El despertar intersexual

Els cossos intersexuals són sans. O, com a mínim, no estan malalts per les seves característiques sexuals. En la nostra societat, s’han mutilat i hormonat les persones intersexuals amb l’objectiu que tinguessin cossos normatius. En la gran majoria dels casos les operacions i els tractaments no han sigut per raons mèdiques, sinó perquè encaixessin en les categories establertes de mascle i femella humans. És a dir, d’home i dona.

És perillós per a la salut un clítoris més llarg del que és corrent? O, per exemple, uns testicles interns en un cos amb vulva? No, però de totes maneres han sigut raons suficients per intervenir els cossos de les persones intersexuals des del silenci, la vergonya i el tabú. També des del desconeixement. L’ONU calcula que l’1,7 % de la població neix amb característiques intersexuals.

“Les persones intersexuals som aquelles persones que en les nostres combinacions de característiques sexuals —és a dir, hormones sexuals, cromosomes sexuals o genitals interns i externs—, no encaixem en la típica i normativa classificació binària de mascle o femella”, explica Laura Vila Kremer, actriu i activista intersexual. I afegeix: “És clar, podríem dir, si ens despulléssim, cap genital és igual a un altre, no tothom té la mateixa quantitat de pèl púbic, totes tenim estrògens i testosterona en quantitat variable, i és cert. Però per això és important recalcar la segona part de la definició: les persones intersexuals hem patit una sèrie de violències i discriminacions per haver rebut un diagnòstic associat a la nostra diversitat de característiques sexuals. És això el que fa que la nostra experiència sigui intersexual”.

Cariotip: És un tipus de prova genètica on es fa una anàlisi dels cromosomes de les cèl·lules d’una persona.

Sara Rodríguez, que també és intersexual, exposa que posen especial èmfasi al factor de la discriminació perquè “una persona que tingui uns cromosomes que no encaixen amb la norma, però que no s’hagi fet mai un cariotip, no rebrà violència”. “El que et marca com a intersexual és la pressió perquè canviïs el teu cos i et sotmetis a intervencions mèdiques, tractaments o hormonacions”, assegura.

De fet, Rodríguez sempre ha sentit que havia “de ser corregida”. Però, tal com diu ella mateixa, “la biologia és molt diversa de manera natural”, tot i que no és la idea que domina en la nostra societat pel que fa a les característiques sexuals.

Vila Kremer, per la seva banda, declara que “el binarisme és una ficció en termes de gènere, sexualitat i anatomia”. Tant és així, que no a tot arreu es viu de la mateixa manera: “La nostra cultura, europea i capitalista, ha estat molt violenta amb els cossos intersex, però en altres societats s’han respectat molt més”.

Sara Rodríguez: “El que et marca com a intersexual és la pressió perquè canviïs el teu cos i et sotmetis a intervencions mèdiques, tractaments o hormonacions”

En l’imaginari col·lectiu, el fet de ser intersexual és evident tan aviat com neix un bebè. La realitat, però, és molt diversa. En el cas de la Laura Vila Kremer, no va rebre un diagnòstic fins als 17 anys: “Cal trencar el mite: no sempre hi ha uns genitals diferents que els metges veuen quan neixes”.

“Jo soc interesexual des de l’adolescència, vaig rebre un diagnòstic, una explicació clínica de per què el meu cos no es desenvolupava com s’espera d’una nena. És a dir, no em baixava la regla, no em sortien pits i el pèl púbic i de les aixelles no era com s’esperava. Va ser llavors que va començar el pelegrinatge mèdic”, narra Vila Kremer. Es refereix a les proves, les intervencions i l’hormonació. Una patologització que inevitablement portava a la sensació de no pertinença i de tenir un cos malalt —tot i que no ho fos—, poc saludable i desitjable.

Laura Vila Kremer tenia testicles interns, que li van extirpar amb l’excusa que hi havia risc de càncer, encara que no s’ha demostrat que les persones intersexuals tinguin més probabilitats de tenir un tumor maligne que qualsevol altra persona amb testicles. “El que es volia eliminar era que fos una dona amb testicles”, assegura l’actriu i activista.

Laura Vila Kremer: “El que es volia eliminar era que fos una dona amb testicles”

A més, els seus cromosomes són XY —típicament associats al sexe masculí— i amb l’extirpació dels testicles interns va haver de començar una teràpia hormonal que haurà de fer tota la vida. “Et recepten hormones com si el teu cos s’hagués de feminitzar, no et donen cap altra opció”, explica des de la frustració. Així mateix, destaca el fet que abans de l’extirpació tampoc els ofereixen conservar el seu material genètic: “Els nostres cossos tenen el mateix dret que tothom a reproduir-se, però no els sembla una possibilitat que et passi pel cap de fer-ho”.

Pel que fa a Sara Rodríguez, quan va néixer no li van detectar res fora de la norma, però quan encara era un bebè van notar que tenia uns bonys a l’engonal: eren testicles interns. Amb dos anys els hi van extirpar. El tabú és tan gran respecte a la intersexualitat que el personal sanitari va falsejar el seu historial mèdic i van escriure que li havien tret una hèrnia. És mentida, però això també comporta que no hi ha constància del seu procés real en el seu expedient sanitari.

Ella ha crescut sent una nena intersexual, tot i que no li posava nom a allò que li passava, es pensava que era l’única. “Em van sotmetre a proves, cirurgies i estigmatització. Sabia que hi havia alguna cosa que no encaixava amb el que s’esperaven de mi, però no hi ha hagut mai una comunicació fluïda. Mai em van dir ‘ets vàlida tal com ets’. He crescut pensant que havia d’ocultar la meva identitat, que havia de fingir i que havia d’estar sotmesa a l’opinió del metge, que estava per davant de la meva, i això té un impacte important”, confessa Rodríguez.

El tractament de silenci és quelcom que uneix les persones intersexuals i que, precisament, fa que sigui encara més complicat trencar l’estigma. “Em van ensenyar a mentir des de petita”, narra Sara Rodríguez, “la família i els metges em deien que a l’escola havia de dir que anava a fer-me revisions i jo sabia que havia de participar en aquella mentida”.

Per Laura Vila Kremer, tot i que era adolescent, va ser una experiència similar. No li ho va explicar a ningú, tampoc a les seves amigues més íntimes: “Em vaig negar la possibilitat de compartir-ho. Abans de la intervenció vaig desfogar-me amb dues amigues, els vaig dir que no els podia explicar què em passava, però vaig plorar molt i em van acompanyar”.

Tant és així que un sentiment generalitzat en les persones intersexuals, justament provinent del tabú, és que d’alguna manera se senten un frau, no només perquè no són allò que se n’esperaria, sinó perquè, tal com diu Rodríguez, “et presentes a tothom fingint”. Una part d’elles mai és accessible del tot, i això influeix en les relacions personals, és clar.

Laura Vila Kremer: “La relació de les persones intersexuals amb el desig es modela des de la consulta mèdica, el diagnòstic i l’estigma”

La violència, però, no acaba només en un tractament, una extirpació o l’estigmatització. Sara Rodríguez explica que als 12 anys va ser conscient del que li passava perquè li van comunicar que li haurien de fer un tractament hormonal. Fins al moment, no tenia gaire clar si mai tindria la regla, i llavors va tenir una resposta. De fet, la seva mare li posava tampons a la motxilla per dissimular que no tindria mai la menstruació. El que sí que sempre havia sabut era que no podria tenir mai fills de manera biològica, però tampoc li ho havien dit explícitament. “Era tot molt confús”, reconeix.

“Tot seguit em van fer la vaginoplàstia”, explica Rodríguez. Tenia 13 anys. Abans, des dels 12, ja feia un tractament de dilatacions vaginals cada nit. “Era petita, jo no pensava a tenir relacions sexuals, però se’m sotmetia a una vaginoplàstia i a fer dilatacions. Se m’imposava que a la llarga havia de tenir relacions sexuals, amb una persona amb penis, amb penetració i que l’home havia de poder arribar a l’orgasme”.

Laura Vila Kremer és contundent respecte al tema: “Darrere de l’hormonació i les intervencions a les persones intersexuals hi ha la imposició d’una heterosexualitat obligatòria. És a dir, quan es recomanen vaginoplàsties, dilatacions vaginals o mutilacions de clítoris a persones intersexuals es fa per aconseguir tenir pràctiques sexuals heterosexuals amb coit, encaixar els genitals en una normativitat i que no cridin l’atenció”.

Sara Rodríguez: “La meva salut s’estava mesurant a través dels orgasmes d’un home”

La demostració del que diu Vila Kremer és bastant evident amb l’experiència de Sara Rodríguez. Li van fer la vaginoplàstia amb 13 anys i des dels 14 cada vegada que anava al ginecòleg li preguntaven si ja havia mantingut relacions sexuals amb penetració i si ell havia arribat a l’orgasme. Quan responia que encara no, li deien de males maneres: “Ho hem de saber! Hem de saber si funciona, si hem de refer la vaginoplàstia”.

Això sí, mai li van preguntar si ella gaudia o arribava a l’orgasme en les relacions sexuals. “La meva salut s’estava mesurant a través dels orgasmes d’un home. Sortia de la consulta pensant ‘quan tinc la pròxima visita? D’acord, tinc aquests mesos per aconseguir-ho’”, relata Rodríguez.

Les experiències negatives amb els metges no acaben aquí. El desconeixement per part del personal sanitari ha arribat a fer-la viure situacions del tot inversemblants. Sara Rodríguez un cop va anar al metge i li va explicar que no tenia ni úter ni ovaris, però ell li va respondre que això era impossible. Li va fer una ecografia i, quan no li va veure els òrgans, va dir-li: “Bé, no te’ls trobo, però és clar que en tens”. Li va receptar quelcom que no tenia res a veure amb el que li passava i ella va sortir plorant de la consulta. “No en vaig poder parlar amb ningú perquè ningú sabia que era intersexual”, declara.

Intersex: Sinònim d’intersexual. El seu ús s’ha generalitzat per la influència de l’anglès.

Tal com asseguren les dues entrevistades, el desconeixement mèdic sobre les realitats intersexuals és generalitzat, però és quelcom encara més evident si volem saber quines són les possibilitats dels seus cossos i com canvien amb l’edat. Sara Rodríguez afirma: “És molt difícil fer-ne un seguiment perquè se’ns ha modificat des d’un inici”. A més, cal tenir en compte que “els protocols sobre com tractar la intersexualitat s’han fet des de l’estigmatització”, explica Rodríguez.

L’estigmatització de la realitat intersexual no només es troba a la comunitat mèdica o al conjunt de la societat, sinó que es trasllada també al desig i a les relacions sexuals. Les persones intersex han viscut situacions a la consulta on s’han jutjat les seves característiques sexuals de manera repetida i continuada. Tal com comentava Sara Rodríguez, sempre ha sentit que havia “de ser corregida”, un fet que inevitablement es trasllada en la intimitat de les relacions sexuals.

Laura Vila Kremer relata: “Durant molts anys vaig tenir una mala relació amb el desig per la recepta de silenci i perquè em van fer creure que el meu cos no era desitjable. La relació de les persones intersexuals amb el desig es modela des de la consulta mèdica, el diagnòstic i l’estigma”.

De fet, Sara Rodríguez manifesta que va ser un camí difícil desempallegar-se de tota la càrrega de les visites al ginecòleg, on sempre li preguntaven si ja havia mantingut relacions sexuals. “El fet de pensar que no ets suficient t’aboca a situacions que potser no voldries viure. El més important per mi ha sigut tenir referents i fer teràpia, tot i que no vol dir que totes les persones intersexuals en necessitin”, declara Rodríguez.

Per la seva banda, Vila Kremer assegura que per ella va ser molt útil conèixer iguals i persones del moviment feminista i LGTBI+ que l’han acompanyada. I, tot i que li hagi costat molt de temps sentir-se bé, ella es refereix a la realitat intersexual com a un canvi de paradigma: “A mi m’ha acompanyat molta gent que m’ha permès veure que el meu cos té moltes possibilitats de desig. Les persones intersexuals trenquem amb allò establert pel que fa a les relacions sexuals i multipliquem les possibilitats de desig”. Això sí, ella mateixa és conscient que no sempre s’ha pensat així: “És molt dolorós pensar que hi ha persones que entenen el seu cos com a ‘no natural’”.

De fet, Laura Vila Kremer és l’actriu i coautora —conjuntament amb Raquel Loscos i Víctor Ramírez Tur— de l’obra Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig. Es tracta de la primera peça teatral a casa nostra on les persones intersexuals —en aquest cas de la mà de la Laura, com a actriu protagonista— narren la seva història. El títol inclou aquest la rebel·lió del desig perquè inevitablement la vida de les persones intersex està relacionada amb el tema.

Sistema sexe-gènere: Planteja homes i dones com a pols oposats en el marc biològic, una idea que es trasllada en altres àmbits socials. És un concepte encunyat per l’antropòloga Gayle Rubin per indicar la relació entre la realitat biològica i la realitat social, i com l’activitat humana transforma i modela la sexualitat biològica.

“En l’obra interpel·lem el públic i el convidem a flexibilitzar el seu desig”, explica Vila Kremer, i continua: “Sense alliçonar, és clar, és pedagògic, però el que volem és que no sigui una cosa que només es plantegen les persones intersexuals o el col·lectiu LGTBIQA+”.

Més enllà de l’obra de teatre, el que és palès és que la discriminació i la violència cap a les persones intersexuals té un origen patriarcal i de manteniment del sistema binari sexe-gènere on les possibilitats només poden ser blanc o negre. Sara Rodríguez explica que per a ella va ser alliberador adonar-se que la violència que havia rebut no era només específica cap a les persones intersexuals, sinó que era generalitzada dins del col·lectiu LGTBI+, per exemple. “A mi m’agrada pensar que la lluita és més efectiva si la fem plegats. Serem molt més feliços si acceptem la diversitat en un sentit més ampli”, declara. Laura Vila Kremer també ho té clar: “És un procés lent, però és evident que no és una qüestió individual, sinó col·lectiva i social”.

Sembla que un dels passos que encara cal fer és visibilitzar la realitat intersexual, que n’hi hagi referents, que s’entengui que no existeix un binarisme en les característiques sexuals, que no té sentit voler mantenir categories tancades que n’exclouen part de la població. Per això, però, no només és necessari l’empoderament i el despertar intersexual, també s’espera una societat que respongui amb autocrítica i amb voluntat de canviar un sistema social que oprimeix i que no s’ajusta a la diversitat de les persones que en formen part.

Laura Vila Kremer: “Darrere de l’hormonació i les intervencions a les persones intersexuals hi ha la imposició d’una heterosexualitat obligatòria”