Torre, la realitat és que pràcticament no hi ha testimonis públics de dones lesbianes que van patir la repressió del Patronato de Protección a la Mujer. No vol dir que no existeixin o que no estiguin vives, però no volen parlar. Consuelo García del Cid proclama que “el dany causat va ser tan gran que les poques supervivents lesbianes no s’atreveixen a enraonar”.

Consuelo García del Cid: “El franquisme i el Patronato van fer un autèntic genocidi amb les lesbianes”

García del Cid no té pèls a la llengua per dir que “l’assassí de les lesbianes, qui les va ficar en psiquiàtrics i qui els va destrossar la vida va ser el Patronato. Moltes van morir allà i ni tan sols estan vives per poder-ho explicar, i ningú no ha fet res per elles. Et puc jurar que el franquisme i el Patronato van fer un autèntic genocidi amb les lesbianes”.

El dolor tampoc és l’únic dels motius pels quals moltes víctimes no s’atreveixen a parlar públicament. Quan Consuelo García del Cid, l’any 2012, va fer pública la repressió del Patronato, va rebre amenaces de mort anònimes per telèfon durant mesos. “Et cosirem la boca amb cordó umbilical” és una de les frases que li van dir en una d’aquestes trucades, que sempre eren fetes per una veu d’home. Tot i la distància en els anys, desafiar el règim franquista i el sistema religiós té conseqüències, i comportava posar en perill la integritat física.

Consuelo García del Cid: “El franquisme i el Patronato van fer un genocidi contra les lesbianes”