Acomiadem el 2025, un any en el qual s’han commemorat els cinquanta anys de la mort del dictador. Des del Col·lectius en Xarxa creiem que temps més que suficient perquè una societat democràtica hagi afrontat amb decisió les reparacions pendents, i prou llarg per a evidenciar que allò que manca no és perspectiva, sinó voluntat política.
Al programa vam dedicar un episodi a parlar d’aquesta memòria històrica que a tants incomoda amb Daniel Vallès Muñío, professor titular de la UAB al Departament de Dret Públic i Ciències Historicojurídiques i especialista en història del dret, dret franquista i processos de reparació democràtica. Les seves publicacions i la seva recerca no només documenten un passat traumàtic per les persones del col·lectiu LGBTIQA+, també ens interpel·len sobre el present i sobre les mancances actuals en matèria de reparació.
“Durant la dictadura franquista, les dissidències sexuals i de gènere van patir una repressió legal, moral i institucional que va marcar de manera profunda la vida de centenars de persones”
Durant la dictadura franquista, les dissidències sexuals i de gènere van patir una repressió legal, moral i institucional que va marcar de manera profunda la vida de centenars de persones. Per exemple, homes gais i bisexuals van ser empresonats, internats o sotmesos a tractaments de ‘reeducació’ simplement per la seva orientació sexual. Les lleis de Vagos y Maleantes i, posteriorment, la de Peligrosidad y Rehabilitación Social van criminalitzar l’homosexualitat i van generar tot un engranatge repressiu: fitxers policials, judicis, internaments en camps de treball forçats, tractaments psiquiàtrics coercitius i fins i tot el desterrament. Colònies penitenciàries com la de Tefía, a les illes Canàries, són un testimoni de memòria d’aquestes barbaritats. La intenció del règim no només era la de castigar, sinó eradicar qualsevol dissidència a través de mecanismes disciplinaris i de la por.
“Colònies penitenciàries com la de Tefía, a les illes Canàries, són un testimoni de memòria de les barbaritats de la dictadura franquista”
En Daniel Vallés ens explicava com, a partir de l’aplicació de la Llei 52/2007 de Memòria Històrica, aprovada a finals de 2007 i desenvolupada en el context dels pressupostos de 2008 i 2009, l’Estat va començar a reconèixer la possibilitat que persones homosexuals empresonades pel franquisme poguessin sol·licitar indemnitzacions pel temps de privació de llibertat. Aquest reconeixement, però, va ser parcial i no va equiparar plenament aquestes persones amb altres represaliades pel règim, que sí que van poder veure reconeguts, per exemple, els anys de presó com a anys cotitzats a efecte de Seguretat Social, amb un impacte directe en les seves condicions de vida i jubilació. Malgrat aquest pas jurídic, les institucions democràtiques, tot i no haver ignorat la qüestió, tampoc no l’han afrontada amb la determinació i el coratge polític que exigiria una reparació real, integral i justa.
“En el context dels pressupostos de 2008 i 2009, l’Estat va començar a reconèixer la possibilitat que persones homosexuals empresonades pel franquisme poguessin sol·licitar indemnitzacions pel temps de privació de llibertat”
En el programa, Vallés compartia algunes preocupacions que travessen tota la seva recerca i que pesen especialment en aquest cinquantenari. D’una banda, el pas del temps: cada vegada hi ha menys supervivents vius, i els qui ho estan tenen edats avançades. Si l’Estat no actua aviat i activa mecanismes urgents de reparació, arribarà tard. De l’altra, la incertesa política: un eventual canvi de govern podria situar el Partit Popular i Vox al capdavant de l’executiu, amb el risc real de paralitzar qualsevol avenç en drets LGBTIQ+ i, fins i tot, de derogar les lleis de memòria històrica. Un retrocés que afectaria, de forma directa, la possibilitat d’aconseguir la reparació pendent i que ja s’està fent efectiu a les comunitats autònomes on governen.
“Si l’Estat no actua aviat i activa mecanismes urgents de reparació, arribarà tard”
Així mateix, últimament som bombardejats per notícies i clips a les xarxes que en parlen que el jovent, sobretot entre nois, ha pogut idealitzar un passat franquista que els queda lluny i que sembla que no coneixen en profunditat. Tot i que cal posar les dades exactes sobre la taula, sí que cal destacar que són molt poques les universitats a l’Estat que dediquen una assignatura a la restauració democràtica i que sovint a l’educació bàsica no es dona l’espai necessari.
“Són molt poques les universitats a l’Estat que dediquen una assignatura a la restauració democràtica i que sovint a l’educació bàsica no es dona l’espai necessari”
Totes aquestes preocupacions demanen un compromís institucional ferm del govern que es presenta com «el més progressista de la història de la democràcia espanyola». La reparació no és només un gest simbòlic: implica anul·lar condemnes, reconèixer jurídicament les víctimes, establir indemnitzacions, generar espais de memòria i incorporar aquestes històries als relats educatius del país.
“La reparació no és només un gest simbòlic: implica anul·lar condemnes, reconèixer jurídicament les víctimes, establir indemnitzacions, generar espais de memòria”
Tancar l’any, i fer-ho en un aniversari tan carregat de significat, només pot portar-nos a demanar a les entitats i col·lectius LGBTIQA+ que alcin encara més la veu. No podem permetre que el pas del temps o els canvis polítics deixin aquesta reparació a mitges. No és només una qüestió de memòria: és una qüestió de dignitat.
Manel Ferrer i Lluís Rodríguez, periodistes de Col·lectius en Xarxa de Premià Mèdia i La Xarxa +
