Com cada any, el Dia contra l’LGBTI-fòbia en el món de l’esport ens recorda una evidència incòmoda: l’esport, que hauria de ser un espai de llibertat, salut i comunitat, continua sent per a moltes persones un territori hostil. No només per l’LGBTI-fòbia explícita, sinó per una xarxa de discriminacions que sovint s’entrellacen i es reforcen mútuament.
“L’esport, que hauria de ser un espai de llibertat, salut i comunitat, continua sent per a moltes persones un territori hostil”
Parlar d’LGBTI-fòbia en l’esport és parlar d’insults als vestidors, de silencis forçats, de trajectòries esportives abandonades abans d’hora i d’agressions que, de vegades, són visibles i altres no tant. No cal que ens donin cops de puny, hi ha atacs silenciosos que fan molt més mal, perquè és un mal que cura més lentament. Comentaris constants, mirades de menyspreu, exclusions subtils o la sensació persistent de no pertànyer també erosionen l’autoestima i el vincle amb l’activitat esportiva.
“Parlar d’LGBTI-fòbia en l’esport és parlar d’insults als vestidors, de silencis forçats, de trajectòries esportives abandonades abans d’hora i d’agressions que, de vegades, són visibles i altres no tant”
Però també és parlar de masclisme, de racisme, de grassofòbia, d’edatisme, de capacitisme i de la pressió constant per encaixar en un model corporal, de gènere i de rendiment que exclou tot allò que s’allunya de la norma. Quan aquestes discriminacions es combinen, l’impacte és encara més profund.
“No es tracta només de garantir que les persones LGBTQIA+ puguem practicar esport, sinó de transformar els espais esportius perquè siguin realment segurs”
No totes les persones LGBTQIA+ viuen l’esport de la mateixa manera. Una dona lesbiana racialitzada, una persona trans amb diversitat funcional o un home gai gran no només s’enfronten a prejudicis per la seva orientació o identitat, sinó també a barreres afegides que condicionen l’accés, la permanència i el reconeixement dins l’àmbit esportiu. Aquesta doble, o múltiple, discriminació no és anecdòtica: és estructural.
Per això, la lluita contra l’LGBTI-fòbia no pot ser parcial ni simbòlica. Ha de ser necessàriament interseccional. No es tracta només de garantir que les persones LGBTQIA+ puguem practicar esport, sinó de transformar els espais esportius perquè siguin realment segurs, diversos i habitables per a tothom. Això implica revisar normes, llenguatges, dinàmiques de poder i imaginaris que perpetuen exclusions.
“No podem continuar ignorant: el patriarcat. L’esport modern s’ha construït històricament sobre valors associats a una masculinitat rígida”
En aquest camí, hi ha un elefant a l’habitació que no podem continuar ignorant: el patriarcat. L’esport modern s’ha construït històricament sobre valors associats a una masculinitat rígida amb competitivitat extrema, força entesa com a dominació i menyspreu per la vulnerabilitat que han deixat fora moltes experiències corporals i identitàries. Aquest model no només oprimeix dones i dissidències de gènere, sinó que també limita la manera com entenem el mateix fet esportiu.
“Des del Club Esportiu Panteres Grogues, fa anys que treballem per construir alternatives: espais on el cos no sigui jutjat, on la identitat no sigui amagada i on la participació sigui més important que el rendiment”
I el patriarcat no desapareix automàticament dins del col·lectiu LGBTQIA+. També hi és present quan reproduïm estereotips, jerarquies corporals o dinàmiques excloents. Reconèixer-ho no és debilitar el moviment, sinó fer-lo més honest i transformador.
“El compromís de defensar un esport que no expulsi, que no humiliï, que no classifiqui les persones segons si encaixen o no en una norma estreta”
Des de l’associacionisme esportiu LGBTQIA+, com el que impulsem des del Club Esportiu Panteres Grogues, fa anys que treballem per intentar construir alternatives: espais on el cos no sigui jutjat, on la identitat no sigui amagada i on la participació sigui més important que el rendiment. No és una feina fàcil. Transformar estructures i imaginaris arrelats genera tensions i, sovint, també resistències dins del mateix col·lectiu. Reconèixer aquestes dificultats forma part del procés: el canvi real exigeix diàleg, autocrítica i perseverança. Però el fet que sigui complex no el fa menys necessari.
“Quan l’esport és realment inclusiu, no només hi guanyen les persones LGBTQIA+. Hi guanya tota la societat”
Celebrar aquest dia no és només commemorar; és renovar un compromís. El compromís de defensar un esport que no expulsi, que no humiliï, que no classifiqui les persones segons si encaixen o no en una norma estreta. Un esport que abraci la pluralitat de cossos, identitats i trajectòries.
Perquè quan l’esport és realment inclusiu, no només hi guanyen les persones LGBTQIA+. Hi guanya tota la societat.
Alberto Martín Molina,president del Club Esportiu Les Panteres Grogues
Una exposició per denunciar l’LGTBI-fòbia en l’esport
