Jordi Moya, activista contra el VIH: “Catalunya lidera el moviment de prevenció contra la infecció a tota Europa”

Jordi Moya és un dels protagonistes del documental ‘Fora de les ombres’, que narra la vida de persones queer migrants i amb VIH a Irlanda, a on resideix des de fa sis anys i des d’on fa una defensa d’una vida plena amb la infecció.

“No volem fer llàstima a ningú, estam aquí per celebrar les nostres vides”, explica al sofà de ca seva, a Dublín. Mentre conversa vesteix una samarreta amb la inscripció: “Do-Bhraite=Do-Aistrithe”. “Indetectable igual a intransmissible”, en irlandès. Amb només una samarreta es poden resumir els dos vessants de l’activisme que duu a terme en el documental. El de la lluita contra l’estigma i el de la defensa de la llengua, en aquest cas minoritzada igual que el català. No només ha utilitzat la seva llengua materna per dirigir-se a l’audiència, sinó que ha col·laborat en el disseny del cartell en aquest idioma pel curtmetratge. Simbolisme i art es barregen per expressar les seves idees i emocions.

Com estàs per l’estrena del documental?

Estic molt content, em sento un privilegiat. Sempre ho dic, no soc la primera persona que té VIH que coneixes, la diferència és que jo tinc el valor i el privilegi de poder dir-ho públicament, perquè si les teves condicions socials i econòmiques te’l permeten és un privilegi. Quan vaig contreure la infecció tenia 18 anys, i treballava com a auxiliar de vol, i en el món de l’aviació és una miqueta difícil reconèixer obertament que tens VIH, perquè cada dia voles amb tripulacions diferents. No és que jo hagi d’anar amb un cartell dient: “Tinc VIH”, però com que encara hi ha molta desinformació i hi ha molt estigma, doncs hi ha molta gent que encara es pensa que és un virus que està a l’aire.

“No soc la primera persona que té VIH que coneixes, la diferència és que jo tinc el valor i el privilegi de poder dir-ho públicament”

Què se sent poder participar en un projecte com ‘Fora de les Ombres’?

No és el primer treball, vaig treballar també a Merlí: Sapere Aude, com a assessor de VIH. Estava treballant amb Hèctor Lozano, el director, i Carlos Cuevas, el protagonista, que seria qui tindria la infecció. Per mi va ser molt important, perquè va ser la primera sèrie de televisió a Espanya i Catalunya a on s’ensenyava la realitat del VIH avui en dia amb tots els avanços mèdics que tenim, i transmitent la idea d’indetectable = intransmissible. També vaig participar en el documental ‘Tir na mBeo’ (‘La terra dels vius’), del mateix director que ‘Fora de les Ombres’, Pradeek Mahadeshwar, a on es narrava la vida de persones queer durant el confinament per la COVID-19 a Irlanda.

“‘Merlí: Sapere Aude’ va ser la primera sèrie de televisió a Espanya i Catalunya a on s’ensenyava la realitat del VIH avui en dia amb tots els avanços mèdics que tenim”

A part d’aquests projectes audiovisuals com has pogut aportar la teva ajuda en la lluita contra aquesta infecció?

Vaig estar treballant dos anys com a voluntari a MPOWER, un programa comunitari de HIV Ireland a on jo feia proves a persones del col·lectiu a Dublín, a on lamentablement va haver alguna vegada resultats reactius. No soc metge i no podia donar un diagnòstic positiu, però clar, una persona únicament dona positiu a un test reactiu si té anticossos del VIH. Vaig deixar aquesta organització per anar-me’n a PozVibeTribe, una empresa social, que conten també amb un pòdcast, que representa a gent vivint amb VIH.

“Soc una persona que demostra que es pot viure amb VIH”

Com és dir-li a una persona que ha donat positiu en un test de VIH?

És molt difícil, però prefereixo ser jo qui ho faci. Soc una persona que demostra que es pot viure amb VIH. Vivint amb aquesta infecció he sigut auxiliar de vol, he viscut en diferents països, he viatjat per tot el món, no m’ha parat res. Un metge et pot donar el diagnòstic, i està capacitat per fer això, però jo et puc transmetre la meva experiència, i això un metge que no viu amb VIH no ho pot fer.

Quan he de donar una notícia així el que faig és explicar que el que cerquem amb el test són anticossos, que podem repetir-lo, i organitzem una visita a l’hospital per l’endemà, per poder fer-se les proves i que en una setmana tingui el tractament a mida. Els antiretrovirals exactes que aquella persona necessita, i així al cap de dos o tres mesos la infecció ja serà indetectable. És difícil, però prefereixo això que no pas sigui com el metge que m’ho va dir a mi per telèfon, i que no tenia ni idea del que significava indetectable=intransmissible, que això ocorre quan tenim entre 20 i 200 còpies detectables del virus per mil·lilitre cúbic de sang. El motiu pel qual la medicació antiretroviral no acaba de matar el VIH és perquè aquestes 20-200 còpies s’amaguen a llocs del cos on la medicació no arriba, i això també permet a les persones amb VIH puguem donar òrgans i teixits per exemple, la càrrega viral que tenim és pràcticament nul·la, però no és 0. S’estan estudiant vies per curar la infecció que consisteixen a fer que la medicació arribi a aquests “reservoris” on la medicació no arriba, o estimular aquestes còpies perquè surtin dels reservoris i la medicació que ja és present al cos, acabi d’eliminar les còpies que queden.

Quins tractaments existeixen?

Sempre dic que vivim en l’era d’or de la medicina. Tenim la profilaxi preexposició (PrEP), la profilaxi postexposició (PEP), i la Doxipep. Amb això pots prevenir pràcticament qualsevol ITS, que és un fet que mai havia ocorregut. La PEP la pots prendre de dues maneres: diàriament o a demanda. També existeix en forma de vacuna. Tu et poses la indicció i ja no pots contreure el VIH.

Prenent-la de forma diària funciona com la vacuna. A més, té molt bona adherència, és a dir, que si un dia no te’n recordes de prendre-la continues estant protegit. A demanda, si no tens una vida sexual tan activa com altres persones, la pots prendre les vegades contades que vagis a tenir exposicions de risc et protegeix contra la infecció.

En el cas de la PEP, si tu tens motius per pensar que l’has pogut contreure perquè has mantingut relacions sense protecció, el VIH durant les primeres 72 hores es pot tractar i eliminar. Aleshores, tu en Irlanda vas a emergències, dius que has tingut una exposició de risc i et donaran la PEP, que és un tractament de vint dies, i si tens la infecció al teu cos, l’elimina. El problema és que has de ser molt conscient amb això. Tu no pots esperar a donar positiu al test, perquè tenen un període finestra d’unes sis o set setmanes, el que vol dir, que segons com, tens VIH al teu cos, però com que no tens la suficient càrrega viral donaràs negatiu. M’ha passat que quan era voluntari venia gent que havia tingut una exposició de risc el dia anterior, a fer-se les proves, i jo els deia: “Donaràs negatiu, perquè no tens prou càrrega viral, però has d’anar a l’hospital i prendre’t la PEP”. I aquest tractament és gratuït, tant a Irlanda com a Espanya.

“Vivim en l’era d’or de la medicina”

I la Doxipep?

La Doxipep és un antibiòtic que preveu d’infectar-se d’altres ITS, com clamídia, gonorrea o sífilis. Encara no hi ha una garantia d’èxit del 100%, ja que encara s’està estudiant, però les taxes d’eficàcia són elevades. Més del 50%, encara que va en funció de la quantitat de vegades que s’hagi tractat amb aquest antibiòtic en el període d’un any. I, sobretot, va en funció del moment en què es pren. Si te la prens durant les primeres 24 hores és més efectiva. Però funciona durant les primeres 72 hores. Conec casos de gent que amb aquests tractaments i tenint una vida sexual molt activa, tenint relacions esporàdiques, pràcticament cada cap de setmana, i no han tingut cap infecció.

“Vaig estar tres dies pensant que moriria de SIDA”

Com vas rebre tu la notícia?

Jo era un nen, era un “crio”, no sabia res del VIH, pensava que em moriria d’això. Vaig estar tres dies pensant que moriria de SIDA. No sabia què era la PrEP (antirretroviral utilitzat per al tractament contra aquesta infecció), no sabia que indetectable significava intransmissible. A més a més, no tenia una vida sexual activa en aquell moment, per mi hauria tingut molt més sentit contreure-la en l’actualitat, amb l’estil de vida que porto ara, amb 28 anys, que no amb 18, que portava una vida bastant tranquil·la. De fet, la major part de les vegades que mantenia relacions era amb preservatiu. Però clar, tu no pots predir en funció de la confiança que tens amb algú el risc que pugui existir. Només necessites una sola vegada (per agafar la infecció).

“La clau de la PrEP és fer-la accessible a tothom”

Com ha canviat en l’àmbit mèdic tot això des que vares ser diagnosticat?

El 2017, la PrEP encara no estava regularitzada. Avui en dia és accessible i universal. (Va ser el 8 de novembre de 2019 quan es va començar a dispensar a càrrec del sistema públic català de salut). Catalunya ara mateix està liderant el moviment (de prevenció contra el VIH) a tota Europa, perquè s’està debatent que la PrEP sigui accessible a la farmàcia, sense haver de passar pel metge, ja que és un medicament molt segur i és molt barat de produir. Això per a mi és la clau: fer-ho accessible a tothom. Aquí a Irlanda fins fa poc les llistes d’espera per la PrEP arribaven als dos anys. (Segons dades de BCN Checkpoint, centre de referència de control de la infecció a Catalunya passa el mateix). Jo he donat el resultat reactiu a una persona que feia dos anys que estava a les llistes d’espera per aconseguir aquest medicament. I una cosa que em va xocar molt va ser conèixer gent que comprava PrEP de manera clandestina a Londres, perquè aquí no tenien accés, i pagaven, potser 200 euros, i pensant que aquella PrEP els protegia, acabaven agafant la infecció, perquè aquest medicament era fals. Ningú en l’actualitat a Europa hauria de contreure el VIH si tinguéssim tots aquests mecanismes.

Quin és el missatge i com s’ha de transmetre per a què això canviï?

Primer de tot hem de combatre l’estigma. Quan jo he fet els tests, hi havia gent que no se les volia fer per culpa de la por. Amb el contingut audiovisual actual que et mostra la realitat i és que et mostra que es pot portar una vida sana. Merlí Sapere Aude és un projecte del qual estic molt orgullós, perquè el que fa és això. Quan vaig treballar a la pel·lícula autobiogràfica de la Veda Lady, drag-queen irlandesa, també era això, parlar de la seva vida com a drag i activista. Si tu ho normalitzes, la gent dirà: “No hem de tenir por, ens fem les proves i ens prenem la PrEP”. Hi ha gent que, fins i tot, té por de prendre la PrEP, perquè ho relacionen amb directament tenir VIH, i això no és així, és el contrari. S’ha de començar a fer més contingut que mostri aquesta realitat.

A més, s’ha de fer accessible. No serveix de res legalitzar-la, com aquí a Irlanda, si no és accessible. La gent agafa la infecció, perquè no es pot pagar anar a un metge privat o perquè ha d’esperar dos anys a les llistes d’espera. S’ha de fer gratuïta, accessible i sense por. Que la gent pugui anar al metge a fer-se les proves o que sàpiguen exactament el que comporta tot això.

També s’ha de dir, que les organitzacions han d’estar liderades des de la comunitat. HVI Ireland (ONG que lluita contra el VIH i altres ITS a Irlanda) no està liderada per gent del col·lectiu de persones amb VIH. En canvi, PozVibeTribe, l’empresa social a on estic jo ara mateix, està liderada només per gent d’aquest col·lectiu. Nosaltres no demanem almoina, cerquem finançament a través d’altres vies. No volem fer llàstima a ningú, no volem donar imatge que som uns “apestats”, estam aquí per celebrar les nostres vides.

“No serveix de res legalitzar la PrEP, com aquí a Irlanda, si no és accessible”

Des que vares arribar a Irlanda, que ha canviat respecte a l’estigma cap a les persones queers i migrants amb VIH fins ara?

Sento que a Catalunya estem més avançats en temes d’estigma. Vaig arribar a Irlanda fa sis anys, perquè treballava com a auxiliar de vol. I en aquest treball jo no ho volia explicar, però quan vaig deixar l’aviació, “vaig sortir de l’armari”, encara que abans ja ho sabia la meva família i amics més propers. Jo abans feia activisme queer i antifeixista. Em vaig plantejar fer un post a Instagram i contar-ho. A Catalunya no va ser res de nou, va ser com dir “Benvingut al grup, en tenim un més”. En canvi, a Irlanda va cridar molt l’atenció, perquè les persones que feien activisme amb la infecció eren d’una altra generació, perquè era gent que havien estat infectades als anys noranta o principis del 2000, i no hi havia gaire gent jove, de la meva generació que fes això. I de seguida em varen donar molta atenció. Fins i tot, em varen entrevistar. Sempre em demanava per què m’estaven donant aquest micròfon, i clar és que no hi havia gent tan jove fent aquest tipus d’activisme. Crec que la situació ha millorat molt.

A l’organització a on estic jo (Poz Vibe Tribe) va començar com un pòdcast, però ara està liderant el moviment contra l’estigma, com per exemple aquest documental que s’estrena ara i d’altres esdeveniments que han fet. Com per exemple, la campanya ‘You, Me & HIV’ (‘Tu, jo i el VIH’). Durant la primera fase d’aquesta campanya s’estimava que el 29% de la gent a Irlanda era conscient que indetectable significava intransmissible, ara bé, a la segona fase quasi una de cada dues persones sabia el que volia dir això. És a dir, per aquí no ho sàpiga, una persona en tractament com jo no pot transmetre-la. Per jo poder infectar a algú, m’hauria de deixar de prendre la píndola no un dia o dos, sinó tres setmanes. Si eliminem el component de l’estigma, perquè la gent té por de fer-se les proves i els tractaments. Jo quan era voluntari i feia els tests, em vaig adonar que la gent tenia por, perquè tenen por de donar positiu. Crec que, a més de conscienciar a la gent de fer-se les proves, el que volem és transmetre el missatge que estem celebrant les nostres vides. Pots tenir VIH i pots fer el que vulguis a la vida.

“Sento que a Catalunya estem més avançats en temes d’estigma”

Al documental ‘Fora de les Ombres’ es mostra la vida de persones migrants, queers i amb VIH a Irlanda. Quines difererències trobes entre les persones en aquesta situació a Catalunya i la teva experiència?

Al final la diferència està en el privilegi i la lluita de classes. Jo soc blanc, català i treballo al sector tecnològic. És a dir, jo em puc permetre fer l’activisme que faig. No tothom pot fer-ho. Tinc amics que no són blancs, que no són nascuts a Catalunya i tenen por de sortir de l’armari, por que els acomiadin de la feina, por del que diran. Jo penso que qualsevol persona que tiingui el privilegi de poder dir-ho, ha de poder utilitzar-ho.

“Tinc amics que no són blancs, que no són nascuts a Catalunya i tenen por de sortir de l’armari, por que els acomiadin de la feina, por del que diran”

A un episodi del pòdcast PozVibes, Luis Noguera, altre dels protagonistes de Fora de les ombres, i tu, mencionàveu que doneu suport personal a totes aquelles persones que tenen por d’anar soles a fer-se les proves.

Nosaltres fem un acompanyament emocional, personal i col·lectiu amb persones que acaben de rebre el diagnòstic positiu. Jo a més tinc malaltia de Crohn, i a la gent li dic que tinc aquesta malaltia, i que prenc medicació que són molt més tòxiques i m’he sotmès a cirurgies. I el Crohn em pot causar un càncer. I en el cas del VIH, hi ha gent que encara no tenen la força per poder-ho fer, perquè tenen por. Si nosaltres tenim una persona amb un diagnòstic positiu fem l’acompanyament que podem, perquè clar, a menys que hi hagi una petició expressa per part del pacient, nosaltres no podem entrar a la consulta amb aquesta persona. Nosaltres serem sempre allà.

“Falta finançament. Hi ha gent a Irlanda que paga 200 euros cada tres mesos per aconseguir la PrEP a través de la sanitat privada”

Les Nacions Unides han alertat que es pot afrontar un contratemps en la lluita contra el VIH per culpa de les retallades per part dels Estats Units als fons per combatre aquesta infecció, com creus que pot afectar això a Irlanda?

Indirectament ens afecta. Potser, jo no em quedaré sense medicació, però com que Irlanda també es beneficia d’aquests diners, hi ha petits serveis comunitaris que es veuran perjudicats, perquè no tindran finançament per comprar aquests tests ràpids, que són gratuïts per la població. Aleshores, hi haurà gent que deixarà de fer-se les proves, perquè ja no tindran aquests recursos.

“S’ha de parlar del VIH cada dia de l’any, tu no agafes VIH només l’1 de desembre o el 28 de juny pel dia de l’Orgull. La conversa s’ha de mantenir oberta sempre”

Què falta per conscienciar a la població respecte a tots aquests temes?

Més implicació per part d’institucions públiques, falta finançament. Hi ha gent a Irlanda que paga 200 euros cada tres mesos per aconseguir la PrEP a través de la sanitat privada, a causa del temps d’espera al servei públic. S’ha de parlar del VIH cada dia de l’any, tu no agafes VIH només el dia 1 de desembre o el 28 de juny pel dia de l’Orgull. La conversa s’ha de mantenir oberta sempre. Tothom ha d’agafar el costum de fer-se les proves de manera regular, per una qüestió de salut sexual.

Veus Trans*: “Fa 10 anys tot eren silencis quan preguntaves sobre infàncies trans”