Quan comparteixo amb dones del col·lectiu les situacions de masclisme que he viscut en entorns LGTBI+, totes m’expliquen experiències similars, però no surten de les nostres converses en confiança. No ho diem en públic. Quan he intentat que algunes dones fessin el pas de narrar el masclisme que han patit (sigui en conferències o en articles i entrevistes d’Orgull), sovint la resposta és: “És molt complicat això. No sabria ni per on començar”. I passem a un altre tema.
“Quan comparteixo amb dones del col·lectiu les situacions de masclisme que he viscut en entorns LGTBI+, totes m’expliquen experiències similars, però no surten de les nostres converses en confiança”
Val a dir que jo he militat en el moviment feminista, i allà sí que podia parlar de l’LGTBI-fòbia que havia pogut patir, la major part dels cops involuntària, per part de companyes. Sap greu dir-ho aquí, però he patit molt més masclisme dins del col·lectiu LGTBI+, que no pas LGTBI-fòbia en el moviment feminista.
“He patit molt més masclisme dins del col·lectiu LGTBI+, que no pas LGTBI-fòbia en el moviment feminista”
Les dones del col·lectiu no excusem les situacions masclistes que patim, és cert, però hi ha la sensació que explicar-les seria tirar-nos pedres a la teulada, el que fa que acabem traient valor als menyspreus misògins. De fet, un dels grans aliats del masclisme és el silenci perquè, allò que no assenyalem, és impossible d’erradicar.
Per això estic aquí, perquè les violències masclistes s’han de denunciar en qualsevol àmbit.
“Les dones del col·lectiu no excusem les situacions masclistes que patim, és cert, però hi ha la sensació que explicar-les seria tirar-nos pedres a la teulada”
Fa poc més d’un any, vaig conduir la presentació d’un llibre LGTBI+ amb l’autor i un col·laborador, que es tractava d’un històric activista gai, sobretot durant la transició. L’activista es va passar tot l’acte menyspreant col·lectius com el trans i el lèsbic, però especialment fent comentaris masclistes. Jo el vaig frenar, tallar i corregir en diverses ocasions, però ell continuava. Va arribar a dir que durant la transició les lesbianes no lluitaven en primera línia perquè estaven fregant escales, “que és on havien de ser”, va rematar amb una rialla. La incredulitat del públic es percebia, fins i tot, des de l’escenari.
“Un dels grans aliats del masclisme és el silenci perquè, allò que no assenyalem, és impossible d’erradicar”
Quan vam acabar, moltes persones em van agrair haver-li parat els peus, però no crec que ningú li digués res, ell xerrava animat amb la gent que havia vingut. Abans de marxar, em vaig acostar a l’activista per acomiadar-me’n i em va dir, amb cara de pocs amics, “m’has donat molta canya”. Li vaig respondre que no tenia raó en moltes de les coses que havia explicat i que només feia la meva feina. “Va, dona, va. Ja has acabat de treballar, ara pots anar tu també a fregar escales”, em va contestar. Jo, senzillament, me’n vaig anar.
“‘Va, dona, va. Ja has acabat de treballar, ara pots anar tu també a fregar escales’, em va contestar un activista gai”
Aquest és l’episodi més bèstia que he viscut en cercles LGTBI+ pel que fa a la misogínia, però amaga una dinàmica que té a veure amb el masclisme estructural: a les dones ens diuen contínuament què hem de fer. Inclús quan no tenen cap poder sobre nosaltres.
“Presidents d’entitats LGTBI+, voluntaris, activistes o companys periodistes es creuen amb el dret de dir-me què haig de fer com a directora d’Orgull”
Com a directora d’Orgull és una cosa que pateixo. Presidents d’entitats LGTBI+, voluntaris, activistes o companys periodistes es creuen amb el dret de dir-me què haig de fer com a directora. No parlo de consells ni suggeriments, sinó d’imposicions. Un d’ells m’escrivia per dir-me què havíem de publicar, per què erràvem en el contingut, què faltava a la revista. Quan li vaig demanar que deixés d’opinar sobre la nostra organització, es va enfadar. Aquesta persona no té cap vinculació amb Orgull, però creia tenir el dret per manar en la revista que dirigeixo.
Si jo hagués sigut un home, cap d’ells no hauria tingut la barra de dir-me com dirigir Orgull, però soc una dona de 27 anys, i potser això també els molesta.
Mar Sifre Rigol, directora d’Orgull
Ser bisexual em fa feliç
