Aquest mes s’ha celebrat el Dia Internacional contra l’LGTBI-fòbia. Una data que sovint queda ofegada per la rutina del dia a dia, però que sobreviu gràcies a la veu incansable d’alguns clubs, referents i activistes que lluiten perquè es doti l’esport de lleis i protocols que protegeixin els esportistes, sigui quina sigui la seva orientació sexual o identitat de gènere.
Tot plegat va molt més enllà d’un marc normatiu —importantíssim, d’altra banda—: parla també del sentiment de pertinença, de trobar refugi i de viure el club i l’esport com un espai segur on poder socialitzar i desenvolupar-se com a persona i, si cal, també com a esportista.
“A Espanya, més del 70% de les persones LGTBIQ+ que practiquen esport asseguren haver rebut insults homòfobs o transfòbics en instal·lacions esportives”
El que plantegem en les línies anteriors pot semblar una obvietat, però en ple 2026 encara estem parlant d’una utopia per a moltes persones LGTBIQ+, que no viuen aquesta realitat i que cerquen en l’esport un espai segur. I no ho diem només nosaltres: les dades ho corroboren. A Espanya, més del 70% de les persones LGTBIQ+ que practiquen esport asseguren haver rebut insults homòfobs o transfòbics en instal·lacions esportives.
També prop d’1 de cada 2 esportistes evita parlar de la seva orientació sexual o identitat de gènere dins l’equip o al vestidor per por de la reacció de companys o entrenadors. Davant d’aquestes dades, podem respondre’ns fàcilment quan ens preguntem per què hi ha tan pocs referents visibles en l’elit esportiva.
“Prop d’1 de cada 2 esportistes evita parlar de la seva orientació sexual o identitat de gènere dins l’equip o al vestidor per por de la reacció”
Quan algú decideix fer el pas i visibilitzar-se, molts titulars se centren únicament en el fet d’haver-ho fet. Però el relat sovint es queda aquí i no permet avançar el debat ni fer un seguiment de com aquesta persona ajuda a normalitzar la diversitat i a trencar tabús dins i fora del camp.
“La Generalitat disposa d’un protocol contra l’LGTBI-fòbia a l’esport, adoptat per diverses federacions, però molts jugadors, famílies i entrenadors no saben que existeix ni com denunciar”
La Generalitat de Catalunya disposa d’un protocol contra l’LGTBI-fòbia a l’esport, adoptat per diverses federacions, però molts jugadors, famílies i entrenadors no saben que existeix ni com denunciar. Els autors d’aquest article ens confessem poc seguidors del futbol, però és precisament en aquest esport on es concentra una gran part de les denúncies vinculades a l’LGTBI-fòbia.
I això ens dol. Sobretot perquè es tracta d’un esport massivament seguit, que arrossega grans multituds de persones i es retransmet diàriament per televisió. No s’entén que els clubs i els mitjans que li donen cobertura no formin part d’una lluita molt més activa.
“En el futbol es concentren una gran part de les denúncies vinculades a l’LGTBI-fòbia”
Des d’aquí aplaudim la valentia dels esportistes que s’han atrevit a fer el pas i també abracem aquells que encara no han trobat la manera de fer-ho. Per això és tan important la feina que fan entitats com Panteres Grogues, amb l’incombustible Alberto Martín Molina al capdavant.
Manel Ferrer i Lluís Rodríguez, periodistes de Col·lectius en Xarxa de Premià Mèdia i La Xarxa +
Alberto Martín de Panteres Grogues: “Encara hi ha persones LGTBI+ que no poden fer esport en un club convencional perquè pateixen rebuig i discriminació”
