Ser bisexual i formar part del col·lectiu LGTBI+ m’ha donat moltes més alegries que no pas tristors. De fet, si faig un repàs general de la meva vida, no me n’ha donat cap, de decepció. Menys encara un cop feta la sortida de l’armari. Ho reivindico així perquè tinc la sensació que els temes seriosos i importants són només els negatius. Cal parlar de les agressions, l’LGTBI-fòbia, les discriminacions i el retrocés de drets arreu del món. Ara bé, també em sembla imprescindible, i gairebé de supervivència, tenir referents positius.
“Ser bisexual i formar part del col·lectiu LGTBI+ m’ha donat moltes més alegries que no pas tristors”
La generació a la qual pertanyo —tinc 26 anys— ha viscut amb molta més llibertat que qualsevol de les anteriors, però no vam tenir referents LGTBI+ fins ben entrada l’adolescència, especialment les dones. És per això que necessitem dir ben alt que les nostres vides són felices. No només per no caure en un victimisme fàcil, sinó per poder ser un mirall d’esperança per a qui ve darrere nostre.
“A la meva generació no vam tenir referents LGTBI+ fins ben entrada l’adolescència, especialment les dones. Per això necessitem dir ben alt que les nostres vides són felices”
Vull dir a la meva germana, a les meves amistats i a la gent del meu voltant —que té dubtes o que encara s’està descobrint— que ser bisexual i ser LGTBI+ és guai. Perquè ser qui ets de manera lliure és collonut. I no, no parlo només des de la meva experiència, també veig això en la gent obertament queer del meu voltant. I voldria que això també fos part del discurs majoritari.
“La realitat és que la major part del temps les persones LGTBI+ vivim tranquil·les, per sort”
El mes de maig vaig publicar la meva primera novel·la, titulada I encara un cop més (suposo que mai és mal moment per fer promoció, ja m’ho perdonareu). En una de les entrevistes que em van fer, un periodista em va comentar que durant la lectura del llibre, en un moment en el qual les dues protagonistes lesbianes estan soles de nit, es va pensar que patirien una agressió, però que no era així. Li havia sorprès la pròpia suposició, però també que en la novel·la tot fos fàcil pel que fa a la sexualitat. És normal que ho pensés, sabem quines són les notícies majoritàries sobre el col·lectiu LGBTI+, però la realitat és que la major part del temps vivim tranquil·les, per sort.
“Les situacions d’LGTBI-fòbia existeixen i les hem d’assenyalar públicament, però no són la norma, com a mínim en el nostre context actual”
A I encara un cop més, l’orientació sexual no normativa no és un fet problemàtic perquè jo tampoc l’entenc així. Especialment, en un entorn com el barceloní o el català.
Tal com deia, les situacions d’LGTBI-fòbia existeixen i les hem d’assenyalar públicament, però no són la norma, com a mínim en el nostre context actual. Sembla estrany dir-ho perquè segurament durant segles no ha sigut així per a la majoria de nosaltres, però la meva experiència com a dona bisexual, repeteixo, ha sigut més que positiva.
Mar Sifre Rigol, directora d’Orgull
‘I encara un cop més’: el cant a l’amor lèsbic i l’amistat de Mar Sifre Rigol, directora d’Orgull
